Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Sacristán Luzón, Manuel

2 Respostes

(Madrid, 5 setembre 1925 – Barcelona, 27 agost 1985)

Pensador i escriptor. Estudià dret i filosofia a Barcelona i lògica a Münster (1954-56). De nou a Barcelona, fou professor des del 1956 de lògica, història de la filosofia, filosofia de la ciència i metodologia a les facultats de filosofia i econòmiques.

La seva activitat política el portà a la direcció del PSUC clandestí i tingué un paper destacat en el moviment universitari català. Les seves idees marxistes li valgueren discriminacions, fins que el 1965 fou expulsat de la Universitat de Barcelona. El 1966 participà en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona i en la concepció i redacció del Manifest per una Universitat democràtica. Posteriorment tornà a la docència universitària de la qual, tanmateix, fou expulsat novament el 1973 durant tres anys.

Féu nombroses traduccions al castellà, entre elles l’obra de Lukács, de Marx i d’Engels. Influït per Lukács, sotmeté a crítica l’antiracionalisme de Heidegger (Las ideas gnoseológicas de Heidegger, 1958).

Cercà les bases científiques i lògiques de la racionalitat, no sols davant l’existencialisme, sinó també del neopositivisme (Introducción a la lógica y al análisis formal, 1964). Féu avançar la delimitació de la idea de dialèctica (La formación del marxismo en Gramsci, 1967; Lenin y el filosofar, 1970, etc).

El tema més constant del seu pensament filosòfic és, precisament la relació entre les ciències positives i la filosofia i concretament la filosofia materialista i dialèctica del marxisme. Considerà que la filosofia caldria estudiar-la en instituts multidisciplinaris, amb la participació d’especialistes de les diverses ciències (El lloc de la filosofia en els estudis superiors, 1967).

Tractà la problemàtica de la universitat actual a Tres conferències sobre la universitat i la divisió del treball (1970-71).

Posteriorment es preocupà de la crisi del model soviètic de socialisme i de la crisi general de la civilització moderna generada pel capitalisme, i el seu pensament es reflectí sobretot en les revistes “Materiales” i “Mientrastanto” (1979), que ell mateix fundà i dirigí.

En conjunt, la seva influència sobrepassa l’obra escrita i s’ha exercit a través d’una prolongada acció sobre diverses generacions universitàries i intel·lectuals.

Ruyra i Oms, Joaquim

15 Respostes

(Girona, 27 setembre 1858 – Barcelona, 15 maig 1939)

Escriptor. Era propietari rural i passà la infantesa a Girona, alternant-la amb estades a Blanes, poble d’on procedia la seva família, l’ambient mariner del qual li forní temes per a tota la seva obra. Estudià dret a Barcelona, on féu amistat amb Ramon Turró, amb qui s’inicià en els primers escrits literaris.

Tornà a Blanes un cop acabada la carrera i, després del seu matrimoni, a causa d’una malaltia va haver de passar una temporada a Canàries, a la Vall de l’Orotava, on començà a dedicar-se plenament a la seva tasca d’escriptor.

Participà durant tres anys successius en els Jocs Florals de Girona, on coincidí amb Riera i Bertran, Bori i Fontestà i Ubach i Vinyeta; uns quants anys més tard participà en els Jocs Florals de Barcelona (1895), on li fou premiat el recull El rem de trenta-quatre.

Incorporat a la vida literària de Barcelona, col·laborà a “Joventut” i a “La Veu de Catalunya”. Escriví la novel·la Jacobé (1902), exponent del realisme a Catalunya, en què és descrita la realitat de l’encís als ulls d’un esteticista, arrel del modernisme.

L’obra Marines i boscatges (1904) es convertí, ampliada, en el volum Pinya de rosa (1920) que, juntament amb La parada (1919) i Entre flames (1928), completa el seu cicle narratiu.

La seva temàtica abraça tant el drama vibrant, mescla d’humor i fantasia (La fi del món a Girona, El malcontent), com les produccions de tema sentimental (L’idil·li d’en Temme). Tractà sobre la creació literària (la conferència L’educació de la inventiva) i aportà al Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) múltiples notes sobre el llenguatge.

Conreà el teatre (En Garet a l’enramada, 1938) i la poesia, que aplegà en El país del pler (1906), Fulles ventisses (1919) i La cobla (1931). Traduí alguns autors clàssics i també escriptors moderns, i fou membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

És un dels primers estilistes del català, respectat per modernistes i noucentistes. La seva descurança i el seu bonhomiós franciscanisme esdevingueren llegendaris.

Li van ser publicades les Obres completes (1949).

Rusiñol i Prats, Santiago

75 Respostes

(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)

Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.

Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.

Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)

Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.

Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.

Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.

Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)

Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.

La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.

La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.

Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.

En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.

Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.

Ruiz i Pablo, Àngel

3 Respostes

(es Castell, Menorca, 26 gener 1865 – Barcelona, 16 novembre 1927)

Escriptor. Publicà els primers intents literaris a la premsa de Maó i Ciutadella; després esdevingué redactor de “La Almudaina” de Palma de Mallorca. Durant vint anys col·laborà amb temes d’actualitat a “La Vanguardia” de Barcelona, i als diaris madrilenys “El Debate”, “ABC” i “El Fígaro”.

La seva obra més important fou Historia de la Junta particular de Comercio de Barcelona 1758-1847 (1920). Conegut com a novel·lista, la seva prosa naturalista rural reflecteix la vida de l’estament popular de l’illa.

La novel·la Del cor de la terra (1910) i narracions com Classes passives (1910) presenten quadres de costums del país nadiu amb visions de fons turmentat i tràgic. L’any 1911 publicà el recull Poesies.

De la producció castellana cal esmentar Oro y escoria (1915), Las metamorfosis de un erudito (1918) i El final de una leyenda (1919). Pòstumament s’editaren Del cor de la terra (1928), Novel·les menorquines (1934) i Obres completes (1961).

Fou el pare de Josep Maria i de Jaume Ruiz i Manent.

Rubió i Tudurí, Nicolau Maria

16 Respostes

(Maó, Menorca, 5 febrer 1891 – Barcelona, 4 maig 1981)

Arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor. Fill de Marià Rubió i Bellver i germà de Santiago i de Marià. Estudià arquitectura a Barcelona i jardineria ornamental amb l’arquitecte de jardins Jean Forestier.

El 1917 fou nomenat director dels parcs públics de Barcelona. Col·laborà amb Forestier en la creació del parc de Montjuïc, i dissenyà els jardins del palau de Pedralbes, entre d’altres.

Juntament amb Duran i Reynals, projectà i dirigí la construcció de l’església de Montserrat a Pedralbes, obra típicament brunelleschiana. Construí també els hotels de la plaça d’Espanya a l’Exposició Internacional del 1929 i més tard l’edifici de la Metro Goldwyn Major a Barcelona (1934).

Junt amb el seu germà Santiago realitzà el Pla de Distribució de Zones del Territori Català (Regional Planning), per encàrrec de la Generalitat republicana.

És autor de diversos llibres sobre jardins: Jardines de Barcelona (1929), El jardí meridional (1934) i sobre arquitectura: Diàlegs sobre l’arquitectura (1927) i Actar (1931), on defensava els principis de la nova arquitectura de la màquina i el moviment.

Poc abans de morir fou finalitzat el darrer projecte seu, el jardí de la plaça Gaudí de Barcelona, davant de la Sagrada Família.

Home de cultura i formació noucentistes, col·laborà en nombroses revistes i es dedicà també a la literatura. Publicà els contes Cacera en el no-res (1954), Un crim abstracte o el jardiner assassí (1965) i la novel·la No ho sap ningú (1961), així com diverses obres de teatre: Judes Iscariot (1934), Un sospir de llibertat (1932), Ulisses a l’Argòlida (1962). Publicà també diversos llibres de viatges i cacera, a la qual era aficionat.

Rubió i Ors, Joaquim

16 Respostes

(Barcelona, 31 juliol 1818 – 7 abril 1899)

Escriptor i catedràtic. Estudià primer al seminari i més tard dret. L’any 1842 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i guanyà la càtedra de literatura a la universitat de Valladolid. Mantenidor dels Jocs Florals el mateix any de la seva restauració (1859), va obtenir-hi l’englantina el 1890. Catedràtic d’història a Barcelona. El 1892 fou nomenat rector de la Universitat de Barcelona.

Figura complexa, la seva posició s’accentuà a partir de la Revolució de Setembre. Fou un dels membres de l’escola apologètica catalana i va tenir un paper preponderant en el moviment catòlic català. Com a historiador, mantingué els models de la historiografia romàntica, mentre que com a escriptor i crític continuà en la mateixa línia de la seva joventut, trets que es palesen a El Renacimiento Catalán (1878). En temes de filologia, publicà treballs sobre Pere Serafí i Francesc Vicenç Garcia.

La seva obra poètica mostra els trets més importants de tota la seva obra: poeta en català, començà a escriure iniciat per Aribau i Antoni Martí. Començà escrivint poesia a “El Guardia Nacional” (1837), però fou al “Diario de Barcelona”, on desenvolupà de debó la campanya cultural amb el poema Lo Gayter de Llobregat (1839), que obtingué un notable ressó a Barcelona, i féu que hi comencessin a escriure altres poetes com Antoni Martí i Antoni de Bofarull.

La seva influència fou decisiva dins el moviment romàntic català. El poema Roudor del Llobregat és una composició èpica que guanyà el premi de poesia convocat l’any 1841 per l’Acadèmia de Bones Lletres. En editar Lo Gayter del Llobregat (1841), va aplegar-hi les seves obres publicades en català i fou després traduït a diversos idiomes.

La seva poesia és exponent d’un corrent romàntic conservador, exaltat per un esperit patriòtic, que, a través del tema de l’Ubi sunt, evoca l’època de l’edat mitjana. Entre els seus poemes més populars, cal remarcar Barcelona i Mos cantars.

És considerat un dels iniciadors del moviment cultural de la Renaixença.

Rubió i Lluch, Antoni

17 Respostes

(Valladolid, Castella, 26 juliol 1856 – Barcelona, 9 juny 1937)

Professor, historiador i home de lletres. Fill de Joaquim Rubió i Ors. Catedràtic de literatura a Oviedo i Barcelona (1885), fou després professor de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans (1904), primer president de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i acadèmic de la Real Academia Española per Catalunya en el moment en què es volgué donar entrada en aquesta institució a les llengües regionals.

La seva tesi doctoral (1878) versà sobre Anacreont, i del grec clàssic passà a l’estudi del grec modern, del qual publicà diverses traduccions al català (Loukis Laras) i al castellà (Novelas griegas, 1893). Gran part de la seva activitat científica la dedicà a l’estudi de l’expedició de catalans i aragonesos a Grècia, i la renovà amb les investigacions que féu als arxius de Barcelona i Itàlia.

Sistematitzà l’estudi de la literatura catalana (Sumario de la Historia de la literatura española, 1901), oferí àmplies visions de conjunt dels seus períodes més importants (Discurso inaugural universitario, 1901; El Renacimiento clásico; Joan I humanista; La escuela histórica catalana medieval, 1908-21, 2 volums) i formà a les seves càtedres una escola d’erudits.

Publicà articles literaris a revistes americanes, articles que seleccionà al volum Estudios Hispano-americanos, 1889-1922 (1922).

Les primeres monografies sobre l’expedició a Orient les publicà a l’Acadèmia de Bones Lletres: La expedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgados por los griegos (1883); Los navarros en Grecia y el ducado catalán en Atenas (1886); les més importants foren publicades als Anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans: La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), La Grècia catalana des de la mort de Roger de Llúria a la de Frederic III de Sicília (1370-1377) (1914), entre d’altres.

Abans de morir, acabà la impressió del Diplomatari de l’Orient Català (pòstum, 1947).

Rubí, Basili de *

Deixa un comentari

Veure>  Basili de Rubí  (religiós caputxí i escriptor català, 1899-1986).

Ruaix i Vinyet, Josep

Deixa un comentari

(Moià, Moianès, 4 agost 1940 – )

Eclesiàstic, gramàtic i escriptor. Estudià al seminari de Vic i a la Facultat de Teologia de Catalunya; es llicencià en humanitats al Pontifici Institut Superior de Llatinitat (1969) i en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona (1979).

Ordenat de prevere el 1966, ha exercit en diverses parròquies de Roma (1966-71) i del bisbat de Vic des del 1971. Fou professor de diversos centres i membre de la Junta Permanent de Català (1984-88).

Ha publicat una cinquantena de títols d’obres sobre gramàtica. Els seus manuals El català en fitxes (1968), Català fàcil (1983) i El català (1984), dels quals s’han fet successives edicions, han tingut una gran acceptació. També ha publicat Punts conflictius de català. Deu estudis sobre normativa lingüística (1989), La conjugació dels verbs (1990), Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui (1994-95), Diccionari auxiliar (1996) i Català progressiu (1997).

Com a escriptor ha conreat la poesia, la història local i el periodisme, i ha col·laborat, entre altres publicacions, a “Oriflama”, “Full Diocesà” i a la revista moianesa “La Tosca”, de la qual fou cap de redacció des del 1979. Ha fet nombroses traduccions i correccions de texts.

El 1989 el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya li atorgà el premi Ramon Fuster i el 1990 l’ajuntament de Moià li concedí la medalla d’argent del municipi. L’any 1998 rebé el premi Bages de cultura; el 2000, la Creu de Sant Jordi, i el 2001, el premi Jaume I d’actuació cívica catalana.

Des del 1996 formà part del consell consultiu per a l’elaboració de la nova gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Rovirosa i Albet, Guillem

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 4 agost 1897 – Madrid, 27 febrer 1964)

Escriptor i propagandista catòlic. La seva família descendia, des de feia segles, de Rocacrespa. Fou un tècnic en electricitat, però, en convertir-se a trenta-sis anys al catolicisme, sentint una prèdica del cardenal Verdier, es lliurà del tot a l’apostolat i promogué la Internacional Obrera Catòlica.

Fundà, en els temps difícils del franquisme, les Germandats Obreres d’Acció Catòlica (GOAC, més conegudes per les sigles del seu nom castellà, HOAC) i la seva personalitat es destacava per la seva dialèctica en el camp social i el seu arborament místic que suggestionava la gent. Fou l’iniciador del comunitarisme.

Visqué, després d’un greu accident, a Montserrat i publicà, entre altres obres, Cooperativismo integral (1959), El primer traidor cristiano, Judas de Keriot, el apóstol (1962) i El primer santo cristiano, Dimas el ladrón (1962).