(Carmona, Andalusia, segle XVII – Barcelona, 1682)
Eclesiàstic. fou bisbe d’Arborea (Sardenya) del 1657 al 1663, any en què passà a la diòcesi de Barcelona, que regí fins a la seva mort.
Publicà una Vida de san Pedro Nolasco (1674) i un Edicto en què se prohibeix… menjar, berenar… beure en les iglésies, capelles i ermites (1681).
(Barcelona, segle XV)
Eclesiàstic. Canonge de la seu de Barcelona.
Al claustre de la catedral féu construir la notable capella de Sant Sebastià i Santa Tecla, tancada amb una reixa excel·lent, amb un retaule encomanat a Jaume Huguet i un arquibanc de fusta molt remarcable, avui en una capella interior. Les obres foren enllestides devers el 1480.
(Barcelona, 27 juny 1880 – 8 maig 1965)
Eclesiàstic, pintor i escriptor. Era pintor paisatgista i col·leccionista d’objectes artístics i mostres arqueològiques. Fou beneficiat de la parròquia de Tossa de Mar (Selva).
És autor de la monografia “El Pelegrí” de Tossa (1935).
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 20 setembre 1799 – Xèrica, Alt Palància, 19 març 1851)
Eclesiàstic i teòleg. Es graduà en teologia i dret canònic al seminari de Vic, hi fou professor de teologia i guanyà per oposició, contra Jaume Balmes i Jaume Passarell (les oposicions dels tres Jaumes) una canongia de la catedral. Nomenat rector del seminari, fou també vicari capitular en la vacant del 1835 al 1848.
El 1850 Isabel II el nomenà bisbe de Terol, on es remarcà per les seves pastorals i diligència. Morí anant de camí a València i fou enterrat a la catedral de Sogorb.
(Badalona, Barcelonès, 1863 – Barcelona, 31 desembre 1914)
Eclesiàstic i escriptor. De família humil, s’ordenà de sacerdot el 1889. Començà col·laborant a publicacions de Badalona i a “La Veu del Montserrat” de Vic, i, actiu polemista integrista, fundà amb Sardà i Salvany “El Missatger del Sagrat Cor de Jesús” (1893) i dirigí “La Tradició Catalana” (1893).
Seguint el mestratge de Sardà publicà, a més de nombroses obres pietoses, en català, reeditades sovint, Descentralización y regionalismo (1899), Las soluciones prácticas del problema social (1902), La Solidaridad Catalana y la conciencia católica (1907) i La Iglesia separada del estado (1911).
Conreà també la literatura catalana: novel·la (Tresina, 1893), narració (Gotims blancs, 1896), teatre (Lo fill del creuat, 1886) i traduí la Imitació de Jesucrist (1904, molt reeditada) de Tomàs de Kempis.
És autor de monografies com El fallo de Caspe (1899), ¿Quién fue don Francisco de Quevedo? (1904) i Estudio sobre el teatro de Ángel Guimerá, publicat en 1893-94 a “Revista Popular”.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
(Barcelona ?, segle XVII)
Eclesiàstic i polític. Era canonge de la seu d’Urgell. Cosí de Pau Claris, el succeí (9 març 1641) com a president de la generalitat de Catalunya. Ocupà el càrrec durant cinc mesos.
Mancat de capacitat política, es deixà influir excessivament per D’Argenson i posà la generalitat en mans dels aliats francesos. Hom li ho recompensà amb una canongia de la catedral de Barcelona.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1405 – Barcelona, 10 novembre 1463)
Prelat. Fou nomenat bisbe de Barcelona el 1458, dos anys després de la mort del seu antecessor Jaume Giralt.
Figurava entre els marmessors d’Alfons IV el Magnànim. Visqué l’esclat de la guerra contra Joan II.
A la seva mort i a causa de la crítica situació del país hi hauria deu anys de seu vacant, fins al nomenament, ja finida la guerra. de Francesc de Borja.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1670 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 15 setembre 1726)
Eclesiàstic i monjo benedictí. Fou prior d’Àger, visitador de l’orde i abat de Sant Pere de Galligants.
Diputat eclesiàstic de la Generalitat durant el trienni 1710-13, aquest darrer any assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V i procurà que el braç eclesiàstic restés al marge d’aquella decisió. Al cap de pocs dies cessà reglamentàriament el seu mandat. Se n’anà de Barcelona, i evità així de viure-hi el setge borbònic.
Fou nomenat abat de Sant Cugat del Vallès, malgrat la seva timidesa política, no volgué col·laborar amb els borbònics, i fou desterrat el 1715.
És autor de l’obra La apología sobre el orígen, fundación y fundador del imperial monasterio de San Cucufate i d’altres escrits.
(Badalona, Barcelonès, 1845 – 1880)
Eclesiàstic. Germà de Baldomer. Fou ordenat el 1870. Era llicenciat en filosofia i lletres.
Fundà el primer col·legi d’ensenyament secundari de Badalona, tasca a la qual col·laborà el seu germà.
Fou conegut pels seus treballs històrics i arqueològics, que iniciaren l’estudi de l’antiga Baetulo.
Li ha estat dedicat un carrer a Badalona.
(Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 11 agost 1884 – Barcelona, 27 agost 1973)
Religiós caputxí i bisbe titular de Colofó.
Entrà als caputxins de Barcelona el 1898 i se n’anà tot just ordenat a les missions de Nicaragua, on fou vicari apostòlic de Bluefields. El 1931 fou consagrat bisbe titular de Colofó (diòcesi de l’Àsia Menor, de la metròpolis d’Efes).
Havent retornat a Catalunya, residí darrerament a Barcelona, on esdevingué popular per la seva participació en múltiples actes de la vida ciutadana.
Dades dels Països Catalans 