Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Tutau i Vergés, Joan

3 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 21 octubre 1829 – 13 juliol 1893)

Dirigent republicà i escriptor. Comerciant de professió, s’inicià de molt jove en el camp de la política, com a deixeble d’Abdó Terrades, dintre el grup republicà empordanès. Participà en l’alçament de la ciutat de Barcelona contra Espartero (1842).

Juntament amb altres republicans empordanesos, com Narcís Monturiol i el seu mestre Abdó Terrades, formà part de la primera generació del partit demòcrata, fundat el 1849.

Durant la Revolució del 1854 exercí el comandament d’un batalló de milicians de Barcelona, i després del triomf d’aquesta, fou elegit alcalde segon de Figueres, fins que l’any següent hagué d’emigrar a França, d’on va tornar al cap de poc temps.

El 1856 dirigí, a les muntanyes de Girona, una guerrilla revolucionària; els guerrillers, però, després d’una heroica resistència a les tropes del govern, hagueren de passar cap a França. L’any 1867 intentà un nou moviment revolucionari i també prengué part en el del 1868.

Nomenat president de la Junta de Barcelona, va intervenir directament en els acords respecte a la supressió dels mossos d’esquadra, l’expulsió dels jesuïtes i el derrocament de diversos edificis militars i religiosos. Més tard fou designat president del Comitè Republicà Federal de la ciutat i constituït diputat en les eleccions del 1869 per Barcelona i Girona.

A les corts defensà els principis federals, i pocs dies després de la proclamació de la República va ésser nomenat ministre d’hisenda sota la presidència d’Estanislau Figueres (24/feb-11/jun/1873); en aquest ministeri aconseguí de reduir al 12% els interessos del Deute Flotant.

Havent-se apartat de la política activa després del període revolucionari, fou president de l’Ateneu Barcelonès, director gerent del ferrocarril de Carinyena a Saragossa i director de la Societat General de Crèdit de Barcelona.

Fou col·laborador regular i assidu d’alguns periòdics, com el “Diari Català” (1879-81) i el setmanari “La Regió Catalana” (1890-91).

És autor de Las crisis monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales (Barcelona, 1866) i d’alguns articles sobre l’organització de societats cooperatives, resultat d’un viatge a Anglaterra en companyia de Ferran Garrido.

Turull i Creixell, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 maig 1933 – Bristol, Anglaterra, 30 gener 1990)

Escriptor. Estudià a les universitats de Saragossa i Barcelona i al Pontificiun Athenaenum Angelicum de Roma. Ha estat professor de la universitat de Glasgow i des del 1964 ho fou de la de Bristol.

Ha conreat la poesia irònica que l’acosta a Pere Quart i Nicolás Guillén. N’ha publicat mostres esparses a revistes, i en el recull A l’oreig del capvespre (1975) de tema bíblic.

Publicà una novel·la insòlita, Crònica d’Isambard (1976), que l’acosta a l’humor crític i sincopat de Boris Vian.

Ha traduït Les cançons d’innocència i d’experiència de W. Blake, poemes de John Clare i d’altres autors anglesos.

Triadú i Font, Joan

14 Respostes

(Ribes de Freser, Ripollès, 30 juliol 1921 – Barcelona, 30 setembre 2010)

Escriptor i pedagog. Estudià lletres (1939-42) a la Universitat de Barcelona i hi obtingué la llicenciatura en llengües clàssiques. Lector de català a la Universitat de Liverpool (1948-50), en tornar formà part del grup fundador de la revista “Ariel” (1946-51).

Col·laborador de la Fundació Bernat Metge, ha traduït per a aquesta col·lecció les Olimpiques i part de les Odes de Píndar (1957). També ha traduït part dels Sonets de Shakespeare.

Entre les seves obres cal remarcar Endimió (1948), recull de versos simbolistes, Antologia de la poesia catalana (1951), Panorama de la poesia catalana (1953), La poesia segons Carles Riba (1954), Narcís Oller (1955), La literatura catalana i el poble (1961), Llegir com viure (1963), Una cultura sense llibertat (1978), La novel·la catalana de la postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985).

A la postguerra, la seva acció i la seva actitud de resistència intel·lectual marcaren una exemplaritat. Influí en escriptors joves i en nuclis universitaris, i a través del concurs literari de Cantonigrós trobà un altaveu per a les reivindicacions catalanes. Amic i deixeble de Carles Riba, en perllongà el gust per una crítica lliure i per la poesia com a experiència de cultura.

El 1979 fou elegit membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans. Premi d’Honor Jaume I el 1982, premi Atlàntida de crítica literària el 1987 i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1992.

Tremoleda i Roca, Josep

Deixa un comentari

(Vallvidrera, Barcelona, 1932 – Barcelona, 11 març 1999)

Promotor cultural i escriptor. Principal fundador de la revista infantil “Cavall Fort” (1961) i, juntament amb Martí Olaya, dels cicles de teatre infantil patrocinats per aquesta revista.

Va treballar en les tasques de difusió de la llengua i de la cultura: el 1959 prengué una part molt activa en la promoció i difusió de cursos de català, orals i per correspondència i va promoure el grup que posteriorment es constituí en Junta Assessora per als Estudis de Català.

Va dirigir l’edició de les gramàtiques populars Signe (1962) i Faristol, i va escriure i estrenar diverses obres de teatre per a infants: Un branquilló a guisa de violí (1960), Ha fugit un cavall (1967), etc.

L’any 1992 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Torres i Mestres, Estanislau

1 Resposta

(Barcelona, 11 abril 1926 – 15 març 2021)

Escriptor. De formació autodidàctica i actiu en el món de l’excursionisme. Es donà a conèixer amb reculls de narracions breus, com Fum d’ara (1959) i La xera (1962, premi Víctor Català), als quals seguiren El foc i la cua (1966) i Foc a l’albera (1974),

Com a novel·lista, adscrit a un realisme personal, ha publicat L’altre demà (1964), Els ulls i la cendra (1966), Els camins (1966), La derrota (1966), Castelladral (1969), Estimada Teresa (1974), La bossa de Bielsa (1977) i El mal que m’heu fet (1978, premi La Dida 1977).

També ha publicat reportatges sobre la guerra civil: La batalla de l’Ebre (1971), La caiguda de Barcelona (1978), Indrets i camins de la batalla de l’Ebre (1990); el recull d’entrevistes Els escriptors catalans parlen (1973), i altres llibres com El Pirineu (1970), Excursionisme i franquisme (1979) i Visió de l’alta Garrotxa (1987).

Torrents i Bertrana, Ricard

2 Respostes

(Folgueroles, Osona, 10 gener 1937 – )

Escriptor i estudiós de la literatura catalana. Ha estudiat teologia, ciències bíbliques i filologia catalana, i compaginà la tasca d’editor a Eumo Editorial amb la de professor universitari als Estudis Universitaris de Vic, que dirigeix.

S’ha especialitzat en la literatura de la Renaixença i en Verdaguer, sobre el qual ha realitzat diversos estudis erudits publicats en revistes especialitzades, i d’altres de divulgació com Verdaguer, un poeta per a un poble (1980) o Ruta Verdagueriana de Folgueroles (1992). També ha estudiat l’obra de M. Martí i Pol.

Presidí la “Societat Verdaguer” i fou membre del consell de redacció de les publicacions “Reduccions” i “Anuari Verdaguer”. El 1999 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans.

Torrella i Pineda, Josep

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 30 setembre 1910 – 15 juny 2003)

Escriptor i historiador. Cap del departament de cultura de l’ajuntament de Sabadell durant el període republicà, cofundà la secció de cinema amateur del Centre Excursionista del Vallès i creà i presidí l’entitat d’Amics del Cinema.

Crític de cinema i teatre després de la guerra civil, escriví, entre altres publicacions, els llibres El cine amateur español (1950) i Crónica y análisis del cine amateur español (1965) i fou cofundador i director de la revista especialitzada en cinema amateur “Otro Cine”.

A més d’algunes obres de teatre infantil en català, publicà Una història de Sabadell per a tots (1981). Fou director de la Fundació Bosc i Cardellac (1970-81).

Torrell i Eulàlia, Salvador

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 20 juliol 1900 – Barcelona, 24 octubre 1990)

Escriptor, llibreter i impressor. Impulsor del futurisme i l’avantguarda a Reus, fou editor de les revistes “La Columna de Foc” (1918) i “Reus, 1973” (1923), entre d’altres.

Publicà els opuscles El fruit d’una passió (1918), Cercant la pau del cor (1918), Fritz i Emma (1922), Buirac (1923), Llibre de Prades (1982), Antologia lírica de Santes Creus (1982), etc.

Pel seu catalanisme, fou desterrat fora de Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera. En la postguerra fou un dels primers a reprendre les edicions de llibres en català amb l’editorial Torrell de Reus.

La seva col·lecció de goigs, dels quals publicà alguns reculls (Goigs de Reus, 1974), és una de les més importants de Catalunya.

Torras i Ferreri, Cèsar August

2 Respostes

(Barcelona, 5 juliol 1852 – 22 juny 1923)

Excursionista i escriptor. Era agent de canvi i borsa. Fou president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1885), del Centre Excursionista de Catalunya (1902-15 i 1921-23) i de la Lliga Excursionista (1920), primer organisme nacional de l’excursionisme català.

Fou un dels principals promotors dels Congressos Excursionistes (1910-13) i de la declaració de parc nacional per al bosc de Gresolet (1921). Impulsà la construcció del primer refugi de muntanya, el d’Ulldeter (1907).

La seva obra bàsica està constituïda per les guies del Pirineu català, en nou volums (1902-24), precises i encara vàlides, agrupades en comarques naturals.

Torras i Bages, Josep

17 Respostes

(les Cabanyes, Alt Penedès, 12 setembre 1846 – Vic, Osona, 7 febrer 1916)

Eclesiàstic i escriptor. Cursà les carreres de dret i filosofia a Barcelona, on es posà en contacte amb diversos representants de l’escola catalana d’erudits i pensadors del segle XIX, i on fou company de Jaume Collell. Acabada la vida universitària, ingressà al seminari i fou ordenat sacerdot l’any 1871.

Fou col·laborador de “La Veu de Montserrat”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixensa”, “Lo Missatger del Sagrat Cor” i “Les Quatre Barres”. Dirigí l’Acadèmia Catalana de les Congregacions Marianes, fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i president de la secció religiosa de la Unió Catalanista (1895), antecessora de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual redactà els estatuts i fou el primer consiliari.

Va ésser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, i quan hi ingressà pronuncià en català, contra la rutina i la voluntat d’alguns acadèmics, el discurs de recepció. Adjunt numerari dels Jocs Florals (1896), els presidí el 1899, any en què fou nomenat bisbe de Vic.

Fou presentat a la Santa Seu com a bisbe de Vic gràcies al fet que un català (Manuel Duran i Bas) era llavors ministre de gràcia i justícia. A partir d’aquest moment, es dedicà exclusivament a la seva actuació com a prelat, i la seva influència transcendí a través de les seves pastorals dirigides a tot Catalunya.

La seva vida és un exponent del diàleg entre la clerecia i el laicat, i així, llavors de les Bases de Manresa (1892), no solament intervingué com assessor, sinó que s’encarregà de redactar la disposició transitòria que proposava la regulació de les relacions entre Catalunya, l’estat espanyol i el Vaticà. Prosseguint en la mateixa línia, l’any 1893 l’assemblea de la Unió Catalanista li encomanà que redactés la comunicació a tots els bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense sobre l’ús del català en la predicació, la catequesi i els actes de culte no celebrats en llatí.

Les normes sobre els ascensos episcopals i les pressions polítiques feren que fos proposat per a les seus de Barcelona, València i Burgos. No acceptà cap d’aquests trasllats, ja que els veia, principalment l’últim, com a maniobres del poder polític.

La seva obra tracta sobre ètica, estètica, teoria del dret, història del pensament o problemàtica social. Així, l’any 1888 publicà El clero en la vida social moderna, en què exposava l’evolució de l’Església. La seva obra més ambiciosa, La tradició catalana (1892), exposa la teoria del regionalisme partint de la unitat de les terres de llengua catalana i de l’estudi de les grans figures intel·lectuals.

Entre altres obres, cal remarcar En Rocabertí i en Bossuet (1898), mèmoria d’ingrès a l’Acadèmia de Bones Lletres, els assaigs L’Ernest Renan i en Pompeu Gener. Nuestra unidad y nuestra universalidad (1910) i El estadismo y la libertad religiosa (1913).

Deixà plasmat el seu pensament sobre qüestions del seu temps en diverses pastorals, com L’equilibri de la jerarquia industrial (1902), La confesió de la fe (1906), Conducta dels obrers catòlics en les circumstàncies actuals (1906) i Déu i el cèsar (1911).

El seu pensament fou influït pel sentit realista i pràctic de l’escola filosòfica catalana, però no s’adherí incondicionalment als postulats d’aquesta, ja que el seu tomisme rigorós veia en l’escolàstica un sistema més complet i estructurat. Situat dins el període positivista de la Renaixença, tracta d’harmonitzar Taine amb sant Tomàs.