(Catalunya Nord, 1976 – )
Associació cultural. Creada arran del Congrés de Cultura Catalana, que agrupà tots els foments sardanistes de la Catalunya del Nord, cada vegada més nombrosos i actius, i la major part d’esbarts de dansaires.
Assumeix la difícil problemàtica de les cobles, de dinàmica autònoma. En fou president Josep Vidalou.
(Perpinyà, 1980 – )
Associació cultural. Creada per la gairebé totalitat de les associacions catalanes de la Catalunya del Nord com a resposta a la política francesa que pretenia la incorporació cultural catalana a la influència llenguadociana amb centre a Montpeller.
La Federació va crear una dinàmica per a la normalització de la llengua i la cultura catalanes en aquelles comarques.
(Illes Balears, 1915 – 1936)
Organització dels obrers del calçat, creada a instàncies de Llorenç Bisbal i de la societat La Igualdad, de Palma de Mallorca. El seu primer congrés (pel març 1915) reuní a Alaró 28 delegats.
Hom pretenia especialment la jornada de vuit hores i l’abolició del treball a preu fet; però es desféu aviat, incapaç de resistir la rebaixa de preus imposada per la patronal.
Fou refeta en 1919-20, i no aconseguí tampoc cap estratègia sindical comuna.
(Perpinyà, 1884 – segle XX)
Orquestra fundada per estudiants i llicenciats, presidits per Justí Pepratx (fill), formada principalment per mandolines, guitarres i flautins, amb un total de 25 executants.
El seu repertori era bàsicament de cançons populars catalanes, i actuà a d’altres ciutats del Rosselló i del Llenguadoc.
(València, 1963 – 1967)
Moviment artístic. Sorgí per influència d’un moviment homònim castellà. La seva actitud fou de recerca d’alternatives al realisme contemporani en funció del seu desig de reflectir les tensions socioculturals del moment.
Identificats amb el llenguatge del corrent Crònica de la Realitat, es decantaren per un expressionisme popular senzill d’exposició, directament vinculat amb l’anomenada civilització de les imatges, i posaren en relleu tota la seva força expressiva i testimonial.
El seu llenguatge, gairebé impersonal, facilità la presentació no la interpretació ni la representació del contingut, nodrit amb l’enfrontament crític amb la societat tecnificada i massificada, amb l’home instrumentalitzat i alienat.
Intervingueren en el moviment l’Equip Crònica, Martí i Quinto, J.A. Toledo, J.M. Gorris i el crític Tomàs Llorens, entre els més destacats.
(País Valencià, 1990 – )
Entitat cívica. Integra 26 associacions d’arreu del País Valencià.
Fou constituïda legalment el 1990, si bé les associacions membres ja treballaven de manera coordinada d’ençà del 1984, fent seves les aspiracions de grups d’ensenyants i de pares i mares d’alumnes que reivindicaven una escola arrelada al propi medi, una escola integradora i solidària que considerés la llengua dels valencians l’element normal de comunicació, com a eina d’estudi i mitjà d’enriquiment intel·lectual i cultural.
Entre les diverses activitats realitzades cal destacar l’organització de més de 10 festes per la llengua, on, de manera lúdica, més de 150.000 persones expressen cada any el seu suport al projecte educatiu d’escola en valencià.
El 1995, amb més de 500 escoles realitzà un mural col·lectiu, dissenyat per l’artista Xavier Mariscal, que representava un sentiment comú d’unitat, tolerància, autoestima i respecte. L’any 1997 fou guardonada amb el Premi d’Honor Jaume I.
Enllaç web: Escola Valenciana
(València, fi del segle XV – segle XVI)
Grup de poetes, que animaren els cercles literaris de l’època amb obres escrites sovint en col·laboració.
Entre altres se’n destaquen Bernat Fenollar i Jaume Gassull, autors d’una gran part de la producció del grup, caracteritzada pel to sarcàstic i fins obscè (Lo procés de les olives, Lo somni de Joan Joan, Col·loqui de dames, etc), per bé que també van escriure obres moralitzants com Escacs d’Amor i fins de tema religiós.
De formació culta, la majoria participaren en els certàmens literaris de l’època i s’hi donaren a conèixer.
(Illes Balears, segle XX)
Conjunt de poetes de la primera meitat del segle XX, vinculats especialment a la revista “La Nostra Terra” i cultivadors d’un humanisme d’arrel clàssica i mediterrània.
Els seus predecessors va ésser Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover i Maspons, i els membres més destacats del grup, Miquel Ramon Ferrà, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Guillem Colom, Joan Pons i Marquès, Miquel Forteza i, per bé que menys vinculat a ells, Bartomeu Rosselló i Porcel.
Després de la guerra civil també comptà amb Miquel Gayà, Llorenç Moyà i Miquel Dolç.
Uns trets comuns la caracteritzen: rigor formal, musicalitat, transfiguració del paisatge, mediterrianisme, herència hel·lènica i humanista en general, llengua depurada i literària, tot i que recull “l’agre de la terra”.
El noucentisme potencià el sentit i la importància de l’Escola, i Josep Carner, Bofill i Mates i, sobretot, el grup format entorn de “Catalunya” (1903-05), se’n feren ressó i promogueren els contactes i els viatges dels autors baleàrics a Barcelona.
Veure> Barcelona, Escola de cinema de (grup de realitzadors cinematogràfics, 1966-69).
(València, 1966 – 1976)
Equip d’artistes. Integrat per Jordi Ballester i Bonilla (Méxic 1941) i Joan Cardells i Aleman.
Adscrit d’entrada al llenguatge de l’Equip Crònica de la Realitat i amb la difusió de l’Estampa popular, a partir del començament del 1970 s’orientaren cap a una pintura en què la sàtira és substituïda per una forta ambigüitat donada per imatges seriades i industrialitzades.
Dades dels Països Catalans 