Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Verdú i Feliu, Josep

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 setembre 1853 – Barcelona, 9 juny 1885)

Escriptor. Popularitzà el pseudònim de Gestus. Cal·laborà en un gran nombre de publicacions de Vilanova i de Barcelona. Estrenà moltes peces curtes de teatre, còmiques i en català, algunes de les quals foren publicades: entre moltes d’altres, Jan petit (1874), Los pintors de Barcelona (1875) i Colls i punys (1895). Publicà també Poesies festives i sèries (1894) i Colección de cantos populares de Murcia… (1906); altres poesies seves foren recollides a “Lectura Popular”.

Verdaguer i Travessi, Màrius

1 Resposta

(Maó, Menorca, 13 juny 1885 – Barcelona, 7 novembre 1963)

Escriptor i pintor. Nebot de Narcís Verdaguer i Callís i germà de Joaquim. Es formà a Segòvia, on el seu pare, Magí Verdaguer i Callís, fou catedràtic d’institut. Després passà a Mallorca, on publicà el 1908 una novel·la i un recull poètic. Es llicencià en dret a Barcelona (1914), però no exercí.

Treballà a “El Día Gráfico” i “La Vanguardia” (des del 1915), on Gaziel li encomanà la crítica literària: Puig i Ferreter a Servitud el descriu amb el nom de Veguer. Fundà la revista “Mundo Ibérico” (1927), relacionada amb el grup avantguardista del Ateneíllo de l’Hospitalet, agrupat entorn de Rafael Barradas.

Com a novel·lista, cerebral i sovint irònic, publicà La isla de oro (1926) -traduïda a cinc idiomes-, El marido, la mujer y la sombra (1927), Piedras y viento (1928), La mujer de los cuatro fantasmas (1931), Un intelectual y su carcoma (1934), etc. Estrenà a Madrid l’obra d’avantguarda El sonido 13 (1930). Traduí al castellà G. Papini i Thomas Mann, entre altres autors.

Instal·lat a Palma el 1940, recopilà els seus records a La ciudad desvanecida (1953; versió catalana ampliada La ciutat esvaïda, 1976) i els de Barcelona a Medio siglo de vida barcelonesa (1957). Col·laborà a “Destino”, “Diario de Mallorca” i “Revista”, i publicà la novel·la Un verano en Mallorca (1959), així com biografies i alguns assaigs històrics (La dominación británica en Menorca, 1952). Deixà inèdites unes ambicioses memòries.

Com a pintor, les seves obres -pràcticament inèdites en vida- acusen influències de l’estampa japonesa i de l’expressionisme alemany; són fruit d’un pòsit avantguardista matisat pel seu característic lirisme d’intel·lectual contemplatiu i hipersensible.

Verdaguer i Santaló, Jacint

88 Respostes

(Folgueroles, Osona, 17 maig 1845 – Vallvidrera, Barcelona, 10 juny 1902)

Poeta i escriptor romàntic. Conegut popularment per Mossèn Cinto. De família camperola, a 11 anys ingressà al seminari de Vic, visqué en una masia de Sant Martí de Riudeperes, on féu de pagès i després de preceptor. Aquests anys de seminari i de vida camperola crearen en ell una facultat d’identificació amb la poesia popular, característica de tota la seva obra.

Va concórrer als Jocs Florals, on fou distingit l’any 1865. El 1867 presidí les reunions de l’Esbart de Vic, els membres del qual havien de tenir gran importància en la renaixença literària de la comarca, i el 1870 fou ordenat sacerdot.

Format en la preceptiva clàssica, se sentí atret per l’èpica; va concebre un poema sobre el descobriment d’Amèrica i, en el curs de la realització, la idea primitiva evolucionà fins a esdevenir el poema L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1877. El 1879 publicà Idil·lis i cants místics i el 1880, any en què fou proclamat mestre en gai saber, va publicar Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat (versió definitiva, 1888-89).

verdaguer_jacint1

L’Oda a Barcelona (1883) acusa la influència de Victor Hugo i conté una erudició mitològica i històrica que no ofega la inspiració ni l’impuls patriòtic. El 1885 publicà Canigó, hi perduren elements descriptius de la natura i l’obsessió d’interpretar el paisatge amb criteri cosmogònic (com en els primers cants de L’Atlàntida), però el to líric i la influència formal de l’èpica de l’edat mitjana (atribuïble potser a l’estudi de la poesia heroica-popular reivindicada per Milà i Fontanals) donen al conjunt més humanitat i frescor. El 1887 publicà El somni de Sant Joan i el 1890 inicià la publicació de la trilogia Jesús infant (1896), on són glosades llegendes dels Evangelis apòcrifs amb la musicalitat i la capacitat emotiva dels millors Idil·lis.

El 1893 s’inicià l’època dolorosa de la vida de Verdaguer marcada per la influència de persones que explotaven la ingenuïtat del poeta. Verdaguer era almoiner del marquès de Comillas, i sembla que algunes persones es valien de la seva ingenuïtat amb preteses intuïcions místiques; aleshores fou retirat al santuari de la Gleva, prop de Vic. Abandonà el retir sense permís del bisbe i aquest el privà de la celebració de la missa (1895).

La polèmica arribà al carrer amb els articles de Verdaguer aplegats a En defensa pròpia. A aquesta època pertanyen les obres Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895) i Flors del calvari (1896). El 1898 li foren retornades les llicències i passà a la diòcesi de Barcelona, on li fou concedit un benefici a la parròquia de Betlem. Els reculls Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901), Flors de Maria i una abundant producció de tema eucarístic (pòstuma) constitueixen les obres més importants d’aquesta darrera època.

Morí a la Vil·la Joana, i l’enterrament constituí una gran manifestació popular de dol.

La poesia de Verdaguer, lligada al convencionalisme dels certàmens acadèmics, troba el to autèntic quan interpretava les llegendes populars (religioses o profanes); l’apropament al poble era assolit no solament pels camins del sentiment i l’emoció, sinó per un art de llenguatge i de l’expressió poètica que donaren flexibilitat moderna a l’idioma. Aquestes qualitats són també aplicables a la prosa: Rondalles (1905); discursos (Record necrològic de Rubió i Ors), i l’expressivitat descriptiva del Diari d’un pelegrí a Terra Santa (1886).

Verdaguer i Juanola, Pere

Deixa un comentari

(Banyoles, Pla de l’Estany, 9 abril 1929 – Perpinyà, 1 febrer 2017)

Escriptor. Resident a Perpinyà. Marxà de petit amb els seus pares a l’exili. Es llicencià en lletres i s’ha dedicat a l’ensenyament. També ha exercit el periodisme i ha divulgat temes catalans a la premsa francesa. Fou el fundador i el motor de la Universitat Catalana d’Estiu.

S’inicià en la literatura publicant llibres de poesia en francès. En català ha publicat Lectures escollides rosselloneses (1966), Poesia rossellonesa del segle XX (1967), El Rosselló, avui (1969), Catalunya francesa (1969), Faulistes rossellonesos (1973), Introducció a l’obra poètica de Jordi-Pere Cerdà (1969), Defensa del Rosselló català (1974); novel·les de ciència-ficció i reculls de contes. També ha publicat un Cours de langue catalane (1974) i una Histoire de la littérature catalane (1982).

Verdaguer i Callís, Narcís

17 Respostes

(Vic, Osona, 29 octubre 1862 – Barcelona, 5 abril 1918)

Advocat i polític. Germà de Magí. Estudià al seminari de Vic, on fundà la revista “L’Almogàver” (1882). L’any següent deixà la carrera eclesiàstica i se n’anà a Barcelona, on estudià dret i féu de corresponsal del setmanari vigatà “La Veu del Montserrat”.

Participà en el míting catalanista de la Llotja de Barcelona (gener 1885) i fou un dels fundadors del Centre Escolar Catalanista, entitat que presidí el curs 1887-88. Com a secretari de relacions de la Lliga de Catalunya fou el principal promotor de la campanya contra l’article 15 del codi civil (1889).

Participà en la formació de la Unió Catalanista, i fou el fundador i director del setmanari “La Veu de Catalunya” (1891-98). Partidari d’un catalanisme moderat i possibilista, s’enfrontà amb els plantejaments del diari “La Renaixença”, molt més intransigents i radicals. L’any 1897 fou elegit vicepresident de la Unió Catalanista, i es mostrà favorable a la participació electoral del catalanisme.

Advocat especialitzat en qüestions comercials i aranzelàries, el febrer de 1898 fou elegit secretari del Foment del Treball Nacional, des del qual càrrec influí notablement en l’evolució cap al catalanisme d’importants industrials (Albert Rusiñol, Ferrer-Vidal, etc.). Féu costat al programa del general Polavieja, i participà en mítings demanant el concert econòmic (1899).

Cedí “La Veu de Catalunya” al seu amic Prat de la Riba, perquè la convertís en diari i portaveu del catalanisme moderat. Al gener de 1900 fou elegit president del Centre Nacional Català, grup que aplegava els seus amics més fidels (Prat, Cambó, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc.). En formar-se la Lliga Regionalista (abril 1901), fou nomenat vicepresident de la seva junta.

S’apartà uns quants anys de la política per manca de salut, i fou regidor de Barcelona (1909-10), diputat provincial (1911-13) i diputat a corts per Vic (1914-16). Creà i dirigí la borsa de treball de la diputació de Barcelona (1912), i fou president de la Societat Econòmica d’Amics del País (1910-11) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1917-18).

La seva influència sobre Prat i sobre Cambó, que fou el seu passant, fou fonamental per a la configuració d’un catalanisme conservador i catòlic, lligat als interessos dels grans industrials de Catalunya. Els seus articles de la campanya de l’any 1889 foren recollits en el llibre La primera victòria del catalanisme (1919).

Estigué casat amb Francesca Bonnemaison i Farriols (la boda tingué lloc el 19 de juliol de 1893).

Xirinacs i Díaz, Olga

Deixa un comentari

(Tarragona, 11 maig 1936 – )

Escriptora. Després de guanyar la flor natural als Jocs Florals de Lausana del 1977 amb Botons de tiges grises, publicà Clau de blau (1978), Bergmanianes (1980), Música de cambra (1982), Llavis que dansen (1987, premi Carles Riba), La muralla (1993), etc.

Dedicada també a la narrativa, ha publicat les novel·les Al meu cap una llosa (1985, premi Sant Jordi 1984 i premi Crítica Serra d’Or 1986), Zona marítima (1986, premi Ramon Llull), Enterraments lleugers (1991, premi Sant Joan), etc; les narracions La mostela africana i altres comtes (1985) i Relats de mort i altres matèries (1988), així com diversos volums de narrativa infantil i juvenil.

Ruiz i Porta, Joan

Deixa un comentari

(Tarragona, 23 octubre 1866 – Barcelona, 29 març 1934)

Periodista i escriptor. Fou una de les figures de la investigació a Tarragona, ciutat de la qual fou cronista i arxiver, i, posteriorment, exercí el mateix càrrec a la Mancomunitat de Catalunya. També presidí el Centre Excursionista de Catalunya.

Dirigí diverses publicacions periòdiques i erudites de Tarragona. S’especialitzà en monografies sobre la seva ciutat: Tamarit, Llegendes i tradicions del Camp de Tarragona, El setge de Tarragona, La catedral de Tarragona, L’Arc de Berà.

Ventura i Balanyà, Miquel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 7 gener 1878 – Madrid, 2 setembre 1930)

Escriptor. Professor de castellà a diverses universitats nord-americanes, el 1900 aconseguí la càtedra de francès de l’escola normal superior de Madrid. Publicà diversos manuals d’anglès i de francès.

Bastí, abans de les normes del 1913, una ortografia etimològica del català a la qual restà sempre fidel, i edità a Reus la “Biblioteca Foc Nou”, de la qual sortiren sis volums.

Publicà els reculls de poemes Cent cançons (1898), Pom de ponceyles (1924) i Toia marcida (1928), el primer signat amb el pseudònim de Perarnayl de Rocafort; el 1926 publicà el poema en gallec Fala armoñosa, non morrerás.

Amb el nom de la seva dona Eufèmia Domingo publicà el 1930 dues edicions del llibret Studi etymològic dels noms Cathalunya e cathalà. El mateix any patrocinà també una “Revista Occitana”.

Ventalló i Vergés, Joaquim

1 Resposta

(Terrassa, Vallès Occidental, 5 febrer 1899 – Barcelona, 3 desembre 1996)

Escriptor i publicista. Fou un dels fundadors (i director des de l’ago/1931 fins a la seva desaparició després dels fets del 6 d’Octubre) del diari “L’Opinió”. També fou director de “La Rambla” i col·laborà a “La Publicitat” i “Mirador”.

Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona des de l’entrada de la República fins al 1934 i president de la Comissió de Cultura el 1932 i el 1933; col·laborà amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular en les campanyes per a la total escolarització dels infants barcelonins.

Després de la guerra civil i malgrat les traves que li va posar el franquisme, va ser un acèrrim defensor de les escoles municipals per intentar d’evitar-ne l’absorció per part de l’estat.

Obres: Les escoles populars, ahir i avui (1968), L’educació com a fonament del respecte als drets humans (1968), Dos problemes greus en l’ordre de l’ensenyament (1969), El qui hi ha i el que no hi ha en el llibre blanc sobre l’educació (1970), Los intelectuales castellanos y Cataluña (1976) i la novel·la Pau Canyelles, ex-difunt (1931).

Vázquez i Montalbán, Manuel

2 Respostes

(Barcelona, 14 juny 1939 – Bangkok, Tailàndia, 18 octubre 2003)

Periodista i escriptor. Col·laborador habitual de premsa, ha destacat en la novel·la policiaca, amb una sèrie consagrada al detective Pepe Carvalho: La soledad del mánager (1977), Los mares del sur (1979, premi Planeta), Asesinato en el Comité Central (1981), La rosa de Alejandría (1984), El delantero centro fue asesinado al atardecer (1988), El laberinto griego (1991), El premio (1996) i Quinteto de Buenos Aires (1997).

Més importància artística tenen El pianista (1985), Los alegres muchachos de atzavara (1987), Galíndez (1990, premi Nacional de Narrativa 1991 i premi Europa de Literatura 1992), Autobiografía del general Franco (1992), El estrangulador (1994) i O César o nada (1998).

Ha conreat també l’assaig (Crónica sentimental d’España, 1980), l’autobiografia (El escriba sentado, 1997) i és autor del llibre d’entrevistes Un polaco en la corte del rey Juan Carlos (1996).

La seva poesia es recull a Memoria y deseo. Obra poética (1963-1983) (1986), Pero el viajero que huye (1990) i Ciudad (1997).

Premi Nacional de les Lletres 1995.