(Barcelona, 1873 – 1929)
Pintor i escenògraf. Membre de l’escola barcelonina, nascuda a la segona meitat del segle XIX com a producte de la importància de les representacions teatrals. Fou deixeble d’Antoni Caba.
Excel·lí com a escenògraf. Com a pintor participà en les exposicions de Barcelona del 1894 i el 1898, amb un repertori reiteratiu dels patis d’Andalusia.
(Barcelona, 19 octubre 1911 – Nova York, EUA, 3 desembre 1995)
Pintor i dibuixant. Col·laborà en diverses publicacions, particularment amb dibuixos polítics.
Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants de Catalunya, de la UGT, i n’esdevingué dirigent el 1936.
Exiliat a Mèxic l’any 1939, on publicà Campos de concentración (1944), col·laborà en diverses revistes dels EUA. Retornà a Catalunya el 1977.
Va fer diverses exposicions a Europa i a Amèrica.
El seu germà fou Joaquim Bartolí i Guiu (Barcelona, 1908 – 1978) Pintor. S’ha dedicat a l’escenografia. Fou deixeble de Salvador Alarma. Treballà força temps a París amb el seu germà.
(Barcelona, 6 desembre 1883 – 17 desembre 1938)
Pintor, escenògraf i fotògraf. Fill del fotògraf Rafael Areñas.
El 1918 participà a l’exposició d’art del FAD amb diverses obres, entre les quals figurà una “foto acolorida“.
El 1923 fou nomenat director tècnic de la revista “Lux”, òrgan de la Unió Fotogràfica de Barcelona, fundada el mateix any.
(Mataró, Maresme, 7 novembre 1888 – Biarritz, Lapurdi, França, 28 març 1976)
Artista. Començà com a pintor de cavaller i dibuixant.
L’any 1911 exhibí, junt amb altres artistes, al Faianç Català, dibuixos, pintures i esmalts, entre aquests el relleu amb tres figures de grans dimensions anomenat L’orb. A més a exposat a “Les Arts i els Artistes” (1916), i a la Sala Parés (1934).
Escenògraf de prestigi, treballà per a diversos teatres d’Anglaterra i França (ballets de Montecarlo, festivals de Strafford-on-Avon, etc). Residí gairebé sempre a París.
Va conrear també el dibuix i l’escultura. Té obres als museus d’Art Modern de Barcelona i de Madrid.
(Barcelona, 1870 – 1934)
Pintor i escenògraf. Fou deixeble de Llotja i de Lluís Graner.
Començà essent pintor de cavallet, però associat amb l’escenògraf Ramon Batlle pels volts del 1910, s’incorporà totalment a l’escenografia, en la qual ambdós amics tingueren grans èxits. Separat de Batlle el 1931, tornà al cavaller.
El Museu d’Art Modern de Barcelona conserva obres seves.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1912 – Catalunya, segle XX)
Pintor i escenògraf. Féu els primers estudis artístics a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, i els continuà després a Barcelona.
Ha excel·lit com a il·lustrador a la premsa i per la seva obra escenogràfica. En aquesta especialitat ha treballat per a La Comédie Française i ha realitzat diverses decoracions per al cinema.
(Barcelona, 18 novembre 1870 – 26 març 1941)
Decorador i escenògraf. Col·laborà amb Miquel Moragas.
Féu els decorats per a diverses obres de Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Adrià Gual, i per a les òperes (especialment wagnerianes) representades al Liceu de Barcelona.
Es dedicà també a la decoració de locals i interiors (cafè La Luna, Teatre Poliorama, sala de ball La Paloma, etc.).
(Barcelona, 28 abril 1848 – 21 juny 1930)
Escenògraf. Deixeble de Marià Carreras i de Joan Ballester i Ayguals d’Izco. Col·laborà amb Soler i Rovirosa, de qui també aprengué noves orientacions. Ells dos són pròpiament els creadors de l’escola catalana d’escenografia realista.
Ja més endavant passà a ésser escenògraf del Teatre del Liceu, on féu al seu taller -damunt el sostre de la sala- magnífiques decoracions que sobresurten per la riquesa del seu colorit i la frescor de la seva composició. Cal remarcar els dos telons panoràmics (de 80 i 100 m) que van desenrotllant-se per simular el pelegrinatge de Parsifal en l’opera de Wagner.
També és considerat obra de valor artístic nacional el seu Teló Curt, que representa l’interior de la sagristia del convent de Sant Sulpici, per raó de les seves qualitats cromàtiques i la seva reeixida perspectiva, que fa la impressió de poder penetrar-hi.
Hom instal·là a l’entrada de l’escenari del Liceu una placa de marbre en homenatge a ell (que passava allà assegut moltes representacions).
Entre les seves decoracions poden esmentar-se Sansón, El pati blau, Els Pirineus, Maria Magdalena, Les monges de Sant Aimant, Jesús de Natzaret, Lohengrin, Fra Garí, Carmen, Luisa, Manon, Los dineros del sacristán i Don Gil de las calzas verdes.
(Barcelona, 1845 – 16 abril 1919)
Escenògraf i pintor. Deixeble de Josep Planella, és un dels grans pintors de l’escenografia romàntica catalana. S’especialitzà en decoracions de paisatges, que tenen un encís especial, amb ombres i clarors matisades. Durant un cert temps es dedicà només a la pintura de cavallet.
Participà en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid, on guanyà dues medalles, a Girona i a Barcelona. El 1911 li fou concedida una medalla d’or.
Les possibilitats de les grans dimensions de les teles escenogràfiques el temptaren a tornar a la pintura teatral, i del 1881 al 1888 féu societat amb Miquel Moragas i Ricart. Pintà decoracions per als teatres del Liceu, Principal, del Circ Barcelonès, Còmic, Nou, etc, i per a obres com Les muntanyes blanques, Maria de Magdala, Gisela i El capvespre dels déus, entre d’altres.
Dades dels Països Catalans 