(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1553 – 1613)
Filòsof escolàstic. Religiós dominicà, fou mestre de teologia del convent de Girona (1601), a Valladolid (1605) i a la universitat de Tarragona (1607).
Escriví Commentaria in Aristotelis Dialecticam et in Universam Aristotelis i Quaestiones philosophicae aristotelico-thomisticae.
(Barcelona, segle XV)
Frare dominicà. Mestre en teologia, fou inquisidor a València.
Prior del convent barceloní i conseller del príncep de Viana. Després de l’empresonament i la mort del qual, en predicà la santedat i arribà a justificar la licitud del tiranicidi i la necessitat de recórrer a les armes.
Se li atribueix el Tractat de les turbacions o revolucions de Catalunya, avui perdut.
Fou germà seu, Bartomeu Cristòfor de Gualbes i de Setantí (Barcelona, segle XV) Eclesiàstic. Prior de Santa Anna de Barcelona.
(Barcelona, segle XIV – 1394)
Escriptor i dominic. Estudià teologia a Barcelona (1357), Girona, Lleida, Tolosa (1372) i París (1376).
Continuà la versió catalana del De consolatione philosophiae, de Boeci, que havia iniciat Pere Saplana i dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, presoner de Pere III de Catalunya, la qual serví de base a l’edició castellana del 1488 i del 1493.
El 1385 Pere III el Cerimoniós li encarregà la traducció i l’adaptació del Speculum historiae, de Beauvais, que el 1360 havia començat Jaume Domènec. El resultat fou una història universal titulada Compendi historiae, obra en la qual són incorporades diverses fonts catalano-aragoneses.
El 1386 Pere III el nomenà predicador de la capella reial. El 1390 fou elegit prior del convent de Barcelona.
Ha estat confós, erròniament, amb el seu homònim Antoni Ginebreda bisbe d’Atenes mort el 1390.
(Tortosa, Baix Ebre, 14 desembre 1702 – Tonquín, Vietnam, 22 gener 1745)
Dominicà. Prengué l’hàbit al convent de Barcelona. El 1729 esdevingué membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Exercí el ministeri a les Filipines. Passà després a Tonquín. Fet captiu i empresonat, fou decapitat.
El 1906 Pius X el beatificà, juntament amb altres companys.
(Barcelona, 24 desembre 1622 – Perpinyà, 9 octubre 1681)
Escriptor i polític. En política col·laborà amb el seu pare Joan Pere Fontanella i el seu germà Josep, partidaris de la incorporació de Catalunya a la corona de Lluís XIII de França.
Participà en el congrés de Münster (1643), va romandre a Barcelona durant el setge del 1652 i s’exilià a Perpinyà el 1660, on es féu frare dominicà i fou prior del convent de Sant Domènec de Perpinyà.
L’any 1641 publicà, a Barcelona, el panegíric culteranista dedicat a Pau Claris. Va escriure romanços, als quals donà el nom de giletes, sonets i composicions semblants a les relacions epistolars, de to generalment bucòlic.
La seva primera època de poeta barroc, es ple d’optimisme,que expressà en Amor, fermesa i porfia (1640). El drama de l’evolució de la guerra marcà la seva segona època, que es materialitzà en El desengany.
És una de les figures clau de la literatura del segle XVII.
(Catalunya, vers 1230 – després 1275)
Dominic. Conegut també per Ferrer el Català o Ferrer de Catalunya. Deixeble de Tomàs d’Aquino.
Estudià a París el 1259, i, en tornar a Barcelona, hi portà les obres primerenques del mestre, que estengué des de l’escola del convent de Santa Caterina. El succeí en la càtedra de teologia dels dominics de la Universitat de París, després que aquell l’hagué de deixar perseguit per les seves idees.
Escriví: Quodlibet: De pertinentibus ad creatorem et de pertinentibus ad creaturam, Quaestio disputata: Utrum primi motus vel cogitatio de re illicita sit peccarum, un altre quodlibet i alguns sermons.
Ferrer de Maians sembla que ha de ser considerat l’iniciador i el propugnador principal del tomisme primitiu a Catalunya.
(Trípoli, Líbia, 1498 – Pamplona, Navarra, 1561)
Escriptor. De petit fou captivat, juntament amb la seva mare; portats a Barcelona, on els comprà un cavaller anomenat Ferran, que els féu batejar i adoptà el noi.
L’any 1520 prengué l’hàbit dominicà. Fou prior del convent de Barcelona, del de Saragossa i del de València, i novament del de Barcelona, i provincial (1550-59).
Publicà una Vita sancti Raimundi de Penyafort, i és autor del primer Officium sancti Raimundi.
(Lleida, segle XV)
Dominicà. Professor de l’Estudi General de Lleida.
Fou primer prior del convent de Sant Onofre de València i, poc després, vicari general de l’observança de la província d’Aragó (1491).
Fundà el convent de monges de Santa Caterina, a València, el 1491. Estengué la reforma a diversos convents claustrals.
És autor de diversos tractats: De articulis fidei, De Sacramentis (recopilació de les seves lliçons), Tractatus contra judaeos i Tractatus contra agarenos.
(Catalunya, segle XIII – València, 1250)
Religiós dominicà. Amb un altre dominicà, fra Berenguer de Castellbisbal, acompanyà Jaume I de Catalunya a la conquesta de Mallorca i de València.
Les seves paraules enardiren extraordinàriament les tropes, fins al punt d’exercir una considerable influència moral sobre l’esperit combatiu de les forces.
Fundà els convents de l’orde dels Predicadors de Palma i de València. El 1248 intervingué, amb Ramon de Penyafort i l’arquebisbe Pere d’Albalat, en el nomenament d’un bisbe per a Lleida.
És venerat com a beat.
(Barcelona, 1766 – 1821)
Escriptor i predicador dominicà. Rector del Col·legi de Sant Vicenç i Sant Pau de Barcelona i prior (1818) del convent de Girona.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1797), on pronuncià diverses comunicacions històriques.
Publicà a Tarragona una oració fúnebre al general Teodor Reding i és autor dels llibres El holocausto del patriotismo (1809), Barcelona instruida en sus lamentos i Verdadero modo de la libertad de Barcelona (1810).
Dades dels Països Catalans 