Arxiu d'etiquetes: consellers/es

Gelida, Eunyec de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle X – després 1002)

(dit Bonfill)  Diplomàtic i conseller. Senyor de Gelida, Cervelló i Masquefa. Fill de Sendred de Gurb.

Els historiadors islàmics li donen el títol de comte, però devia ésser només vescomte o, en tot cas, veguer de Borrell II, pels seus castells fronterers.

Era conseller íntim del seu cosí Borrell, que el 971 l’envià d’ambaixador al califa de Còrdova al-Hakan II, juntament amb legats del vescomte de Barcelona, Guitard, per tal de refermar les paus signades el 966 i oferir-li esclaus i presents com a mostra de vassallatge per part del comte.

Retornà a Barcelona carregat de regals i amb un missatge d’amistat del califa per al comte Borrell.

Gàver, Jeroni de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII)

Polític i donzell. Era membre del Consell de Cent de Barcelona. El 1625 fou elegit conseller segon de la ciutat. Era una figura molt activa de la política municipal.

Representà sovint el Consell de Cent, d’on era el prohom més antic ja el 1638, fet que l’obligava a figurar en lloc destacat en moltes cerimònies. Durant el bienni 1640-42 fou clavari de la capital, al període en que es refermà la guerra dels Segadors.

El 1643 era enviat a París com a ambaixador del Consell de Cent. En tornà sense permís explícit i després d’haver acceptat de la cort francesa una pensió anual. El síndic de la ciutat li obrí procés i fou condemnat a reintegrar el sou d’ambaixador, a pagar cent lliures barcelonines al Consell i a ser tret d’aquest.

El 1647 tornava a pertànyer, en tot cas, a la institució municipal, i la representava novament en ocasions diverses. Resultà elegit conseller en cap el 30 de novembre de 1648. El 1651 era designat obrer de la ciutat.

A la seva mort instituí un dot de vint-i-cinc lliures a una donzella de l’hospital de la Misericòrdia.

Gastó, Ramon

Deixa un comentari

(Millà, Noguera, segle XIII – València, 1348)

Canonge i després bisbe de València (1312-48).

Fou canceller de la corona catalano-aragonesa (1320-25) i conseller del rei Jaume II el Just. Mort aquest, residí habitualment a València, on s’oposà a les pretensions territorials del bisbe de Sogorb i defensà, a la cort valenciana del 1329, els furs valencians.

El 1345 fundà una càtedra de teologia a València.

Foces i de Cabrera, Artau de

1 Resposta

(Catalunya, vers 1313 – vers 1374)

Castlà de Cabrera i de Voltregà, dit també Arnau de Cabrera. Fill de Martín Rodrigo de Foces i de Sibil·la de Cabrera.

Armat cavaller per Pere III el Cerimoniós l’any 1343, que el tenia sota la seva tutela i protecció, i projectà de casar-lo amb Maria d’Arborea, filla del jutge Hug III, vers el 1351, però es casà amb Esclarmunda de Mallorca, neboda de Jaume III de Mallorca. Quan enviudà es tornà a casar amb Sibil·la de Fortià (1371), dama de la reina.

Fou conseller i camarlenc de la reina Elionor de Sicília.

Fluvià, Ramon Berenguer de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Savoia, França, segle XV)

Cavaller, dit també Berenguer de Fluvià. Fou conseller, capità i un dels principals valedors del comte Jaume II d’Urgell en la lluita contra Ferran I d’Antequera. Després del compromís de Casp (1412), aconsellà a Jaume d’Urgell la immediata insurrecció.

Fracassà en l’intent d’apoderar-se de Lleida, però derrotà les forces reialistes de Francesc d’Erill i d’Orcau i de Jordi de Caramany prop de Margalef (1413). Restà al costat de Jaume a Balaguer i lluità contra el setge de la ciutat.

Derrotats els urgellistes, s’exilià a França i passà, més tard, al ducat de Savoia, on el duc Amadeu VIII li donà un càrrec oficial. Des d’allí intentà de nou algun altre projecte a favor del d’Urgell.

Fernández de Luna, Lope

Deixa un comentari

(Aragó, vers 1309 – 1382)

Bisbe de Vic i arquebisbe de Saragossa (1351-82).

Conseller de Pere III el Cerimoniós, participà en el tractat de Deza (1361), féu d’intermediari entre Enric de Castella i Pere III i intervingué en les negociacions pel matrimoni del fill d’Enric amb Elionor.

Va ésser nomenat patriarca de Jerusalem (1380).

Fenolleda i Marquet, Arnau

Deixa un comentari

(Barcelona, 1394 – 1475)

Secretari reial d’Alfons IV el Magnànim, amb el qual s’establí a Itàlia. El 1446 fou batlle general de Catalunya.

Posseí una gran fortuna gràcies al comerç del blat i ajudà financerament Joan II el Sense Fe durant la guerra civil, malgrat formar part de la Biga.

Home culte, tingué relació amb els escriptors italians de l’època humanista.

Fenollar, Bernat de -conseller-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

(o Desfenollar) Conseller reial i diplomàtic. Majordom de l’infant Jaume (el futur Jaume II el Just), fou ambaixador reial a Narbona (1303), lloctinent seu en el càrrec de procurador general (1304) i conseller, de qui fou el representant personal en diverses ocasions.

Quan Ferran IV de Castella i Jaume II decidiren apoderar-se del regne de Granada, aquest l’envià a Roma (1308) per obtenir del papa indulgències destinades a l’exèrcit i a la remissió del delme, per tal de servir-se’n per a les despeses de la guerra.

Fou igualment important la seva missió a Perpinyà (1318-24), per tal de tractar de la successió de Sanç I de Mallorca.

En ingressar l’infant Jaume a l’orde de Sant Joan, i després al de Montesa, Fenollar passà al servei de l’infant Alfons (1319).

Falcs, Berenguer de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Cavaller. Fou fidel servidor de Pere III el Cerimoniós, ja des del temps que aquest era infant reial i topava amb l’hostilitat de la reina Elionor de Sicília.

El 1334, per ordre de l’infant, procedí contra els cavallers que havien comès abusos a Vila-rodona. Després de pujar al tron Pere, en fou conseller.

En 1341 formava part de l’assemblea especial reunida a Poblet per tractar de la tibantor existent amb França i dels conflictes de Montpeller.

Estanyol, Guillem d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Benifassà, Baix Maestrat, 1302)

Abat perpetu de Poblet (1288-97). Fou conseller d’Alfons II de Catalunya, amb el qual tenia una estreta amistat, i ambaixador del rei prop de Jaume I de Sicília.

Es retirà a Benifassà després d’haver de pagar el monestir totes les despeses de la seva ambaixada a Sicília, fet que provocà grans problemes econòmics al monestir.

La situació s’arreglà en vendre Borriana i Montornès al rei Jaume II el Just.