Arxiu d'etiquetes: comtat Ribagorça

Aragó i de Borja, Ferran d’

2 Respostes

(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)

Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.

Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).

Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.

Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.

Aragó de Gurrea i Sarmiento de Castilla, Martí d’

7 Respostes

(Pedrola, Aragó, 17 març 1525 – Saragossa, 20 abril 1581)

Noble i erudit. Fou comte de Ribagorça, duc de Luna i duc de Vilafermosa.

A més de diverses poesies i de la seva correspondència, deixà escrites, entre altres obres, unes Memorias históricas de los Condes de Aragón, Historia de los reyes, condes y obispos de Ribagorza, Gistau, Pallás…, Vida del conde de Luna don Lope y su hermano el arzobispo i Diálogos de medallas antiguas y de otros monumentos raros. Era conegut pel sobrenom d’El Filòsof Aragonès.

Es casà dues vegades, la primera, el 1541, amb Lluïsa de Borja i d’Aragó, germana de Francesc de Borja, anomenada la Santa Duquesa.

Unifred II de Ribagorça

3 Respostes

(Ribagorça, segle X – 980/981)

Comte de Ribagorça (vers 960 – 980/981). Fill de Ramon III, del qual fou successor.

Morí sense descendència i fou succeït pel seu germà Arnau.

Major I de Ribagorça

2 Respostes

(Castella, segle X – Tolosa ?, França, després 1046)

(o Múnia)  Comtessa de Ribagorça (1017-35) i de Castella (1029-35), reina de Pamplona i comtessa d’Aragó. Filla del comte Sanç I de Castella i d’Urraca Salvadórez.

Succeí en el comtat de Ribagorça al comte Guillem II de Ribagorça, cosí germà del seu pare. Fou casada vers el 1010 amb el rei Sanç III de Pamplona, comte d’Aragó (mort el 1035). Sembla que es tornà a casar, amb el comte Ponç II de Tolosa (mort el 1060).

Guillem de Ribagorça -varis-

3 Respostes

Guillem I de Ribagorça  (Catalunya, segle X – després 975)  Comte de Ribagorça (947-975). Fill de Miró I i de Gemona. Governà sempre amb el seu pare i, a la mort d’aquest, amb el seu cosí germà, Ramon III de Ribagorça. S’encarregà de la part oriental del comtat.

Guillem II de Ribagorça  (Ribagorça, segle X – Vall d’Aran, 1017)  Comte de Ribagorça (1011-17). Fill natural del comte Isarn I. Governà el comtat en quedar vídua la seva tia Toda. Morí assassinat pels aranesos.

Bernat de Ribagorça

2 Respostes

Sobrenom amb què també és conegut el comte Unifred I de Ribagorça, personatge que ha donat origen a la llegenda de Bernardo del Carpio i a la Cançó del Pros Bernat de Manuel Milà i Fontanals.

Aragó i Jonquers, Joan d’

5 Respostes

(Benavarri, Ribagorça, 27 març 1457 – Montsó, Osca, 5 juliol 1528)

Comte de Ribagorça (1485). Fill natural d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça i duc de Vilafermosa i de Maria Jonquers, d’Olot.

Ferran II el Catòlic el nomenà lloctinent del Principat (1496-1506) i virrei de Nàpols (1507-09). En tornar a Catalunya fou elegit president de la Generalitat (1512), i nomenat lloctinent i capità general del Principat i lloctinent de la corona d’Aragó. També fou castellà d’Amposta i primer duc de Luna.

És enterrat al monestir de Montserrat en un sepulcre renaixentista de marbre.

Aragó i d’Escobar, Alfons d’ *

Deixa un comentari

Veure> Alfons VI de Ribagorça (fill natural de Joan II de Catalunya i de Leonor d’Escobar).

Alfons II de Gandia

11 Respostes

(Gandia, Safor, 1358 – 29 octubre 1425)

Duc de Gandia, comte de Ribagorça i de Dénia. Fill i successor d’Alfons I de Gandia.

Fou lloctinent general del regne d’Aragó (1402-04) i presentà la seva candidatura en la reunió de Casp. A despit d’ésser derrotat per Ferran I d’Antequera, col·laborà amb ell i, quan Jaume d’Urgell es revoltà, va intervenir decididament en el setge de Balaguer, on fou derrotat Jaume.

Alfons I de Gandia

18 Respostes

(Gandia, Safor, 1332 – 5 març 1412)

Comte de Ribagorça i Prades, marquès de Villena i duc de Gandia. Fill de l’infant Pere I d’Empúries i de Joana de Foix. Pel seu pare era cosí de Pere III el Cerimoniós. D’ell heretà els comtats de Ribagorça i Prades.

Fou capità general del regne de València. Ajudà Enric de Trastàmara en la seva lluita contra Pere el Cruel i això li valgué el marquesat de Villena. Posà fi a la invasió del comte d’Armanyac (1389-90) i, més tard, fou nomenat tutor d’Enric III de Castella.

El 1399 rebé el títol de duc de Gandia, gràcies als serveis prestats al rei Martí I l’Humà. Quan aquest morí sense fills, Alfons de Gandia presentà la seva candidatura a la successió, però morí el 1412 abans de celebrar-se la reunió de Casp.

Fou succeït pel seu fill Alfons II de Gandia.