(Barcelona, 24 febrer 1929 – Madrid, 29 agost 2002)
Escriptor en castellà. Fill de Joan Carandell i Marimon, i germà de Josep Maria.
Dedicat al periodisme col·laborà en diverses publicacions i en la televisió.
De la seva obra cal destacar Vivir en Madrid (1967), Celtiberia show (1970) i Vida y milagros de Monseñor Escrivá de Balaguer, fundador del Opus Dei (1975).
(Barcelona, 27 març 1901 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 2 gener 1988)
Advocat i escriptor. Conegut amb el pseudònim de Llorenç de Sant Marc.
Fou president de la Societat d’Estudis Econòmics de Barcelona i creà una biblioteca de temes econòmics.
Publicà Temps enrera (1966), que conjuntament amb Males companyies (1970) i La brilant història (1971) constitueix una visió de la Barcelona de principi de segle.
Altres obres seves són: La gàbia (1976), La mort del benefactor (1981), Quaranta històries (1983), premi Víctor Català, Guardo, el confident (1985), etc.
Fou el pare de Lluís i de Josep Maria Carandell i Robusté.
(Catalunya, segle XVIII)
Pseudònim d’un escriptor no identificat (Lluc Capcigrañ).
Publicà unes dècimes en català, al “Diario de Barcelona” el 1796, acompanyades d’una carta en la qual es lamentava de la manca d’una ortografia catalana, que suscità una encesa polèmica al “Diario” -la primera feta sobre el tema-, interessant per la relació que ofereix sobre gramàtiques i vocabulari aleshores en circulació i sobre problemes de pronunciació i ortografia en català.
(Martorell, Baix Llobregat, segle XVII – Montserrat, Bages, 1 gener 1688)
Escriptor i monjo de Montserrat.
Escriví, entre altres llibres, tres volums d’addicions a l’obra del seu mestre Jeroni Lloret Sylva Allegoriarum Sacrae Scripturae (1570). Només se n’ha conservat, però, l’Onomatologia Beatae Virginis Mariae, inèdita, en la qual recollí 7.640 epitets donats a la Mare de Déu pels autors eclesiàstics.
(Barcelona, 22 novembre 1824 – 17 gener 1901)
Escriptor.
Publicà, en català i en castellà, novel·les de costums i històriques, com Catalina (La Envidia) (1892), d’ambient mallorquí, apareguda el mateix any a Palma de Mallorca en versió catalana de Pere d’Alcàntara Peña, Cartes que no lliguen (1895) i Lo gorg de les ànimes (1898).
Col·laborà a “El Correo Catalán” i a “La Renaixensa”.
(Barcelona, 18 octubre 1878 – Madrid, 5 març 1935)
Escriptor i periodista.
Autor de narracions, quadres de costums i poesies: Llibre del dolor (1903), sainets, com La planxadora (1900), comèdies, com La gent d’ordre (1901), i teatre líric: Barcelona al dia (1904). Fou col·laborador del diari “La Renaixença”.
També escriví teatre en castellà, a Madrid.
(Barcelona, 1901 – 1983)
Escriptor.
Fou redactor en cap de la revista setmanal “La Sardana” (1921-28), i director de “Fulls Musicals”, portaveu de l’Associació de Música de Cambra de Barcelona.
Autor de Una història i quatre contes (1924), De la sardana (1925) i de l’obra Eduard Toldrà, músic (premi de biografia Aedos 1964).
(Barcelona, 18 setembre 1879 – 30 gener 1937)
Escriptor i actor. Casat amb l’actriu Emília Baró. Actuà a Barcelona al Teatre Romea i féu de director al Teatre Novetats.
Periodista, fou redactor en cap (1922) i director (1929) de “La Publicitat”.
Traduí al català autors anglesos i la novel·la Guerra i pau, de Tolstoj (1928), autor de narracions de teatre: La veritat sense contemplacions (1922) i publicà sobretot assaigs biogràfics: Santiago Rusiñol (1925), Joaquim Mir (1931) i Àngel Guimerà (1938).
El 1936 fou nomenat director del Teatre Català de la Comèdia.
Nom del dibuixant i guionista d’historietes català, més conegut pel sobrenom de Max (1956- ).
(Barcelona, 1780 – 1854)
Metge i escriptor. Fou cirurgià militar i prengué part a la Guerra del Francès.
Publicà Tratado sobre la política médica (sd), Discurso médico-histórico haciendo ver la nobleza de la Medicina (1811), Oración inaugural para la instrucción de los practicantes del ejército de Cataluña (1812) i Elogio póstumo de D. Juan Francisco de Bahí (1842).
Dades dels Països Catalans 