Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Soler i Rabassó, Bartomeu

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 1894 – Palau-solità, Vallès Occidental, 20 abril 1975)

Escriptor en castellà. Fou un rodamón i visqué molts anys a l’Argentina, on estrenà teatre i féu alhora d’actor.

Escriví també dues obres en català, per bé que la seva formació i el seu estil -casticista i cervantí- l’inclouen de ple en la literatura castellana, per a la qual publicà novel·les de tipus costumista i realista, de vegades amb fons autobiogràfic: Marcos Vallarí (1925), La vida encadenada (1945), Karú-Kinká (1946), Patapalo (1949) i Los muertos no se cuentan (1961), versió franquista de la guerra civil i replicà dels llibres de Josep Maria Gironella.

També publicà l’assaig contra el 6 d’octubre de 1934 Cataluña en España, i tres volums, molt extensos, de memòries, el més interessant del quals és Mis últimos caminos (1965).

Soler i Planas, Lluís

Deixa un comentari

(Barcelona, 1886 – 1963)

Escriptor. En la seva joventut féu periodisme a Madrid, on era redactor de la revista “Arte joven” (1909).

També escriví narracions i alguna comèdia en castellà. Es destaca La muerte del apóstol. Després de 1939 escriví per la premsa catalana de Mèxic i Xile. També en català és el seu remarcable Llibre de les salvatgines, aparegut el 1959.

Soler i Perejoan, Gaietà

Deixa un comentari

(Badalona, Barcelonès, 1863 – Barcelona, 31 desembre 1914)

Eclesiàstic i escriptor. De família humil, s’ordenà de sacerdot el 1889. Començà col·laborant a publicacions de Badalona i a “La Veu del Montserrat” de Vic, i, actiu polemista integrista, fundà amb Sardà i Salvany “El Missatger del Sagrat Cor de Jesús” (1893) i dirigí “La Tradició Catalana” (1893).

Seguint el mestratge de Sardà publicà, a més de nombroses obres pietoses, en català, reeditades sovint, Descentralización y regionalismo (1899), Las soluciones prácticas del problema social (1902), La Solidaridad Catalana y la conciencia católica (1907) i La Iglesia separada del estado (1911).

Conreà també la literatura catalana: novel·la (Tresina, 1893), narració (Gotims blancs, 1896), teatre (Lo fill del creuat, 1886) i traduí la Imitació de Jesucrist (1904, molt reeditada) de Tomàs de Kempis.

És autor de monografies com El fallo de Caspe (1899), ¿Quién fue don Francisco de Quevedo? (1904) i Estudio sobre el teatro de Ángel Guimerá, publicat en 1893-94 a “Revista Popular”.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Soler i de les Cases, Ernest

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 gener 1864 – 17 febrer 1935)

Pintor i escriptor. Era fill de Frederic Soler i Hubert (Pitarra). Pintor menor, es dedicà al retrat.

Publicà poemes floralescos i sobretot comèdies, algunes de les quals d’èxit notable: Bon jan qui paga (1889), La feina d’en Jafà (1893), Bogeries de la sort, La nau, La font d’en Bori.

Soler, Gervasi

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, segle XIX)

Escriptor.

És autor de bon nombre d’obres teatrals, com les titulades Bromes de Carnaval, El que sol anar per llana…,Batalla de gendres!, Tot són comèdies, L’hàbit no fa al monjo, La perleta de Premià, Déu els cria… i Els hàbits a la figuera.

Solanes, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona ?, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)

Jurisconsult i escriptor. Fou oïdor reial de l’Audiència de Barcelona i catedràtic de la universitat.

És autor de les obres Duelos de amor (1694), El emperador político o política de emperadores (1700) i Vida del emperador Ulpino Trajano (1700). Tingué per deixeble Finestres.

Arran de la guerra de Successió fou partidari de Carles d’Àustria. El serví durant molts anys a Viena, on fou membre del Consell de Santa Clara i ocupà encara d’altres càrrecs a l’administració imperial.

En 1730 publicà les seves Selectae juris dissertationes circa edicta Praetorum.

Solà i Xancó, Alfons Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1861 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 28 desembre 1882)

Escriptor i advocat.

Estrenà el drama La creu trencada (publicat el 1884), de to romàntic. És autor del llibret d’òpera La terra roja i diversos poemes, de composicions musicals.

Fou crític musical de “La Crónica de Cataluña”.

Solà i Seriol, Baldomer

2 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 7 febrer 1855 – 25 desembre 1922)

Escriptor. Germà de Jaume. Era metge i doctor en ciències exactes. Presidí el Cercle Catòlic de Badalona. Fundà el 1918 el semanari “Albada”, que dirigí.

Tingué una gran activitat en la promoció d’iniciatives culturals i cíviques en general. Pronuncià nombroses conferències. Les seves poesies figuren el volum pòstum Llum ideal.

Badalona ha dedicat a la seva memòria el nom d’un carrer i una làpida a la casa on nasqué.

Fills seus són els germans Ferran M., Josep i Lluís Solà i Escofet.

Solà i Moreta, Fortià

Deixa un comentari

(Torelló, Osona, 1876 – Barcelona, 17 setembre 1948)

Sacerdot, literat i historiador. Es formà al seminari de Vic, on s’ordenà de sacerdot el 1901, i completà els estudis de teologia a Tarragona, amb la llicenciatura (1903).

Destinat de vicari a Navarcles (1905), inicià les tasques d’investigació històrica, que continuà a Moià, a Centelles i com a beneficiat al Carme de Barcelona, on passà el 1921 i on residí fins a la seva mort.

De la seva extensa producció, de més de cinquanta obres, es destaquen les monografies de santuaris marians: Fucimanya (1911), Cabrera (1915), Puig-l’agulla (1916), el Sòl del Pont, de Roda de Ter (1928), Rocaprevera (1930), el Coll, de Barcelona (1931), Lurda de la Nou (1936); històries de pobles: Navarcles (1910), Sallent (1920), Aiguafreda (1932), Sant Andreu de Llavaneres (1936) i la història en dos volums de Torelló (1947); històries de monestirs i esglésies, com: Sant Benet de Bages (1964), el temple parroquial de Moià (1918), del Carme, de Barcelona (1949), i molts altres treballs i articles sobre imatges marianes, imatges del Sant Crist, goigs, poemes, sobretot religiosos, obretes de circumstàncies, i sobretot la biografia de Josep Torras i Bages, en quatre volums (1935).

Solà i Escofet -germans-

1 Resposta

Eren fills de Baldomer Solà i Seriol.

Josep Solà i Escofet  (Badalona, Barcelonès, 1891 – 1914)  Metge i escriptor. Fundà l’Acadèmia Científica i Literària del Cercle Catòlic de Badalona. Després de la seva prematura mort, els seus poemes i les seves proses foren recollits al volum pòstum titulat Roses blanques. L’obra poètica fou també reunida en un llibre de la col·lecció “Lectura Popular”.

Ferran M. Solà i Escofet  (Badalona, Barcelonès, 1899 – Xile ?, segle XX)  Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat (1923). Fou ordenat el 1929. Es doctorà en teologia a Roma. El 1944 es traslladà a Xile, on fou professor de la universitat Catòlica des del 1950. Ha escrit molts articles i ha pronunciat un gran nombre de conferències. És autor dels estudis El venerable Lluís de Blois i Glòria nostra, així com d’una versió prologada d’On va l’home?, de J. Leclercq.

Lluís Solà i Escofet  (Badalona, Barcelonès, 1900 – 1961)  Sociòleg i economista. Fou sotsdirector general, durant vint-i-cinc anys, de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Tingué una activitat intensa com a publicista i és autor de diversos opuscles. Els seus treballs tracten de preferència sobre diversos aspectes de la previsió social.