(Barcelona, 14 gener 1856 – 19 març 1913)
Escriptor i enginyer. Fou un actiu excursionista de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.
Exercí la crítica musical a “La Renaixença” i “La Veu de Catalunya”, des d’on impulsà el wagnerisme.
Publicà també articles de costums de to satíric, recollits en part al volum Llibre de memòries (1903). Altres narracions seves foren recollides a “Lectura Popular”.
(Reus, Baix Camp, 2 febrer 1842 – Tarragona, 29 gener 1907)
Escriptor i eclesiàstic. Fundà a Tarragona el Col·legi de Missions de Pius IX (1874). Hi fou canonge a la seu. Destacà entre els publicistes catòlics del seu temps, encara que dins una línia immobilista i intransigent.
Obres seves són De universa philosophia (1890, en tres volums), les traduccions catalanes Los psalms de David i Lo cantar dels cantars, en castellà Santo Tomás de Aquino y la quimica moderna, i el treball en francès Le Déluge et et la Genèse.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1808 – Centelles, Osona, 1870)
Escriptor i farmacèutic.
Actiu catalanista, mantingué una extensa correspondència amb personatges de l’època (Marià Aguiló, Pers i Ramona, Joan Cortada, etc) i col·laborà a “La Corona de Aragón” (1854).
És autor de l’estudi Somatén. Reflexió sobre aqueixa paraula catalana i d’unes prevencions contra el còlera, també en català.
(Figueres, Alt Empordà, 29 maig 1871 – Sant Sebastià, País Basc, 26 gener 1938)
Odontòleg i escriptor. Estudià a Madrid i a Montreal (Canadà).
S’establí a la capital espanyola, on assolí gran prestigi. Fou publicista actiu.
És autor d’escrits professionals i literaris.
(Barcelona ?, 1819 – Catalunya, segle XIX)
Escriptor. Deixeble d’Eudald Jaumeandreu.
Publicà obres de tema polític en les quals, dins una òptica liberal moderada, es mostrà partidari de la llei sàlica, com Los varones en el trono (1842) i El trono. Defensa de la ley sálica (1850).
Publicà també Historia… de D. Guillermo Oliver (1841) i un Juicio crítico… sobre el casamiento de Isabel II (1846), on propugnava com a rei-consort l’Infant Carles Lluís de Borbó.
(Catalunya, segle XV – després 1458)
Escriptor. Uixer d’armes d’Alfons el Magnànim, va prendre part a la conquesta de Nàpols (1443). En establir-s’hi, el rei hi restà sempre en relació.
De la seva obra n’han pervingut setze composicions i dos poemes extensos: l’Elogi d’Alfons de Cardona, obra de contingut moral, i La nau. Aquesta última, la més ambiciosa, es basa en una adulació al monarca i a la seva cort, que descriu de manera al·legòrica, alhora que es val d’una tècnica rebuscada utilitzant el vers polimètric. Per l’estructura del llarg poema i pel seu caràcter al·legòric, hi resta palesa la influència de Dant.
Poeta artificiós, que de vegades recorda Ausias March, la seva poesia amorosa és influïda pels tipus de lírica francesa de la balada i el virolai.
(València, vers 1457 – Tortosa, Baix Ebre, 1557)
Escriptor apologètic dominicà. Mestre en teologia a València (1501), vinculat al convent de l’orde de Barcelona i a partir del 1530 sobretot a Tortosa, on fundà un estudi general (1530) i un col·legi per als moriscs (1544) i fomentà la impressió de llibres.
Representant vigorós de l’esperit tradicional, s’oposà a la reforma de l’orde. Fou jutge en el certamen poètic de Santa Caterina, a València (1511).
Publicà diversos tractats teològics (1511-22), un d’ells contra Lefèvre d’Étaples (Apologeticus pro unica Magdalena, 1521); deixà inèdit un opuscle De viris illustribus de la província aragonesa de l’orde, editat el 1950.
(Barcelona, 7 febrer 1950 – )
Escriptor, professor, narrador i guionista. La seva obra reflecteix la quotidianitat i mostra una gran riquesa de registres i de llenguatge, d’estructura complexa i llengua viva.
Ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1994, premis Crítica Serra d’Or, Lletra d’Or i Prudenci Bertrana), etc. També ha escrit narrativa breu i prosa de no-ficció.
És coautor dels guions televisius “Agència de viatges” (1991-92) i “Estació d’enllaç” (1996-98).
També ha publicat poesia satírica, amb el pseudònim de Lo Gaiter del Besòs.
(Barcelona, 28 febrer 1904 – 25 desembre 1961)
Escriptor. Es formà als grups catalanistes de Gràcia i dins l’Obra d’Exercicis del pare Francesc de Paula Vallet. Estudià cursos de medicina i de lletres i fou un dels fundadors de “La Veu Gracienca”, després formà part de l’equip que endegà el diari “El Matí”, i finalment fou redactor de “La Veu de Catalunya”.
Assessor de l’editorial Alpha i de la Fundació Bernat Metge, esmenà a fons algunes obres en vers fonamentals. Esdevingué home de confiança de Francesc Cambó, el qual li demanà de corregir les seves memòries i les Meditacions (inèdites). El 1936 es refugià a Itàlia, des d’on contribuí a divulgar el franquisme.
Humanista, conversador i conseller d’escriptors, publicà la cronologia de Maragall (1935), els idearis de Balmes i Cánovas del Castillo, l’antologia La actitud tradicional en Cataluña (1961) i Manuel Durán y Bas (1965), i també Poesies (1962), recull de nadales, eucarístiques i poemes d’una gran sensibilitat.
Fou catedràtic del Conservatori de les Arts del Llibre.
(Barcelona, 27 juny 1880 – 8 maig 1965)
Eclesiàstic, pintor i escriptor. Era pintor paisatgista i col·leccionista d’objectes artístics i mostres arqueològiques. Fou beneficiat de la parròquia de Tossa de Mar (Selva).
És autor de la monografia “El Pelegrí” de Tossa (1935).
Dades dels Països Catalans 