(Barcelona, 1684 – Viena, Àustria, 1777)
Eclesiàstic. El 1699 ingressà als dominicans i acabats els seus estudis ensenyà teologia a Cervera.
Capellà del duc de Llíria, l’acompanyà a Sant Petersburg, on treballà per aconseguir la unió de l’Església ortodoxa russa amb l’Església catòlica; amb aquesta finalitat publicà Catechetica Confessio.
Posteriorment fixà la seva residència a Viena.
(Catalunya, segle XIII – Marroc, 1327)
Frare dominicà. Sembla que procedia del convent de Santa Caterina de Barcelona.
Jaume II l’envià al Marroc el 1309 i allí obtingué l’alliberament de 44 catalans captius del soldà. El 1312 el papa el nomenà bisbe de les comunitats cristianes de tot el Marroc, tot i que aquesta diòcesi depenia de l’arquebisbat de Sevilla. Per això hagué de defensar els seus drets davant l’intrús Juan de Palmela.
Adquirí cert ascendent a la cort marínida i afavorí els interessos dels catalans al Magrib. Gràcies a la seva intervenció, Ramon Llull pogué missionar a Tunis. Mantingué unida fins a la seva mort i relativament pròspera la petita comunitat cristiana del nord d’Àfrica.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Jurista. Dominicà.
Resident al convent de Santa Caterina de Barcelona i inquisidor de Catalunya vers el 1320.
És autor d’una resposta a la pregunta de Ramon d’Era sobre la licitud dels violaris i censals.
(Girona, 2 setembre 1792 – Barcelona, 12 març 1865)
Dominicà.
Fou professor de filosofia al convent de Tortosa (1931) i de teologia al de Barcelona. El 1833 fou nomenat professor de filosofia a la Universitat de Cervera.
Del 1835 al 1849 residí a Itàlia i exercí el professorat a diversos convents de l’orde.
A Barcelona fundà el col·legi de Sant Tomàs d’Aquino, i el 1860 fou nomenat vicari general del seu orde a Catalunya.
(Batet, Garrotxa, 6 octubre 1873 – Amoy, Xina, 6 gener 1947)
Religiós dominicà, missioner i bisbe. Entrà al convent d’Ocaña (1888) i acabà els estudis a Àvila (1897).
Essent diaca anà a les Filipines, on fou ordenat de sacerdot el 1897. Fou missioner a Formosa i vicari provincial de l’illa del 1898 al 1916.
Pel seu zel missional fou consagrat bisbe i vicari apostòlic d’Amoy (Xina), on residí, i governà la diòcesi del 1916 a la seva mort. Sofrí persecucions i empresonaments, però donà un impuls a la tasca missionera de la seva vicaria.
És autor d’obres piadoses en xinès i de relacions missionals publicades en revistes evangelitzadores.
(Catalunya, 1778 – Montpeller, França, 1843)
Escriptor i dominicà. Hagué d’exiliar-se pel seu ideari absolutista.
És autor d’unes Converses sobre temes polítics i morals i del tractat Iglésia de Christo d’Adam fins a nosaltres (1832).
(Fraga, Baix Cinca, segle XIII – Tarragona, 1312)
Bisbe de València (1288-1312).
Abans del 1280 fou a Roma auditor de la Rota, prelat domèstic del papa i exarca de la marca d’Ancona. Pere II de Catalunya-Aragó el nomenà canceller del regne d’Aragó.
Elegit bisbe de València, visità la diòcesi i celebrà sínodes el 1296 i el 1303. Seguint l’exemple d’altres bisbes és féu dominicà (1303) sense deixar el govern de la diòcesi.
El rei li encarregà, juntament amb l’arquebisbe de Saragossa, un afer de l’orde del Temple i defensà llur causa al concili de Viena (1311-12). El sorprengué la mort en assistir al concili de Tarragona.
Hom li atribueix alguns escrits, com un tractat sobre els sagraments i una relació sobre la causa dels templers, en llatí.
En el seu testament afavorí àmpliament els convents dominicans de València, Lleida i Xàtiva.
(Vic, Osona, 1701 – Xina ?, 1747)
Frare dominicà. El 1730 passà a les Filipines.
Després fou missioner a la Xina i al Tonquín. Fou vicari provincial de Trunh Ling.
És autor d’algunes obres sobre els màrtirs de la Xina.
(Barcelona, 1547 – 1620)
Predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de teologia i sagrada escriptura a la Universitat de Barcelona.
De gran fama com a orador, predicà durant disset anys seguits els sermons de quaresma de l’església del Pi, amb un gran èxit.
Autor de treballs hagiogràfics com Vida i martiri i trasllació a Catalunya de Santa Madrona (1594). El 1592 publicà també dos Sermons de la Soledat de la Reina dels Àngels i de Sant Ramon de Penyafort i l’Exposició sobre el psalm “Miserere mei Deus”, de David, amb un tractat del sagrament de la Penitència.
(Navata, Alt Empordà, 1812 – Girona, 1886)
Escriptor i predicador. Ingressà als dominicans de Girona (1825), on residí fins a l’exclaustració (1825).
Fou provincial de l’orde i catedràtic al seminari de Girona. Fundà la casa-missió de Girona, de la qual fou el primer director. Tingué gran fama com a predicador.
És autor de Arte pastoral o método de gobernar bien una parroquia i El catequista orador, reeditades sovint. També escriví El cura en el púlpito, Jesucristo predicando i altres obres menors, molt populars i acceptades.
Dades dels Països Catalans 