(País Valencià, segle XIV – València ?, vers 1427)
Cavaller i jurat de València. Gaudí d’un gran prestigi com a jurista. Joan I el Caçador el nomenà vicecanceller (1387) i assessor jurídic. L’any següent assistí a les Corts generals de Montsó. Martí I l’Humà el nomenà conseller reial.
Considerat un humanista de gran cultura, deixà escrits alguns tractats de caràcter jurídic i d’altres de diversa índole; li és atribuïda una traducció al català del tractat De Amore (segle XII).
(Rosselló, segle XV – després 1494)
Conseller de Joan II el Sense Fe i ambaixador de Frederic III, rei de romans.
Els seus descendents sembla que s’extingiren amb Maria de Llupià i de Puig (Rosselló, segle XVII – 1646) Muller de Jeroni de Ferrer i de Real.
(Manacor, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, segle XVI)
Notari. Descendia de la família del beat i escriptor homònim. S’establí a la capital mallorquina. Fou conseller del regne de Mallorca.
Conreà la poesia. Fou escrivà del concurs poètic celebrat el 1502 en honor del seu il·lustre avantpassat.
Era pare d’Antoni Llull i Cases (Palma de Mallorca, 1510 – Besançon, França, 1582) Eclesiàstic. Preceptor dels fills dels senyors de Baume, esdevingué vicari general de Besançon, en ésser-ne nomenat arquebisbe un d’ells. Deixà diversos manuals de retòrica i part d’una correspondència amb Erasme, Pierre de la Ramée i altres personalitats.
(Illes Balears, segle XIV)
Cavaller. Fou vice-canceller del rei Jaume III de Mallorca, el qual acompanyà el 1339 a Barcelona per al jurament de vassallatge que calgué prestar-hi a Pere III el Cerimoniós, quan ja no faltaven gaires anys perquè esclatés la guerra oberta entre els dos monarques.
(Perpinyà, segle XVI – 1569)
Doctor en dret (àlies Francesc Mestre). Fill de Francesc Giginta, al qual succeí com a conseller de la Universitat de Perpinyà. Es distingí durant el setge de Perpinyà (1542) pel delfí Enric de França.
Fou nomenat regent de la cancelleria reial del Consell d’Aragó (1549) i agraciat amb privilegi de noble (1560).
Foren fills seus Miquel de Giginta i d’Oms, i:
(València, segle XVI – segle XVII)
Poeta. Generós, jurat i conseller de València. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou secretari amb el sobrenom de Descuido.
Algunes composicions seves, en castellà, figuren en el Cancionero de l’Acadèmia (1605-06) i en una de les justes poètiques publicades per Bernat Català de Valeriola (1602).
(País Valencià, segle XV – després 1463)
(dit Eiximèn Peres de Romaní Escrivà) Fill gran i hereu de Manfred Escrivà i de Romaní. Fou senyor de mitja baronia de Patraix i de la de Beniparrell. Conseller i primer falconer de Joan II el Sense Fe.
Es casà amb Beatriu Ram, la qual cosa emmenà la protecció dels reis Trastàmara envers la seva família. Llur fill gran fou Eiximèn Peres Escrivà de Romaní i Ram, germà de Joan.
Fou el seu germà Mateu Escrivà de Romaní i Saranyó (País Valencià, segle XV – 1503) Baró d’Alaquàs.
(Ribagorça, 1226 – Xipre, després 1300)
Senyor de la baronia d’Alcolea. Fill de Bernat Guillem de Montpeller. Assistí al tractat de Monteagudo entre Jaume I i el rei de Navarra (1254). Fou àrbitre de les diferències entre el rei i l’infant Alfons (1255), i fou present a la pau de Sòria amb els castellans (1256).
Majordom d’Aragó el 1257, fou encarregat de resoldre qüestions de límits amb Castella, governà els castells rebuts en garantia (1260) i aconsellà l’ajuda als castellans contra els sarraïns. A les corts de Saragossa reclamà els seus drets familiars a la senyoria de Montpeller, sense èxit (1264).
Fou partidari del rei en la concòrdia amb els nobles rebels (1265). Amb el seu parent Berenguer V d’Entença, fou jutge de les bregues entre el comte d’Empúries i el vescomte de Cardona (1268). Defensà la frontera de Múrcia (1273) i prengué part en el setge d’Albarrasí (1284). Intervingué en el tractat de pau entre Alfons II el Franc i els reis de Castella (1289).
Testà el 1300, i anà a Xipre, on prengué l’hàbit dels hospitalers.
(Ribagorça, segle XII – 1208)
Noble. Estigué al servei d’Alfons I el Cast, a qui acompanyà a Cazola per negociar el tractat (1179) amb Alfons VIII de Castella.
En morir el rei, formà part d’una comissió per resoldre els problemes entre Pere I el Catòlic i la seva mare, la reina Sança de Castella (1201). Morí en combat contra els sarraïns.
Fou el pare de Bernat I d’Entença (Ribagorça, segle XIII) Baró d’Entença. Fou el pare de Berenguer IV d’Entença i de Gombau d’Entença.
(Catalunya ?, segle XVI – Illes Balears, 1627)
Fill de Gil de Despuig i Santmartí, del qual heretà la meitat de les possessions, junt amb el seu germà Felip Despuig i Fuster.
Participà en la batalla de Lepant (1571), fou elogiat pel poeta Dionís Pont i fou governador de Piombino; passà a Flandes amb l’expedició del duc d’Alba; fou nomenat superintendent de les obres de fortificació de Palma de Mallorca, fundà la capella de la Puríssima Concepció de la seu, on el 1594 traslladà la sepultura familiar, i fou batlle general de Mallorca (1586), conseller del Gran i General Consell (1581, 1587, 1590) i jurat en cap (1591).
Fou el pare de:
Nicolau Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVI – segle XVII) Ambdós germans es casaren amb les nétes i hereves de Felip Despuig i Fuster. Nicolau fou pare de Joan Despuig i Despuig (Illes Balears, segle XVII – 1656) Fou cavaller de Sant Jaume; organitzà una esquadra per socórrer Messina. Fundà a Palma de Mallorca el convent de Santa Caterina de Siena (1680).
Ramon Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVII – 1634) Es casà, en terceres núpcies (1630), amb Anna de Rocabertí i de Boixadors, i foren pares de Ramon de Despuig i de Rocabertí.
