(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 30 gener 1901 – Barcelona, 1980)
Escriptora i conferenciant.
Autora d’obres sobre el matrimoni, de concepció tradicional i de gran difusió: L’etern femení (1933) i L’etern masculí (1957).
Ha escrit també teatre: L’amor té cops amagats (1954).
Pseudònim que ha fet servir sovint el comediògraf català Salvador Bonavia i Panyella (1907-59) a les seves obres teatrals.
(Sant Guim de Freixenet, Segarra, 11 juliol 1956 – )
Escriptora. Especialitzada en literatura infantil i juvenil, ha guanyat els premis més importants a Catalunya en aquest gènere.
Entre les seves obres destaquen: De qui és el bosc? (1976), El planeta dels set sols (1985), El rastre de les bombolles (1990), S’ha de ser animal (1991), Quan l’Eloi va ser músic (1993) i Els set enigmes de l’iris (1996).
(Passanant, Conca de Barberà, segle XVIII – Bràfim, Alt Camp, segle XIX)
Escriptor. Pagès de professió.
Publicà en vers, probablement el 1814, Despertador general per a tots els que mengen fruit de l’arbre de la llibertat, atac a la ideologia liberal.
(Pamplona, Navarra, 14 agost 1903 – Madrid, 9 febrer 1976)
Geoquímic. Fou un dels fundadors de l’Institut-Escola de Barcelona (1932), i dirigí l’Institut Ausiàs Marc (1933-39).
Exiliat a França, li fou concedit el títol d’enginyer geòleg de l’Escola Superior del Petroli i dels Combustibles Líquids de la Universitat d’Estrasburg.
De nou a Barcelona, guanyà el premi Enric de Larratea, de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’obra Jaciments petrolífers dels Pirineus Orientals (1950).
Col·laborà amb Alfred Kastler, premi Nobel de Física (1966), del qual fou ajudant a Bordeus. Ocupà la càtedra de geoquímica a la Universitat de Barcelona.
És autor de nombrosos treballs d’investigació i de traduccions.
(València ?, 1352 – 1419)
Escriptor, traductor i humanista. De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià gramàtica a València i a Girona, lògica a Mallorca, Manresa i Lleida, i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. Continuà els estudis de teologia a València, a Tolosa i a París. El 1387 era professor a Lleida, on assolí un gran prestigi.
Amb la seva obra representa la figura més important del pre-Renaixement a Catalunya, i supedita a la seva tasca apologètica els dots d’orador i de literat.
De la seva obra conservada, tota en català, cal esmentar dues obres originals, l’Scala de contemplació (1399-1400) i el Tractat de confessió (1413).
D’entre les seves traduccions de clàssics sobresurten el Llibre anomenat Valeri Màxim, versió dels Dictorum factorumque memorabilium (1396), la traducció de De arra animae d’Hug de Sant Víctor, i De providentia de Sèneca (1396-1404).
És posterior la versió en prosa i comentari del setè llibre de l’Àfrica de Petrarca, que titulà Raonament fet entre Scipió e Aníbal.
(Girona, 1824 – Guanabacoa, Cuba, 1898)
Militar i escriptor. Lluità a Cuba (1868-77).
A causa de dissensions amb Martínez Campos, capità general de Cuba, demanà el retir: es mostrà partidari de la independència de Cuba.
Escriví els poemes La defensa de Holguín (1882) i Españoles e insurrectos (1890).
(Manresa, Bages, 10 maig 1910 – Barcelona, 29 gener 1992)
Escriptor.
Estrenà i publicà tres obres de teatre: Dos tipus de pronòstic (1954), Dama Hortensia té un secret (1956) i De teixidor a sant (estampes claretianes) (1957).
(Malgrat de Mar, Maresme, 31 agost 1887 – San Juan, Puerto Rico, 28 octubre 1956)
Escriptora i traductora.
El 1916 es casà amb Juan Ramón Jiménez, de qui fou secretària i col·laboradora.
Traduí de l’anglès al castellà l’obra literària de Rabindranath Tagore.
Escriptor i filòsof català, més conegut pel seu nom de religió, Miquel d’Esplugues (1870-1934).
Dades dels Països Catalans 