Arxiu d'etiquetes: economistes

Vilajoana i Rovira, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 17 setembre 1949 – )

Polític i economista. Llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona i diplomat en màrqueting de nous productes per l’Escola Superior d’Administració d’Empreses (ESADE) i el títol d’Advanced Management per la Universitat de Harvard. Ha treballat activament en el món de la publicitat.

Fou membre fundador d’Esquerra Democràtica de Catalunya el 1975, partit que el 1978 fou absorbit per Convergència Democràtica de Catalunya, i des d’aleshores milita en aquest partit, del qual fou membre del Comitè Executiu Nacional. Diputat al parlament de Catalunya, de 1995 a 1999 es féu càrrec de la direcció general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Compaginà aquest càrrec amb la cogestió de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) i amb la presidència del complex multimediàtic català Media Park.

Fou membre de la Permanent de la Fundació Universitat Oberta de Catalunya, del consell d’administració del Teatre Nacional de Catalunya, del Consell Social de la Llengua Catalana, del Patronat del Liceu, del Patronat de la FUNITEC, Enginyeria La Salle, i de la Fundació de l’Orfeó Català Palau de la Música.

Sota la seva gestió, les emissores de ràdio i televisió de la Generalitat entraren de manera decidida en l’àmbit de les noves tecnologies de la comunicació, entre les quals hi ha la difusió via satèl·lit.

Novament diputat al parlament català el 1999, assumí el càrrec de Conseller de Cultura, que ocupà fins el 2003, i durant el seu mandat creà (2001) l’Institut d’Indústries Culturals, que presidí. Posteriorment, del 2004 al 2008 fou diputat al Congrés. A feb/2011 fou designat senador pel Parlament de Catalunya, i després de les eleccions del 25/nov/2012, el president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i Gavarró el nomenà secretari general de la Presidència.

Vandellòs i Solà, Josep Antoni

3 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 21 juliol 1899 – Ithaca, EUA, 14 setembre 1950)

Economista i demògraf. Estudià dret a Barcelona (1921), estadística a Itàlia (1924) i economia a Anglaterra (1925-26). Fou professor de l’Institut d’Estudis Comercials i, el 1930, fou nomenat director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del qual dirigí el “Butlletí”.

En començar la guerra civil s’exilià a Veneçuela, on arribà a ésser director d’estadística del Ministeri de Foment; el 1945 es traslladà als EUA, on professà a la Universitat de Colúmbia.

Entre les seves obres destaquen el primer estudi estadístic sobre la renda nacional d’Espanya i els primers llibres científics sobre la demografia de Catalunya: Catalunya, poble decadent (1935), que combat la minva de natalitat i causà un gran impacte, i La immigració a Catalunya (1935), que l’acredita, juntament amb l’anterior, com el primer investigador de la demografia de la Catalunya contemporània.

Trias i Fargas, Ramon

4 Respostes

(Barcelona, 27 desembre 1922 – el Masnou, Maresme, 22 octubre 1989)

Economista i polític. Fill d’Antoni Trias i Pujol. Es doctorà en dret a Bogotà (1947) i amplià estudis a Chicago, on obtingué el Master of Arts in Economics. El 1950 tornà a Catalunya, on exercí d’advocat i es vinculà a la universitat.

Llicenciat en ciències econòmiques (1960), guanyà (1962) per oposició la càtedra d’economia política i finances a la Facultat de Dret de València, i el 1972 passà a ocupar la càtedra de finances i sistemes fiscals a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.

Publicà diversos treballs, entre els quals cal destacar Introducció a l’economia de Catalunya (1972), Nacionalisme i llibertat (1979) i Narració d’una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985).

Principal representant, des del 1975, d’Esquerra Democràtica de Catalunya, en fusionar-se aquesta amb Convergència Democràtica de Catalunya (juny 1978), n’esdevingué el president. Elegit diputat al congrés (1977, 1979 i 1982) i senador (1986), fou conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 1982 i novament durant els anys 1988-89.

Torelló i Borràs, Ramon

Deixa un comentari

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 24 febrer 1844 – 7 març 1897)

Pedagog i economista. Estudià durant dos anys filosofia i retòrica al seminari conciliar de Barcelona. Després d’estudiar a l’escola normal, guanyà per oposició la plaça de mestre a Sallent (1865).

Són fruit d’aquesta experiència el Método práctico racional para que los niños que frecuentan las escuelas de Cataluña puedan aprender sin grande esfuerzo el idioma castellano (1870) i un Método para la enseñanza de la aritmética.

El seu pensament social seguia la doctrina de Lleó XIII. El 1873 ingressà a l’empresa Sert Germans i Solà, dedicada a teixits, i lluità -influït pel pensament de F. List i H.C. Carey- a favor del proteccionisme.

Col·laborà en diversos informes aranzelaris, juntament amb Albacete, amb Ferrer i Vidal i amb Orellana, i redactà la part econòmica del Memorial de greuges (1885).

Fou membre del Col·legi de l’Art Major de la Seda, del Foment de la Producció Nacional, del Foment del Treball Nacional i del partit conservador de Cánovas del Castillo.

Escriví a “El Trabajo Nacional” (Barcelona), “Crónica de Cataluña” (Barcelona) i “La Mañana” (Madrid).

Tallada i Paulí, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 9 juliol 1884 – 1 juliol 1946)

Economista i polític. S’interessà per l’organització del treball i pels problemes laborals. El 1929 participà amb Bernis i Flores de Lemus en la Comissió del patró or. El 1931 fundà la Borsa de Treball de la diputació de Barcelona i la Unió Catalana d’Estudis Polítics i Econòmico-Socials.

Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat al Parlament de Catalunya.

Entre les seves obres, influïdes per Irving Fisher i per Cassel, i centrades en l’estudi dels fenòmens demogràfics i els problemes monetaris d’Espanya, sobresurten Demografia de Catalunya (1918), Economia monetària espanyola (1930), La desinflació monetària (1930) i Les crisis econòmiques (1931).

Sureda i Carrion, Josep Lluís

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1923 – )

Economista. Fill de Josep Sureda i Blanes. Llicenciat en dret a Barcelona (1943) i doctor a Madrid (1948). L’any 1953 guanyà la càtedra d’economia política i finances públiques, de Barcelona. Impulsà llavors l’establiment d’una facultat de ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona i tingué al seu càrrec la seva organització i posada en funcionament (1954-56).

Cal esmentar entre els seus estudis Apuntes para la historia de la marina de vela mallorquina en los siglos XVIII y XIX (1940) i les seves col·laboracions a “Anales de Economía” (1947), La hacienda castellana y los economistas del siglo XVII (1949), Le trésor et le financement de l’économie publique (1959) i El caso de Barcelona Traction (1959).

Col·laborà també en les obres col·lectives Un segle de vida catalana (1961), Juicio crítico del Informe del Banco Mundial (1963) i Problèmes du développement économique dans les pays méditerranéens (1962).

En els pròlegs a la versió castellana dels treballs de L.V. Kantorovič (1968) i, més particularment, a la de H. Brochier-P. Tabatoni (1960), assenyalà una clara presa de posició metodològica en favor de l’escola clàssica, enfront de l’ortodòxia convencional establerta del neoclassicisme acadèmic.

Fou president de la “Revista Española de Derecho Financiero”. El 1978 fou nomenat vicepresident de la Comissió de Traspassos Estat-Generalitat.

Fou president de la Caixa d’Estalvis de Catalunya (1982-84). El 1984 fou nomenat membre del Consell d’Administració i del Consell Executiu del Banc d’Espanya.

Subirats i Piñana, Josep

Deixa un comentari

(Tortosa, Baix Ebre, 28 abril 1920 – Barcelona, 6 octubre 2017)

Polític. Doctor en ciències econòmiques. L’any 1934 entrà com a redactor en el diari republicà “El Pueblo”, de Tortosa, que passà a dirigir el 1937. Després de la guerra civil fou empresonat a cadena perpètua, de la qual complí set anys (1939-47).

Un cop alliberat passà a dirigir (1947) el periòdic clandestí “Ara”, de Barcelona, i el Centre d’Estudis Politècnic (1955-75).

Senador a les corts constituents del 1977 (reelegit senador el 1979), fou vicepresident de la comissió de pressuposts del Senat i membre de la comissió dels vint que redactà a Sau el projecte d’Estatut de Catalunya i de la comissió dels vint-i-u que participà en la redacció definitiva de l’Estatut.

L’any 1982 fou elegit conseller del Tribunal de Comptes d’Espanya i el 1986 esdevingué magistrat del Tribunal de Comptes de la Comunitat Europea.

Ha publicat diversos llibres.

Serra i Serra, Narcís

1 Resposta

(Barcelona, 30 maig 1943 – )

Polític i economista. Militant a la secció universitària del Front Obrer de Catalunya des del 1962, més tard a Convergència Socialista i per fi al PSC (PSC-PSOE).

Després d’una etapa com a professor de teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona (1972-77), ocupà la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat provisional (1977-79). Aquest darrer any fou elegit alcalde de Barcelona amb els vots dels components del Pacte del progrés (PSC, PSUC, CiU i ERC), càrrec que deixà l’any 1982 i en el qual fou substituït per Pasqual Maragall.

Entre els anys 1982 i 1991 fou ministre de defensa del govern presidit per Felipe González, i promogué la racionalització i la modernització de les forces armades. Fou vicepresident del govern espanyol des del 1991 fins al jul/1995, que dimití en ésser acusat d’estar implicat en un escàndol dels serveis d’intel·ligència de l’exèrcit.

El 1994 fou designat secretari nacional en la direcció col·legiada del PSC. Es presentà com a cap de llista del PSC-PSOE a les eleccions del 1996 i del 2000, i renovà l’escó del Congrés dels Diputats. Al 8è Congrés del PSC, a l’oct/1996, en fou elegit primer secretari en substitució de Raimon Obiols, i deixà el càrrec el 2000.

Al mar/2005 fou elegit president de Caixa Catalunya en substitució d’Antoni Serra i Ramoneda, càrrec en el qual cessà l’any 2010 en crear-se l’entitat Catalunya Caixa a partir de la fusió de Caixa Catalunya amb la Caixa d’Estalvis de Manresa i la Caixa d’Estalvis de Tarragona. Fou també president de la Fundació CIDOB (2000-2012).

L’any 2008 publicà La transición militar.

Serra i Moret, Manuel

9 Respostes

(Vic, Osona, 9 maig 1884 – Perpinyà, 29 juliol 1963)

Polític i economista. A disset anys anà a estudiar als EUA. Atret aviat per les idees socialistes, l’any 1912 fou elegit vicepresident de la Unió Catalanista, i més tard s’afilià a la secció catalana del PSOE. El 21 de juny de 1914 fou elegit alcalde de Pineda.

Més endavant les seves idees el portaren a crear, juntament amb altres polítics, tot i l’oposició dels anarcosindicalistes, la Unió Socialista de Catalunya, que fou constituïda el 8 de juliol de 1923, i de la qual en fou nomenat vicepresident. Signat el Manifest d’Intel·ligència Republicana (març 1930), després de la proclamació de la República, fou elegit diputat (1931) i intervingué directament en la política de la Generalitat com a conseller d’Economia i Treball (abril 1931-desembre 1932).

L’any 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i el 1933 diputat a corts. A les acaballes de l’any 1937 prengué possessió de la presidència del Consell d’Economia de Catalunya.

Acabada la guerra civil hagué de marxar a l’exili, i presidí, a Buenos Aires, la recentment creada Societat Catalana d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials.

Col·laborà en diferents periòdics i publicà diverses obres, com La Reconstrucció econòmica d’Espanya, La Ciutadania Catalana i El socialisme (inacabada).

Sardà i Dexeus, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 13 abril 1910 – 23 desembre 1995)

Economista. Especialista en política monètaria i en banca. En acabar els estudis a la Facultat de Dret de Barcelona, estudià a la London School of Economics i posteriorment a Munic. El 1932 inicià la tasca docent a la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’any següent escriví, en col·laboració amb Lluc Beltran, Els problemes de la banca catalana. Acabada la guerra civil, exercí com a advocat; el 1948 publicà la Política monetaria y las fluctuaciones de la economía española en el siglo XIX, obra cabdal sobre el tema; aquest mateix any guanyà la càtedra d’economia política de Santiago.

Del 1951 al 1956 fou assessor del Banc Central de Caracas. El 1957 començà la seva actuació com a director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya. Fou també assessor del governador del Banc d’Espanya, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i acadèmic de l’Acadèmia de Ciències Polítiques i Morals de Madrid.

Altres obres seves són: Una introducción a la economía (1950), La crisis monetaria internacional (1968) i l’antologia Escritos 1948-80 (1980).