Arxiu d'etiquetes: compositors/es

Moraleda i Perxachs, Joan Lluís

Deixa un comentari

(Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental, 26 abril 1943 – )

Compositor, director d’orquestra i oboista. Realitzà els seus estudis musicals al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, on obtingué el Premi d’Honor Extraordinari de Composició. Amplià estudis a França. Des de la fundació de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el 1967, i durant 13 anys, fou cosolista d’oboè. Paral·lelament es dedicà a la composició, treballà la direcció d’orquestra amb Antoni Ros i Marbà i es presentà com a director l’any 1978 al Palau de la Música amb Les noces d’Igor Stravinsky.

Féu una sèrie de col·laboracions amb grups de música contemporània i després amb orquestres simfòniques, com l’Orquestra Ciutat de Barcelona. També fou director de l’Orquestra de Cambra del Garraf. Del 1985 al 1992 fou director de la Cobla Municipal Ciutat de Barcelona.

Fruit d’aquesta etapa nasqué una àmplia producció de música per a cobla, faceta compositiva que arrencà en la dècada dels 1970 i que meresqué un primer reconeixement quan la seva obra Auca tràgica i mort del plem fou premiada en el concurs Joaquim Serra de l’any 1973. L’any 1977 rebé el premi Ciutat de Barcelona per un tríptic de sardanes al·lusives a la Rambla de Barcelona.

Però no fou fins l’any 1986, amb l’estrena de l’obra Tirant lo Blanc, que assolí la popularitat, que refermà plenament els anys posteriors aconseguint premis en la majoria de concursos de música per a cobla. Entre les seves obres per a cobla destaquen també: Suite Segarrenca (1978), Joguina (1988), Comiat (1988), Ofrena a Manuel Saderra i Puigferrer (1988), Concert per a tres cobles (1988), Santjoanesca (1990) i La Patum (1996).

És autor de la sardana Benvinguts, estrenada en l’acte inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb les veus de Montserrat Caballé i Josep Carreras.

Montsalvatge i Bassols, Xavier

7 Respostes

(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)

Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició.

En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.

Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).

Posteriorment ha escrit Cinco invocaciones a Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).

El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

Enllaç web:  Associació Xavier Montsalvatge

Montllor i Mengual, Ovidi

1 Resposta

(Alcoi, Alcoià, 4 febrer 1942 – Barcelona, 10 març 1995)

Autor i intèrpret de cançons i actor. Com a actor, debutà el 1962 amb el grup teatral La Cazuela, d’Alcoi. Anà a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independent i més tard amb les companyies de Núria Espert i Adrià Gual.

Intervingué en films com Furia española (1974), Furtivos (1975), L’obscura història de la cosina Montse (1977), La portentosa vida del padre Vicent (1978), La verdad sobre el caso Savolta (1979), Un, dos, tres, ensaïmades i res més (1985), Companys, procés a Catalunya (1979) o La Teranyina (1990).

Com a cantant, fou un dels exponents del moviment de la Nova Cançó. Destacà per la qualitat interpretativa, fonamentada en unes sòlides bases teatrals, amb què criticà la realitat quotidiana del país. Entre les seves gravacions discogràfiques, amb texts propis i de diversos poetes catalans, excel·leixen La fera ferotge (1968), Crònica d’un temps (1973), A Alcoi (1974), Ovidi a l’Olympia, Coral romput (1980), etc.

Mompou i Dencausse, Frederic

5 Respostes

(Barcelona, 16 abril 1893 – 30 juny 1987)

Compositor i pianista. Estudià piano al Conservatori del Liceu i amplià coneixements musicals a París (1911-14), on estudià amb F. Motte-Lacroix i Samuel Rousseau. Tornà a Barcelona, on visqué durant uns deu anys, fins que s’establí novament a París (1923-41).

En la seva producció, personal i al marge d’escoles, i que gaudí d’un ampli reconeixement internacional, predominen les composicions per a piano i per a piano i veu. Entre la seva obra pianística destaquen Impressions íntimes (1914), Suburbis (1917), Escenes d’infants (1918), Charmes (1921), 10 Preludis (1927-51), Paysages (1942-60) i Música callada (1959-67). Per a veu sobresurten Quatre melodies (1926-28), Comptines (1943), Combat del somni (1942-51), Becquerianes (1972) i Cinc chants sur textes de Paul Valéry (1973).

També és autor d’obres per a guitarra (Suite compostena, 1961) i per a cor, com ara Cant d’Utreia (1962), Cantar del alma (1963) i Propis del temps d’Advent (1973). Compongué també obra simfònica (Variacions sobre un tema de Chopin, 1961) i els ballets Don Perlimplín i House of Birds (1956).

A més de compositor fou també un gran intèrpret de piano, i actuà sovint arreu del món. Entre altres distincions, fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, Cavaller de les Arts i de les Lletres pel govern francès, premi Nacional de Música (1979) i membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid.

Milà i Romeu, Leonora

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 13 març 1942 – )

Pianista i compositora. Deixebla de Maria Canals i hereva de l’escola pianística de Ricard Viñes, debutà com a concertista quan només tenia 13 anys amb una gira de concerts per Suïssa, Alemanya i Anglaterra amb la London Philarmonic Orchestra.

La seva carrera com a intèrpret s’ha desenvolupat bàsicament a l’estranger i ha enregistrat una veintena de discs amb obres dels principals compositors clàssics i contemporanis.

Com a compositora, és autora d’obres per a piano i orquestra i música escènica. Entre les seves creacions sobresurten l’òpera Woyzeck and Marie i el ballet Tirant lo Blanc, estrenat a San Petersburg el 8 d’agost de 1994 i presentat a Barcelona pel Ballet Estatal del Teatre Mussorgskij l’any 1996, dins la temporada del Gran Teatre del Liceu.

Massià i Prats, Joan

15 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1890 – 11 juny 1969)

Violinista, pedagog i compositor. Es formà a Barcelona, i més tard al conservatori de Brussel·les (1902), on fou deixeble de Marchot i on guanyà el premi Van Hal (1906). Residí a París i actuà amb èxit a França, a Itàlia i als Països Catalans. Col·laborà amb la pianista Blanca Selva des del 1924.

Fou professor de violí i de música de cambra a l’Escola Municipal de Barcelona. Juntament amb la seva muller, la pianista Maria Carbonell i Mumbrú, fundà l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell i que celebra periòdicament concerts públics. Fundà l’Orquestra de Cambra Joan Massià i la dirigí.

Compongué cançons, música de cambra i peces per a piano d’una remarcable qualitat.

Masifern i Marcó, Ramon

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 8 setembre 1862 – Barcelona, 1936)

Escriptor i compositor. Era rellotger d’ofici i dirigí les publicacions periòdiques “El Bisbalense”, “L’Olotí”, “El Menestral” i la revista tècnica “La Voz del Género de Punto”, que ell mateix havia fundat.

Poeta de ploma fàcil, floralesc, bucòlic i verdaguerià, publicà Notes del cor (1900), La vida al camp (1910), editat set vegades i traduït a cinc llengües, i Coses de l’Empordà (1916). Escriví dos llibres en castellà i edità Els Jocs Florals, En defensa de mossèn Jacint Verdaguer, Dictats del bon català i Manifest del bon sentit.

Fou compositor de cançons i sardanes que esdevingueren populars.

Martínez i Izquierdo, Ernest

Deixa un comentari

(Barcelona, 11 juny 1962 – )

Compositor i director d’orquestra. Es formà al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on estudià composició i direcció amb Antoni Ros i Marbà. L’any 1985 fundà el grup Barcelona 216, especialitzat en el repertori contemporani, amb el qual ha estrenat nombroses partitures de nous creadors catalans i ha enregistrat obres de Robert Gerhard. Entre el 1985 i el 1987 fou assistent de direcció de la Joven Orquesta Nacional de España i el 1988 obtingué el mateix càrrec a l’Orquesta Nacional de España. Un any més tard, convidat per Pierre Boulez, treballà com a assistent de direcció de l’Ensemble Intercontemporaine.

Ha dirigit i treballat amb diverses orquestres europees i conjunts de cambra especialitzats en música contemporània, i ha actuat als principals festivals del continent. L’any 1996 assumí la direcció de l’Orquesta Pablo Sarasate de Navarra i el 2002 es convertí en director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) en substitució del nord-americà Lawrence Foster, càrrec que renovà fins a la temporada 2004-2005, i en el qual fou substituït per Eiji Oue.

És autor de partitures com Música per a deu violoncels i orquestra (1992) i Norte-Sur (1993). L’any 2000 li fou concedit el premi Ciutat de Barcelona.

Lamote de Grignon i Bocquet, Joan

9 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1872 – 11 març 1949)

Compositor i director d’orquestra. Professor al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Música.

Fundà l’Orquestra Simfònica de Barcelona (1911), de la qual fou director, com ho fou també de la Filharmònica i la Blütner-Orchester, ambdues de Berlín. Dirigí la Banda Municipal de Barcelona del 1914 al 1939.

Reintegrat a l’activitat musical després d’un llarg parèntesi, dirigí l’Orquestra Municipal de València d’ençà del 1943 fins al 1949.

De la seva producció destaquen Cançons catalanes (1899), La nit de Nadal (1906, oratori), Poema romàntic i Hispàniques (trilogia per a orquestra), l’òpera Hespèria (1907) i Violetes (1904, dotze cançons per a cant i piano).

Granados i Campiña, Enric

32 Respostes

(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)

Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.

El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.

Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.