(Catalunya, 1375 ? – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1401)

Comte d’Empúries (1396-1401). Fill de Joan I i de Joana d’Aragó.

Es casà amb Elfa de Cardona de la qual no tingué descendència.

Heretà el comtat en morir el seu pare, si bé el rei Martí no el reconegué mai com a successor.

(Catalunya, 1338 ? – Castellví de Rosanes, Baix Llobregat, 1398)

“el Vell”  Comte d’Empúries (1364-96). Darrer comte efectiu de la segona dinastia comtal. Fill de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries i de Maria Álvarez de Xèrica.

Es casà amb Blanca de Sicília (1364). En accedir al comtat tenia una vasta cultura, brillantor i ambició, les quals el mostren com un príncep del Renaixement. Embellí Castelló d’Empúries, n’acabà la catedral i intentà, sense èxit, d’erigir-la en seu episcopal.

Ajudà Pere III el Cerimoniós, el 1364, a València i Aragó, contra la invasió castellana. El 1373 estrenyé les seves relacions amb aquest, en casar-se, en segones noces, amb Joana d’Aragó, filla del rei; però aviat s’enemistà amb ell, portat pel seu esperit independentista.

El 1381, en la lluita amb el seu vassall Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres, parent de la reina Sibil·la de Fortià, el rei l’obligà a una treva forçosa, i, represes les hostilitats (1384), que desembocaren en una veritable guerra civil, el comtat fou envaït per les tropes reials. La seva muller Joana intentà, a Figueres, una reconciliació del comte amb el rei, però no fou atesa i morí, diuen, de l’afront rebut.

Una hàbil política del comte amb els reis de França, Anglaterra i Castella i amb el poderós duc de Borgonya i el comte d’Armanyac (de la qual ha romàs un ric epistolari, que és un testimoniatge més de la seva formació literària) féu que obtingués reforços gascons -uns 500 genets- i s’afermés en les seves ambicions independentistes.

Encesa de nou una forta guerra civil, intentà d’atreure’s el príncep hereu Joan, enemistat amb la reina Sibil·la. Però aviat el rei i el príncep, units, el derrotaren, i hagué de cercar refugi a Avinyó. El comtat fou ocupat i incorporat a la corona (1386), bé que li fou tornat poc després, a precs del papa d’Avinyó (1387).

Mort el rei, el seu fill i successor, Joan I, instruí un nou procés contra ell, que es negà a comparèixer a judici; però la sentència li fou favorable (1389). Llavors col·laborà amb el rei a rebutjar la invasió dels armanyaguesos i a preparar l’avortada expedició contra Sardenya (1392).

El 1395 tornà a enemistar-se amb el rei, i, en produir-se la invasió del comte Mateu I de Foix (1396), per sospita de complicitat amb els invasors, fou tancat a Castellví de Rosanes, on morí. Fou enterrat a Castelló d’Empúries.

(Catalunya, vers 1240 – 1277)

Comte d’Empúries (1269-77). Fill de Ponç IV d’Empordà.

Ajudà Jaume I el Conqueridor en la submissió dels sarraïns de Múrcia (1265-66), però el 1274 entrà en el moviment nobiliari contrari al rei que encapçalava Ferran Sanxis de Castre. Mort el capitost (1275), les tropes reials el sotmeteren.

El 1262 es casà amb Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas, i foren pares de Ponç V d’Empúries.

(Catalunya, vers 1170 – Illes Balears, abril 1230)

Comte d’Empúries (1200-30). Fill de Ponç III d’Empúries.

Va participar en la III Croada (1190) i acompanyà Pere I el Catòlic en la victòria de Las Navas de Tolosa (1212) i possiblement en el desastre de Muret (1213).

En la conquesta de Mallorca tingué un paper destacat (1229) i en el repartiment va rebre 849 cavalleries i tres molins.

(Catalunya, vers 1269 – Sicília ?, Itàlia, segle XIV)

Vescomte de Bas i comte d’Esquilacce. Fill segon del comte Hug V d’Empúries i de Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas.

El 1285 lluità, al costat del seu germà Ponç Hug V d’Empúries, contra els croats francesos, així com a les accions frontereres de 1286 i 1288. El 1291 el seu germà li cedí la possessió del vescomtat de Bas, i els dos germans anaren tot seguit a Sicília per retre-hi homenatge al nou rei Jaume II.

Hug es quedà a l’illa, al servei de l’infant Frederic i quant aquest es coronà com a rei de Sicília, les seves possibilitats polítiques augmentaren. Acabaria per ésser gran privat i capità del nou rei, que li atorgaria el títol de comte d’Esquilacce.

El 1298 lluità contra les invasions de Sicília, i el 1300, a Catània, fou traït però pogué escapar dels angevins, amb una ferida. Per aquest temps, Jaume II li confiscà el vescomtat de Bas perquè no abandonà l’illa.

Un cop finida la guerra entre Frederic II i Jaume II, fou ambaixador a Roma (1300) per aconseguir que el papa aprovés, ben a desgrat, la pau de Caltabel·lota i el 1309 rebé a Sicília el seu germà Ponç Hug V i l’hereu d’aquest, Malgaulí (després Ponç Hug VI), i ajudà a concertar el matrimoni d’aquest darrer amb la infanta Elisabet de Sicília.

El 1331 li fou retornat el vescomtat de Bas per Alfons III el Benigne, a canvi de 70.000 sous, el qual permutà, amb Bernat de Cabrera, pels castells de Cànoves i Bell-lloc (1335).

Un fill natural seu, anomenat Ramon, fou legitimat el 1326.