Arxiu d'etiquetes: comtat Peralada

Rocabertí -varis/es bio-

3 Respostes

Dalmau de Rocabertí  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Noble. Es distingí entre els qui defensaren el Rosselló dels atacs francesos de 1597-98.

Elieta de Rocabertí  (Catalunya, segle XIV – Narbona, França, segle XV)  Dama. Era una de les filles del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí i d’Esclarmunda de Fenollet. Es casà amb el vescomte Eimeric de Narbona.

Francesc de Rocabertí  (Catalunya, segle XVI)  Noble. Destacà a la defensa del Rosselló contra els francesos, el 1543.

Hug Jofre I de Rocabertí  (Catalunya, segle XIII)  Possible vescomte de Rocabertí (1229-50), per bé que és poc probable.

Josep de Rocabertí  (Catalunya, segle XVII)  Noble. Fou comte de Peralada i batlle general del Principat. Ocupava aquest càrrec el 1678, quan hagué de fer front a l’atac naval francès contra Barcelona.

Boixadors i de Cotonet, Joana de

2 Respostes

(Catalunya, vers 1782 – Peralada, Alt Empordà, 17 agost 1862)

Vuitena i darrera comtessa de Savallà i de Peralada, marquesa d’Anglesola i vescomtessa de Rocabertí.

Al morir, passà l’herència als Dameto, marquesos de Bellpuig, i després als Sureda, marquesos de Vivot.

Rocabertí i de Safortesa -germans-

1 Resposta

Elisenda I, Francesc Dalmau II i Martí Onofre I de Rocabertí i de Safortesa eren fills de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, i germans de Joan Tomàs, de Pràxedis i de Ramon Dalmau I.

Elisenda I de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVII – 1672)  Comtessa de Perelada. Es casà amb Ramon de Rocafull-Puixmarín.

Francesc Dalmau II de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVI – 1644)  Vescomte de Rocabertí (1634-40). Es féu dominicà el 1640 i adoptà el nom de fra Tomàs.

Martí Onofre I de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVII – 1671)  Vescomte de Rocabertí (1663-71), a la mort del seu germà Ramon Dalmau I. Cavaller de Sant Jaume.

Rocabertí i de Safortesa, Ramon Dalmau I de

2 Respostes

(Catalunya, 1621 – Madrid ?, 1663)

Tercer comte de Peralada i vescomte de Rocabertí (1644-63). Fill de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, succeí el seu germà Francesc Dalmau II.

Serví a Itàlia amb més de tres-cents vassalls seus. En esclatar la guerra dels Segadors, es mantingué retirat al seu palau de Peralada. Partidari de Felip IV, participà en la propaganda anticatalana publicant a Saragossa Presagios fatales del mando francés (1646).

Participà després a la conjuració antifrancesa de l’Empordà i contra la ciutat de Cadaqués i hagué d’abandonar el país; passà a Roma i d’allí a la cort de Felip IV.

Escriví unes memòries en defensa del marquès d’Aitona i sobre la família Rocabertí (Madrid, 1651).

El 1645 li fou concedit el títol de marquès d’Anglesola. A la seva mort el vescomtat de Rocabertí passà al seu germà Martí Onofre I.

Hug I d’Empúries

9 Respostes

(Catalunya, vers 965 – 1040)

Comte d’Empúries i de Peralada (991-1040). Fill de Gausfred I d’Empúries-Rosselló.

A la mort del seu germà Guislabert (1014) intentà prendre el Rosselló al seu nebot Gausfred II, que es defensà amb l’ajut del comte Bernat I de Besalú i l’abat Oliba de Ripoll (1020).

Prengué l’alou d’Ullastret al comte Berenguer Ramon I de Barcelona, però una assemblea judicial promoguda per la comtessa Ermessenda de Carcassona l’obligà a restituir-lo.

Gausbert I d’Empúries-Rosselló

5 Respostes

(Catalunya, segle IX – 931)

Comte d’Empúries-Peralada i del Rosselló (916-931). Fill del comte Sunyer II i d’Ermengarda. Es casà amb Trudegarda.

Pujà al tron a la mort del seu pare (915), fent costat al seu germà Benció. Mort aquest l’any següent, restà comte únic. També eren germans seus Elmerad i Guadall –bisbes d’Elna– i Arsenda -muller de Francó, vescomte de Narbona-.

Va lluitar contra les incursions dels pirates sarraïns i ajudà a Ramon III de Tolosa a rebutjar la invasió magiar de l’any 924; una inscripció de l’església de Sant Martí d’Empúries l’anomenà heroi triomfant.

A la seva mort fou succeït pel seu fill Gausfred I.

Dameto i Crespí de Valldaura, Antoni Maria

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)

Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.

Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).

Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.

Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí  (Palma de Mallorca, 1810 – 1864)  Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.

Boixadors i Sureda de Sant Martí, Bernat Antoni de

3 Respostes

(Barcelona, 24 abril 1702 – Lisboa, Portugal, 1 novembre 1755)

Militar i erudit. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, n’heretà els títols de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí.

Fou vice-president (1731-33) i un dels fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Participà en les lluites d’Itàlia (1733-37) i fou ràpidament ascendit.

Tornà a Barcelona, i el 1753 fou nomenat ambaixador a Portugal, on fou víctima del terratrèmol de Lisboa.

Boixadors i de Pinós, Joan Antoni de

5 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 1672 – San Pier d’Arena, Gènova, Itàlia, 1745)

Militar i músic. Comte de Savallà i Peralada, marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de Boixadors i de Rocabertí. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música a Montserrat i compongué algunes peces musicals.

Austriacista, com a capità de la Coronela defensà Barcelona durant els setges de 1697 i 1706. Fou nomenat governador de Mallorca (1706) i foragità els borbònics de l’illa. Abandonà el càrrec el 1709, i, de nou a Barcelona, fou director de la capella musical de l’arxiduc Carles III a Barcelona, al qual acompanyà a Viena (1711) i des d’allà portà a terme gestions diplomàtiques per evitar l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.

Fou nomenat cavaller director de la capella imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i porta-segells del Suprem de Flandes. A la mort de l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.

L’any 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia Desconfiada i en fou elegit president.