(Pira, Conca de Barberà, 1840 – 1901)
Eclesiàstic. Era doctor en dret. Fou canonge dels capítols d’Eivissa, la Seu d’Urgell, Alcalá de Henares i Toledo.
És autor de traduccions i del llibre original La educación de la mujer (1878).
(Catalunya, segle XIV)
Eclesiàstic. Apareix documentat el 1345. Podria ser un bord de Pallars esmentat ja anys enrere i possible fill natural d’Hug de Mataplana.
(Mataró, Maresme, 1832 – 1881)
Eclesiàstic. Fou vicari capitular de Barcelona.
Publicà dues obres religioses.
(Catalunya, segle XV)
Eclesiàstic. Nebot del bisbe Jordi d’Ornós. En cessar a la diòcesi de Vic el successor d’aquell, Jaume de Cardona i de Gandia, Nicolau governà interinament la seu vigatana.
(França, segle X – Franja de Ponent, segle X)
Abat d’Alaó i bisbe intrús de Ribagorça. Era fill d’Indiscle, senyor de Sopeiva. Essent prevere, a la mort del bisbe Ató fou consagrat, probablement per l’arquebisbe d’Auish, com a bisbe de Ribagorça, alhora que l’arquebisbe de Narbona consagrava Odesind com a bisbe de Roda.
Fidel del comte Unifred I de Ribagorça, aquest obtingué cap al 964 que Oriolf renunciés al bisbat. Fou designat com a abat d’Alaó el 969 (el succeí el seu germà Apó) pels comtes de Ribagorça Unifred, Arnau i Isarn, i beneït pel bisbe Odesind.
Oriolf tingué un fill, Ennegó, que retingué l’alou de Sant Esteve del Mall, que els comtes havien donat a Oriolf el 964. Aquesta renúncia li congracià la liberalitat dels comtes germans, manifestada diverses vegades, especialment amb el privilegi d’immunitat del monestir d’Alaó concedit el 975.
(Catalunya, segle XVII – Vallespir, 1675)
Canonge de Girona i abat de Sant Feliu i nomenat vicari general dels exèrcits del duc de San Germano, morí en la campanya de Morellàs i Bellaguarda.
Era fill d’Antoni d’Oms i de Sentmenat, i germà de Ramon I d’Oms de Santapau i d’Oms.
(Catalunya, segle XV)
Eclesiàstic. Era canonge de la seu de Barcelona des del 1476.
És autor d’una Obra tractant del Sagrament de l’Eucaristia.
(Barcelona, segle XVIII – 1819)
Científic i eclesiàstic. Era doctor en dret. Fou cabiscol de la catedral de Barcelona.
Pertanyia a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. Hi presentà, del 1790 al 1805, sis memòries sobre temes agronòmics.
(Arbúcies, Selva, 1833 – Banyoles, Pla de l’Estany, 1893)
Eclesiàstic. Fou professor del seminari de Vic, canonge de la seu i secretari del bisbat.
Passà després al de Girona. Hi ocupà el càrrec de vice-rector del seminari.
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Jurista i eclesiàstic. Amb Berenguer de Tagamanent i Jaume Albertí formà la delegació del regne de Mallorca que a les Corts catalanes de Tortosa volia fer intervenir al compromís de Casp.
Presentà a l’assemblea de Tortosa, amb caràcter particular, una bona memòria jurídica sobre els fets relatius a l’elecció del nou monarca (novembre 1411).
Exclosa de les deliberacions de Casp la delegació mallorquina, secundà Berenguer de Tagamanent en la seva digna i coratjosa actitud.
Dades dels Països Catalans 