Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Vayreda i Vila, Estanislau

8 Respostes

(Olot, Garrotxa, 11 novembre 1848 – 20 setembre 1901)

Botànic. Germà de Joaquim i de Marià. Llicenciat en farmàcia, aviat va encaminar-se cap a la seva gran vocació. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana i en té dedicades algunes.

Féu estudis florístics, molt especialment de les comarques del nord-est de Catalunya, i va confeccionar un herbari molt complet. Col·laborà a la revista “Crónica Científica”.

Va ser autor, així mateix, d’una quantitat considerable d’articles i de llibres, entre els quals es destaquen Estudio de las plantas notables por su utilidad o rareza, que crecen especialmente en Cataluña, Nuevos apuntes para la flora catalana, Excursión botánica al Baix Empordà, Plantas de Cataluña, Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882) i Fauna ornitològica de la província de Girona (1883), entre molts més.

Fou el pare de l’historiador Pere Vayreda i Olivas.

Vayreda i Trullol, Montserrat

3 Respostes

(Lladó, Alt Empordà, 28 agost 1924 – Figueres, Alt Empordà, 8 novembre 2006)

Escriptora. Germana de Lluís i Maria dels Àngels.

Ha publicat poesia: Entre el temps i l’eternitat (1955), Ofrena de Nadal (1965), Un color per cada amic (1977), Amb el sol a la mà, Les quatre estacions (1978), Afirmo l’esperança (1982) i Els pobles de l’Empordà (1984).

És autora de les biografies Joan Sibecas, biografia d’un pintor d’Olot (1979) i Joaquim Vayreda (1982), i dels volums de prosa poètica L’Empordà màgic (1988) i Els pobles de l’Alt Empordà (1978-88).

Valverde Pacheco, José María

Deixa un comentari

(Valencia de Alcántara, Castella, 26 gener 1926 – Barcelona, 6 juny 1996)

Escriptor. Fou catedràtic d’estètica a la Universitat de Barcelona des del 1955 fins al 1965, que dimití per solidaritat amb els professors de Madrid expulsats per motius polítics. Aleshores anà a ensenyar als EUA i el Canadà, i el 1977 es reincorporà a la Universitat de Barcelona.

La seva poesia es mostra profundament religiosa i existencial: cal destacar-ne Hombre de Dios (1945), La espera (1949), Versos del domingo (1954), Voces y acompañamientos para San Mateo (1959), La conquista de este mundo (1960), Ser de palabra y otros poemas (1976), etc. Aplegà els seus poemes en els reculls Poesías reunidas (1961), Enseñanzas de la edad (1971) i Poesías reunidas 1945-90 (1990, premi Ciutat de Barcelona).

Conreà també l’assaig (Estudios sobre la palabra poética, 1952; Guillermo de Humboldt y la filosofía del lenguaje, 1955; Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno, 1959; Azorín, 1971; Ser de palabra, 1977; El Barroco. Una visión de conjunto, 1980, Nietzsche, de filólogo a Anticristo, 1992, etc) i la història literària (Historia de la literatura universal, en col·laboració amb Martí de Riquer, i Literatura de Hispanoamérica, 1977), i féu estudis i edicions d’alguns poetes, com Antonio Machado (1975).

Traduí, entre altres, obres de Rilke, Shakespeare i Goethe, l’Ulisses de Joyce (1976), etc El 1990 rebé el Premio Nacional de traducció.

Vallverdú i Canes, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 desembre 1935 – 12 juny 2014)

Escriptor. Es llicencià en dret.

La seva poesia recull el clam cívic i crea uns mòduls de l’anomenada poesia social: Com llances (1961), Qui ulls ha (1962), Cada paraula, un vidre (1968).

Després evolucionà, tot conservant el lligam amb l’història recent, cap a una poesia més imprecativa, però sempre formalment ben articulada: Somni, insomni (1971), Retorn a Bílbilis (1974), Poesia, 1956-1976 (1976), Regiment de la cosa pública (1983), Leviatan i altres poemes (1984) i Festival amb espills de Ramon Reig (1989).

En el camp de la sociolingüística ha publicat, acostant-se amb destresa als problemes contemporanis, L’escriptor català i el problema de la llengua (1968), refet a Sociología y lengua en la literatura catalana (1971), Dues llengües, dues funcions? (1971), El fet lingüístic com a fet social (1973), Aproximació crítica a la sociolingüística catalana (1980), L’ús del català. Un futur controvertit (1990) i Velles i noves qüestions sociolingüístiques (1998).

És un dels fundadors del Grup Català de Sociolingüística. Ha col·laborat a “Serra d’Or” i “Nous Horitzons” i ha traduït Moravia, Pavese i Calvino.

Vallverdú i Aixalà, Josep

1 Resposta

(Lleida, 9 juliol 1923 – )

Escriptor i traductor. Es llicencià en lletres i filologia clàssica.

Ha destacat pels seus llibres de literatura juvenil: El venedor de peixos (1960), Trampa sota les aigües (1965), Rovelló (1969), En Roc, drapaire (1971), L’home dels gats (1972), Bernat i els bandolers (1974), Un cavall contra Roma (1975), Els amics del mar (1979), Gira-sol d’històries (1980), Les aventures del rellotge (1981), Saberut i cua-verd (1982), La caravana invisible (1986), Contes en òrbita (1991), Un estrany a l’arca (1993) i Els fugitius de Troia (1998).

També ha publicat els reculls de narracions Festa major (1961; reeditat el 1987 amb el títol de La festa i la ganyota) i Ara mateix eren aquí (1987), i llibres d’assaigs com ara Catalunya continental (1968), Catalans pel món (1969), Proses de ponent (1970), Viatge entorn de Lleida (1972), Història de Lleida explicada als joves (1979) i De Morera Galícia i Guillem Viladot (1980). És autor del dietari Vuit estacions (1991).

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1991, ha rebut diversos premis per la seva obra, així com la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000) i doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (2004).

Valls i Vicens, Agustí

1 Resposta

(Barcelona, 21 juny 1860 – 22 gener 1920)

Escriptor. Germà de Josep Maria. Home de negocis, formà part de la directiva de la Cambra de Comerç de Barcelona i d’altres entitats.

Amic de Torras i Bages, fou soci fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Cercle de Sant Lluc. Col·laborà a “La Renaixença” i participà als Jocs Florals de Barcelona.

Publicà el recull poètic Flors lul·lianes (1918), basat en el Llibre d’Amic e Amat. Un poema patriòtic seu sobre Rafael Casanova llegit en una vetllada dedicada a Rubió i Ors fou l’origen del després tradicional homenatge de l’Onze de Setembre.

Vallmitjana i Colomines, Juli

5 Respostes

(Barcelona, 18 desembre 1873 – 5 gener 1937)

Escriptor, pintor i argenter. Influït pel modernisme, donà al teatre obres de temàtica costumista i es valgué de la cultura gitana.

El corb (1911), Els zincalós (1911), La gitana verge (1912), La mala vida (1918), Rují (Rosa) (1917), etc, són obres dramàtiques de tipus impressionista.

La seva narrativa és d’una prosa àgil i viva, de la qual són exemples Sota Montjuïc (1908) i La xava (1910). Cal remarcar l’assaig Criminalitat típica local (1910), amb el vocabulari dels malfactors.

Fou el pare dels també artistes David i d’Abel Vallmitjana i Vallès.

Vallès i Pujals, Joan

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 12 novembre 1880 – Barcelona, 29 juny 1966)

Polític, advocat i escriptor. Membre de la Lliga Regionalista, en representava l’ala més liberal. Fou un dels autors del projecte d’autonomia de la Mancomunitat Catalana (1918) i, més tard, el 1923, va intentar -sense aconseguir-ho- un apropament de la Lliga a la dictadura de Primo de Rivera.

Diputat de Girona al Parlament de Catalunya (1932), formà part del Consell de la Generalitat com a conseller d’Obres Públiques (1935-36) durant el període de suspensió de l’Estatut.

Valldeperes i Jaquetot, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 agost 1902 – Santo Domingo, República Dominicana, 25 novembre 1970)

Escriptor. De caire més aviat popular i sentimental, publicà novel·les: Epistolari d’una dona de món (1927) i Una vida (1934, i teatre: Comèdia d’amor i de dolor (1926), El ram de Sant Joan (1933), La sang als ulls (1937) i El malalt incomprès (1938). A més, els articles Els perills de la reraguarda (1937) i La força social i revolucionària del teatre (1937).

S’exilià el 1939 i publicà el reportatge novel·lat Ombres entre tenebres (Buenos Aires 1941), sobre la retirada de la guerra civil i els camps de concentració. Dirigí el diari “La Nación” i hagué de publicar Acción y pensamiento de Trujillo.

Vallbona i Sallent, Rafael

Deixa un comentari

(Barcelona, 27 agost 1960 – )

Periodista, escriptor i guionista de ràdio i televisió. Els seus primers reculls poètics tracten d’alguns mites de la modernitat i Sabates italianes (1987) donà forma literària a guions de ràdio.

També ha publicat narrativa i novel·la eròtica: El concert de París (1990, premi La piga), així com narrativa juvenil i novel·les, com Rosa (adaptació de la sèrie televisiva) i Plaça dels Àngels (2000). Ha aplegat alguns dels seus articles a Riure a Barcelona (1990) i fou cap de cultura del diari “El Observador”.

Entre els guions difosos per ràdio, cal assenyalar Beatles si us plau (1986), Qui és, qui era? (1986-87), Elvis per sempre (1988) i Lletrasset (1989). Dels guions emessos per Televisió Espanyola, destaquen Especial Núria Feliu (1989) i Pusaçtoc (1989-90).