(Tortosa, Baix Ebre, 1873 – Àvila, Castella, 1955)
Missioner. Dominicà (1889), després de la seva ordenació (1897) anà a les Filipines i a la Xina, on visqué durant uns cinquanta anys.
Fou rector del seminari de Paishuiying. El 1949 retornà a Espanya.
Gran coneixedor de la llengua xinesa, escriví una Gramática china del dialecto de Amoy y Formosa (1929), un diccionari sobre el mateix dialecte (1925) i un Diccionario chino-español (1937).
(Vila-rodona, Alt Camp, segle XVIII – Barcelona, 1796)
Filòsof dominicà.
Professor de filosofia (1752) i teologia (1761) a Cervera; el rei Carles III l’envià amb encàrrec especial al regne de Quito i al Nou Regne de Granada, després del qual reprengué el magisteri cerverí.
Hom li deu bona part del renaixement tomístic a Catalunya. Té una obra cabdal i altres de manuscrites.
(Arenys de Munt, Maresme, 10 desembre 1349 – Barcelona, 1419)
Cronista. Ingressà al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona el 1362. Mestre en teologia a Perpinyà (1391).
Exercí diversos càrrecs de l’orde i el 1407 fou nomenat provincial a Terra Santa, bé que renuncià i restà a Barcelona.
Escriví un Chronicon, del 1349 al 1415, d’interès remarcable per a la història civil i eclesiàstica del seu temps.
(Lleida, vers 1200 – 2 octubre 1256)
Frare dominicà i bisbe de Lleida. Era de la família Peralta de Lleida i consta com a canonge el 1244. Seguint l’exemple del bisbe Guillem de Barberà i els consells de sant Ramon de Penyafort es féu dominicà.
Es remarcà per la seva virtut i fou elegit bisbe a la mort del seu antecessor (1255), però es resistí a acceptar. Consta la seva actuació episcopal pel maig de 1256, i morí quatre mesos després.
Hom el venera com a sant, sense, però, haver estat mai reconegut oficialment el seu culte.
(Manresa, Bages, 1409 – Castres, Llenguadoc, 1450)
Predicador i beat. Era frare dominicà (1420) al convent de Sant Pere Màrtir de Manresa.
El 1436 es traslladà a Castres, on tingué una gran anomenada com a predicador i miracler.
Rebé culte com a beat a la catedral de Castres i a la seu de Manresa.
La seva diada és el 20 de juny.
(Catalunya, segle XIII – Guissona, Segarra, 1308)
Frare dominicà i bisbe d’Urgell (1293-1308). Fill de Guillem Ramon de Montcada (I de la branca de Tortosa-Fraga) i germà de Ramon (III de la mateixa branca).
Reformà bastant l’estructura de la seva diòcesi.
En una ocasió fou ambaixador a Sicília del papa Bonifaci VIII.
(Alfés, Segrià, 18 novembre 1845 – València, 17 març 1911)
Bisbe i missioner. Dominicà, anà a Manila (1868) i a Xina, on fou vicari provisional d’Emuy (1881), bisbe d’Avara i vicari apostòlic de Fochow (1884).
Escriví sobre literatura, història i religió en caràcters xinesos.
És autor de diverses obres, com el Mes del Roser, en xinès, impresa moltes vegades.
(la Bisbal de Falset, Priorat, 1865 – Àvila, Castella, 1953)
Missioner dominicà (1882). Estudià a Àvila i a Manila (1888-89).
Destinat a missions de la Xina, al nord de Funkien, hi residí fins al 1914, que, malalt tornà a Espanya, on tingué diversos càrrecs dins l’orde i dirigí la revista “Misiones Dominicanas”.
Escriví una gramàtica xinesa (1913), dos catecismes en xinès i diversos treballs de geografia, numismàtica i divulgació de temes missionals.
(Aragó ?, segle XV – Palma de Mallorca, 1463)
Escriptor i frare dominicà. El 1453 concorregué al certamen celebrat a Barcelona sobre la croada contra els turcs, organitzat per Antoni Saplana, amb la composició intitulada Laors de la creu.
Es mostrà partidari de Carles de Viana en les lluites de la Generalitat contra Joan II el Sense Fe i, a causa de la revolta de la ciutat contra el monarca el 1462, fou enviat com a ambaixador a Joan de Beaumont, lloctinent d’Enric IV de Castella, rei del qual es mostraren partidaris els catalans.
Nomenat aleshores prepòsit de Mallorca (1463), les forces reials de Joan II el detingueren quan ell arribava a les Illes per prendre possessió del nou càrrec, i fou, finalment, condemnat a mort i executat.
La Lletra a l’il·lustre don Carles primogènit d’Aragó (1460) és una mostra de les relacions literàries amb el Príncep de Viana. Les seves darreres obres literàries, escrites a la presó, van vinculades a la seva situació dramàtica. La més remarcable és el Mirall dels divinals assots, escrita en una prosa humanística, proveïda d’una certa ampul·lositat cultista.
Com a poeta, seguí el corrent establert per la poesia catalana del segle XV, amb predomini de les cobles de decasíl·labs. Interessat per la temàtica religiosa, són coneguts els seus poemes Laors de la Verge Maria, Obra devota de Santa Caterina i Invocació a Sant Tomàs d’Aquino, que el converteixen en l’autor més important dins aquest gènere, després de Ramon Llull.
(Subirats, Alt Penedès, 1230 – Barcelona, 1284)
Teòleg. Ingressà al convent de dominics de Barcelona i estudià, especialment, les llengües aràbiga i hebrea.
El 1250 féu un primer viatge a Tunis, on tornà el 1253 i hi romangué fins al 1269.
Examinà, juntament amb el bisbe de Barcelona i sant Ramon de Penyafort, per manament de Jaume I el Conqueridor, els llibres talmúdics.
Tots els seus escrits són de caràcter apologètic, entre els quals sobresurt Pugio difei adversus mauros et iudaeos (1278, publicat a París el 1651), llibre fonamental en l’apologètica de l’edat mitjana i objecte d’atenció per part de molts estudiosos.
Dades dels Països Catalans 