(València, 1650 – 1728)
Poeta i comediògraf en castellà. Fill de Marc Antoni Ortí i Ballester. Estudià dret a València, a la Universitat de la qual es doctorà. Secretari del regne de València, redactà el Llibre de memòries de la ciutat.
Impulsà la fundació de les acadèmies de l’Alcàsser (1670), una de Ciències i Belles Arts (1665), en la qual fou professor, i a més participà en la fundació de la de ciències polítiques i matemàtiques.
Fou el pare de Josep Vicent Ortí i Major.
(Palma de Mallorca, 4 novembre 1869 – octubre 1870)
Setmanari obrer en castellà. Publicat per Francesc Tomàs i Oliver. Molt relacionat amb “La Federación” de Barcelona, encapçalà el procés d’adhesió a l’AIT de les societats obreres mallorquines -de les quals fou òrgan a partir del gener de 1870-.
Pel gener de 1871 hom intentà la seva reaparició sota la denominació de “La Revolución Social”, però els tres números que hom en féu foren segrestats.
Nom castellà de la vila de Montfort.
Nom en castellà de la vall d’Almonesir.
(Elx, Baix Vinalopó, 18 octubre 1946 – )
Escriptor en castellà. Ha destacat principalment com a narrador: Museo provincial de los horrores (1970), La comunión de los atletas (1979), Los padres viudos (1984), La misa de Baroja (1994) i La mujer sin cabeza (1997).
També ha conreat la poesia -era un dels novísimos de l’antologia de Josep Maria Castellet (1970)-, el teatre –Los abrazos del pulpo (1985), Juan Último (1192)-, el llibret d’òpera –El viajero indiscreto (1990) i La madre os invita a comer (1994)- i l’assaig cinematogràfic: El cine estilográfico (1993).
(Alcoi, Alcoià, 8 setembre 1923 – 8 abril 2011)
Escriptor en castellà. Estudià filosofia i lletres a les universitats de València, Madrid i Múrcia i s’hi especialitzà en Filologia Romànica. Anà a París, on treballà a l’Institut Pierrefitte i a l’Escola Nacional Superior d’Arts i Oficis com a professor.
Gran part dels seus treballs, d’història i d’art, són dedicats a diversos aspectes de la seva ciutat nadiua: Gonzalo Cantó: su vida, su teatro, su poesía (1967), Glosario de arte y artistas alcoyanos (1967), El humanista Andrés Sempere (1968), Autorretrato (1970), Escritores de Alcoy (1973), El combate político de Juan Botella y Asensi (1981) i Amando Blanquer en su vida y en su obra (1984).
(Alacant, 28 juliol 1879 – Madrid, 27 maig 1930)
Escriptor en castellà. Va estudiar dret a València i a Granada. Fou, de jove, lector assidu dels escriptors decadents europeus de la fi del segle XIX. Va viure ocupat en modestes tasques, primer a la diputació d’Alacant, després en una empresa editorial de Barcelona i, posteriorment, com a buròcrata en els ministeris de Madrid.
Aquestes dades biogràfiques, unides a una natural timidesa i retraïment, contribueixen a explicar alguns aspectes de la seva obra, la repetida evasió cap al paisatge natal, un cert lirisme contemplatiu i estàtic, trencat només per inesperats tocs tremendistes, i l’obstinada elecció de personatges abúlics i fracassats que passen per les seves novel·les, on la descripció sobrepassa a la narració, i l’ambient a l’acció.
Ni la qualitat de la seva obra ni l’aval d’Azorín, Palacio Valdés i Ricardo León foren suficients perquè fos acceptat a la Real Academia Española el 1927.
Col·laborà al “Diario de Barcelona” i “La Vanguardia”, alhora que elaborava l’obra narrativa.
Els seus principals llibres són Las cerezas del cementerio (1910), El abuelo del Rey (1912), Los pies y los zapatos de Enriqueta (1912), Figuras de la Pasión del Señor (1916), El libro de Sigüenza (1917), Humo dormido (1919), Nuestro padre San Daniel (1921), El obispo leproso (1926), Años y leguas (1928).
Amb Miró culmina i es depura la tendència impressionista de la prosa del modernisme.
Fou el pare de l’escriptora Clemència Miró i Maignon.
Nom castellà de la caseria de Millars.
(València, 1 abril 1872 – 28 març 1939)
Diari liberal en castellà. Defensà els ideals republicans. Òrgan del partit demòcrata-progressista en el període 1882-88, esdevingué després seguidor de Salmerón. Va néixer com a continuació del “Diario Mercantil de Valencia” i fou dirigit en els primers temps per Pelegrí Garcia i Vicent Dualde.
Els seus lectors foren de la classe mitjana i assolí una gran popularitat durant la dictadura de Primo de Rivera, de la qual es manifestà contrari. Publicà una pàgina setmanal en català, titulada “País Valencià”, redactada per Eduard Buïl.
En iniciar-se la guerra civil deixà de sortir durant uns quants mesos i reaparegué el novembre de 1936, en arribar el govern de la República a València. Llavors fou òrgan del partit Izquierda Republicana.
Després de la guerra civil foren incautats els seus tallers i s’hi va imprimir “Avance”, “Levante” i “Jornada”.
Forma castellana del nom del municipi de Lludient.
Dades dels Països Catalans 