Arxiu d'etiquetes: empresaris/es

Ortínez i Mur, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 març 1920 – Berna, Suïssa, 26 juny 1997)

Empresari i polític. Doctor en dret i professor mercantil, començà la seva activitat professional en les indústries tèxtils de la seva família. Posteriorment fou director del Banc de Bilbao a Barcelona (1961-65), de l’Instituto de la Moneda Extranjera (1965-71) i de la filial d’Hispano Olivetti a Espanya (1971). Els darrers anys actuà com a representant de la Unió de Bancs Suïssos a Espanya.

Prengué part en les negociacions amb el govern d’Adolfo Suárez per al retorn del president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, Josep Tarradellas, a l’oct/1977. Restablerta la Generalitat, fou conseller de governació (oct-des/1979). Poc abans de morir s’afilià a Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

Publicà un llibre de memòries: Una vida entre burgesos (1992).

Oller i Roca, Josep

2 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 10 febrer 1839 – París, França, 19 abril 1922)

Empresari. Nét d’Antoni Oller i Biosca. La seva família s’instal·là a París, on s’educà. Viatjà per tot el món, fins que tornà a París i fou agent de joc a les curses de cavalls, el 1865 creà el sistema d’apostes conegut amb el nom de pari mutuel. El 1867 fundà el “Bulletin des Courses”, primera publicació periòdica dedicada a les curses de cavalls.

Interessat després pels espectacles musicals lleugers, el 1876 fundà la sala d’espectacles que anomenà Fantaisies Oller, que fou el primer music-hall de París. El 1878 fundà, associat, el teatre Nouveautés. El 1882 fundà l’hipòdrom de Saint-Germain i el 1885 la Grande Piscine Rochechouart de 600 m² i 500 cabines. El 1889 associat amb Charles Zidler, fundà el cèlebre Moulin Rouge parisenc, el 1892 creà el Jardin de Paris i el 1893 la cèlebre sala Olympia, encara existent.

López i López, Antoni

4 Respostes

(Comillas, Cantàbria, 12 abril 1817 – Barcelona, 16 gener 1883)

Comerciant, navilier i banquer. Emigrà a Amèrica i aconseguí de fer una considerable fortuna a l’Havana. Retornat a Espanya l’any 1850, emprengué una llarga sèrie de negocis que aviat el portaren a ésser el primer capitalista espanyol. L’any 1852 fundà la casa A. López y Cía., nucli de la futura Companyia Transatlàntica, que aprofità la substitució de la navegació a vela per la de vapor i monopolitzà les línies oficials de vapors a les colònies.

La Transatlàntica s’establí a Barcelona el 1881 i utilitzà exclusivament carbó asturià extret de la zona d’Aller per la Compañía Hullera Española, de la qual López havia estat el fundador (1883) i l’únic propietari. Acumulà, així mateix, diverses concessions ferroviàries i fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas.

En l’esfera bancària creà el Crèdit Mercantil i el Banc Hispano-Colonial (1876), que centrà la seva activitat a Barcelona, amb la col·laboració de destacats financers catalans (entre els quals M. Girona). L’èxit d’aquesta empresa va fer concebre a López un projecte extraordinari que consistia a formar, amb els capitals de distints grups financers catalans, un banc únic que hauria tingut un lloc preeminent en tot l’àmbit dels negocis a Europa. La falta de col·laboració li ho impedí.

Fou vice-president de la Liga Nacional, de Barcelona, moviment polític que es proposava d’impedir l’abolició de l’esclavatge dels negres a Puerto Rico (1873). D’altra banda, López protegí el gran poeta català Jacint Verdaguer, que li dedicà el seu poema L’Atlàntida, i construí un sumptuós seminari pontifici a la seva ciutat natal. L’any 1878 Alfons XII li va concedir el títol de marquès de Comillas.

Güell i Ferrer, Joan

9 Respostes

(Torredembarra, Tarragonès, 3 març 1800 – Barcelona, 29 novembre 1872)

Fabricant i economista. A 9 anys, el seu pare, Pau Güell i Roig, indià instal·lat a Santo Domingo, se l’endugué cap a Amèrica. Tornà a Barcelona per cursar els estudis de pilot a l’Escola Nàutica.

A 21 anys fundà a l’Havana la seva primera casa comercial, i a 30 ja s’havia convertit en un dels homes més influents de Cuba. El 1833, després de visitar els EUA, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia, tornà a Catalunya amb una fortuna considerable. A partir d’aquest moment desenvolupà molta activitat en múltiples direccions.

En el terreny industrial va crear fàbriques de maquinària tèxtil (La Barcelonesa, 1869), de panes (el Vapor Vell, a Sants), metal·lúrgiques (soci fundador de La Maquinista Terrestre i Marítima, 1855), etc. Va dedicar part de la seva fortuna al conreu de terres lleidatanes (1860).

Com a periodista dirigí o col·laborà a “El Bien Público” (fundat el 1849), “Diario de Barcelona”, “La Correspondencia de Madrid”, etc. S’adherí al partit de la Unió Liberal i fou diputat per Barcelona; com a diputat representà a Madrid els interessos de la burgesia catalana. Fou l’impulsor d’institucions tant importants com l’Institut Industrial de Catalunya (1849) i, juntament amb Pere Bosch i Labrús, del Foment de la Producció Nacional (1868).

El seu pensament, contingut en articles i opuscles, no gaire depurat formalment, es basa en el testimoni dels fets. Fou el més brillant dirigent i defensor dels interessos proteccionistes dels industrials catalans de la seva època. Va escriure un bon nombre d’opuscles econòmics, com Sobre industria (1841), Cereales (1856), Examen de la crisis actual (1866) i La Hacienda de España dirigida por los librecambistas (1869).

Gònima i Passarell, Erasme de

4 Respostes

(Moià, Moianès, 4 agost 1746 – Barcelona, 26 abril 1821)

Fabricant d’indianes. Fill del teixidor de llanes Josep Gònima i Puig  (Catalunya, segle XVIII – Moià, Moianès, 1802) . Entrà d’aprenent (1757) a la fàbrica d’indianes de Fèlix i de Francesc de Maguerola, a Barcelona.

El 1766 es casà amb la filla del fabricant d’indianes Joan Coll i Manresa; això li permeté, després de l’examen de rigor (1780), d’instal·lar-se com a fabricant. Passà a posseir una fortuna considerable que guanyà amb la seva fàbrica d’indianes del Raval de Barcelona, fundada el 1783, que el 1791 ocupava 1.500 persones. El mateix any comprà el privilegi de noble i fou membre de la Junta de Comercio, Moneda y Minas (1802).

Instal·là un dels primers tallers a Catalunya de fabricació de maquinària tèxtil (1808). Envià vaixells propis amb teixits a Amèrica, que en tornaven amb tints. Carles IV i la seva família, durant llur pas per Barcelona (1802), visitaren la seva fàbrica.

La seva actitud durant la guerra del Francès fou contradictòria: acceptà la direcció de la Casa de Caritat (1812-14), però defensà els resistents processats a Barcelona.

El 1818 es matriculà com a comerciant. A Sant Feliu de Llobregat adquirí Ca l’Amigó, qualificada pel baró de Maldà com el Versalles de don Erasme, on construí la seva residència en un estil clàssic sever, amb una gran sala decorada probablement per Flaugier, i amb un pati barroc d’estil tradicional català.

L’explosió d’una caldera de vapor li costà la vida.

Garsaball i Torrents, Pau

4 Respostes

(Granollers, Vallès Oriental, 19 abril 1920 – Barcelona, 8 desembre 1991)

Actor, empresari i director teatral. Estudià a l’Escola del Teatre de Barcelona. Incorporat de molt jove a l’escena catalana, va protagonitzar una llarga llista d’obres del repertori català. Estrenà obres de J.M. de Sagarra, Bala perduda (1950), de Lluís Elias, etc. El 1963, es va fer càrrec durant uns anys de l’empresa del Teatre Romea. El 1964 estrenà En Baldiri de la costa, amb èxit comercial.

El 1970 va esdevenir empresari del Teatre CAPSA, des d’on va impulsar una renovació de l’escena catalana i va aconseguir un gran èxit amb El retaule del flautista de Jordi Teixidor (temporada 1971-72), obra que també va protagonitzar. El 1983 interpretà El cafè de la marina de J.M. de Sagarra i el 1984 l’Auca del senyor Esteve de S. Rusiñol.

Va intervenir en nombrosos films, com La ciutat cremada (1976), La verdad sobre el caso Savolta (1978), Companys, procés a Catalunya (1979) i Viatge a la darrera estació (1981-82). També ha actuat a la televisió catalana en obres com Hamlet, L’apotecari d’Olot, El secret, etc. El 1990 li va ésser atorgat el Premi Nacional d’Interpretació Teatral.

Figueras i Bassols, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 18 desembre 1928 – 30 març 1994)

Empresari i polític. Inicialment es dedicà al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques.

El 1966 creà el Centre d’Estudis d’Història Contemporània. Promogué el partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977).

Entre 1979-91 fou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, del Consell de Cambres Oficials de Comerç de Catalunya, i, fins el 1986, del Consejo Superior de Cámaras de Comercio de España.

Fou el primer president de l’Assemblea de Cambres de Comerç de la Mediterrània, i fins el 1987, de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

És autor de ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i Del capital al capitalismo (1980).

Ferrer i Salat, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 22 març 1931 – 18 octubre 1998)

Empresari, economista i enginyer químic. Fundador i president del Banc d’Europa i del grup farmacèutic Ferrer Internacional, així com de l’organització patronal CEOE (president entre 1977-84) i membre de la Comissió Trilateral.

Presidí també el Comitè Olímpic Espanyol des de 1987, fou membre del COI i participà en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona.

El 1993 ingressà en la Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i entre 1994 i 1996 fou també el president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Fou campió d’Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954).

Claret i Casadessús, Andreu

3 Respostes

(Súria, Bages, 12 setembre 1908 – Barcelona, 4 gener 2005)

Empresari i polític. Membre d’Esquerra Republicana durant la guerra civil de 1936-39 tingué un paper destacat en l’organització de l’evacuació dels ferits de guerra cap a França des del seu càrrec de comissari polític dels hospitals de l’exèrcit de la República.

Acabada la guerra, s’exilià a França, on dugué a terme nombroses activitats d’ajuda a d’altres exiliats i on, a la Segona Guerra Mundial, participà en la Resistència.

El 1949 es traslladà a Andorra, on endegà diversos comerços i inicià diverses empreses dedicades a l’obertura i desblocatge d’algunes rutes de muntanya, la més coneguda de les quals és l’obertura del port d’Envalira al trànsit automobilístic. Fou, així mateix, un dels màxims impulsors del Túnel del Cadí, del qual féu els primers plànols ja el 1966.

Fou el pare d’Andreu, Lluís i Gerard Claret i Serra.