Arxiu d'etiquetes: compositors/es

Serrat i Teresa, Joan Manuel

2 Respostes

(Barcelona, 27 desembre 1943 – )

Autor i intèrpret de cançons. Ingressa als Setze Jutges l’any 1962 i féu la seva presentació individual a Barcelona el 1965 i va esdevenir un dels intèrprets més reconeguts de la Nova Cançó.

El 1968 fou seleccionat per representar Espanya a Eurovisió, però es negà a presentar-s’hi on no poder-ho fer en català, fet que li proporcionà constants prohibicions. Més endavant, però, començà a cantar també en castellà, i ha alternat els dos idiomes des d’aleshores.

Autor i intèrpret de temes relacionats amb la vida quotidiana, les seves cançons han evolucionat cap a formes cada vegada més comercials. És autor de temes molt populars (Cançó de matinada, Ara que tinc vint anys, La tieta, Paraules d’amor, Mediterráneo, etc) i ha musicat poemes d’Antonio Machado, Miguel Hernández i J. Salvat-Papasseit.

Serra i Corominas, Joaquim

8 Respostes

(Peralada, Alt Empordà, 4 març 1907 – Barcelona, 17 novembre 1957)

Compositor. Deixeble del seu pare, Josep Serra i Bonal, i de Lluís Millet i Enric Morera. Escriví la seva primera sardana el 1923. Guanyà dos premis Concepció Rabell: amb Trio en mi (1926) i amb Variacions per a orquestra i piano (1928), així com diferents premis dels concursos Sant Jordi amb Impressions camperoles (1926), La fira, Glossa del ball de les gitanes i La presó de Lleida.

És autor d’una cinquantena de sardanes d’una qualitat extraordinària, com La primera volada (1921), Infantívola (1922), Tendresa, Joiosa, Rocaborba i Apassionada (totes del 1936), etc. Dels seus poemes simfònics destaca Puigsoliu, la seva obra pòstuma.

El 1934 fou nomenat director artístic de Ràdio Associació de Barcelona. El 1948 dictà un curs d’orquestració per a cobla, que resumí en el seu Tractat d’instrumentació per a cobla (1957).

Segarra i Malla, Ireneu

Deixa un comentari

(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell, 30 setembre 1917 – Montserrat, Bages, 19 novembre 2005)

Músic. Format a l’Escolania de Montserrat, ingressà al monestir. Ha estudiat amb Josep Barberà, Cristòfor Taltabull i Nadia Boulanger. Des del 1953 fins al 1997 fou mestre de l’Escolania i de la Capella de Montserrat.

Amb l’Escolania ha fet molts concerts a diversos països europeus i ha realitzat un centenar d’enregistraments molt notables. Ha creat els Encontres Internacionals de Compositors (1968 i 1973) per impulsar la composició d’obres litúrgiques en la llengua de cada poble.

Ha publicat el mètode La voz del niño cantor (1966) i és el creador de l’Escola Musical de Pedagogia.

El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.

Sardà i Pérez-Bufill, Albert

Deixa un comentari

(Barcelona, 1943 – )

Compositor. Estudià la carrera d’enginyer industrial i alhora contrapunt i composició amb Josep Soler. Amplià estudis a Darmstadt (1972).

Autor, entre altres obres, de Cinc peces per a piano (1970), Isoritme (1971), per a conjunt instrumental, Saudade, per a dues flautes, The Ascension of Saint Rose of Lima, per a orgue (1973), Cercles (1974), Vuit peces per a orquestra (1974), Apsara II, per a trio (1975), Quartet de corda (1976), Ophiusa, per a flauta, Visió experimental, per a gran orquestra, Un fosc accent, una fosca presència (1979) i Hora foscant (1981), per a cors, L’ombra (1979) i Cordèlia (1979), per a conjunt instrumental, i Rakme II (1984), per a piano.

Santos i Ventura, Carles

2 Respostes

(Vinarós, Baix Maestrat, 1 juliol 1940 – 4 desembre 2017)

Pianista i compositor. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona i amplià estudis amb J. Février i Magda Tagliaferro. Fou director artístic, juntament amb J.M. Mestres i Quadreny, del Grup Instrumental Català (1977).

S’ha especialitzat en la interpretació de música contemporània. És autor d’accions musicals com Homenatge a Joan Brossa i Concert irregular. Ha actuat sovint a l’estranger, a la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada (1974), i ha estat director musical de les representacions de Mahagonny al Teatre Lliure de Barcelona (1977).

Rossell i Figueras, Marina

2 Respostes

(la Gornal, Garraf, 17 gener 1954 – )

Autora i intèrpret de cançons. El 1974 s’incorporà a la Nova Cançó. El 1975 col·laborà en el disc col·lectiu Llegendes de Catalunya, i el 1976 enregistrà el seu primer disc, Si volieu escoltar, al qual seguiren Penyora (1978) i Contra-Eurovisió (1979, disc col·lectiu publicat a Bèlgica).

Ha continuat amb èxit la seva carrera, amb àlbums com Bruixes i maduixes (1980), Cos meu recorda (1982), La barca del temps (1986), Rosa de foc (1988), Cinema Blau (1990), Marina (1993), Cap al cel (2002), Marítim (2003), Nadal (2004), Clàssics Catalans (2007) i, en castellà, Ha llovido (1996), Rodará el mundo (2000) i Vistas al mar (2006).

El 1987 rebé la Creu de Sant Jordi.

Enllaç web: Marina Rossell

Pujol i Grau, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 octubre 1942 – )

Violoncel·lista, compositor i investigador científico-musical. Féu estudis al Conservatori de Música de Barcelona, que amplià, entre altres llocs, al País de Gal·les, Escòcia i a Bayreuth (Baviera).

Ultra les actuacions en conjunts orquestrals (entre les quals l’orquestra del Liceu, de Barcelona) i com a solista, s’ha dedicat a l’estudi de la relació entre les arts plàstiques i el violoncel i a la recerca de noves sonoritats, i ha dut a terme investigacions sonores sobre obres d’una sèrie d’artistes, sobretot catalans, fruit de les quals són les composicions, executades per ell mateix, sovint en sales d’exposicions, com ara: Gènesi, Artexpo 76, Vint-i-quatre tons i mig d’un terç de trenta-tres, Concert homenatge a Pau Casals, Concert per a violoncel sobre teixits coptes, Els 85 colors de Joan Miró (amb poema de J. Corredor Matheos), Keramikè 2 (sobre deu ceràmiques dels Vila Clara), la música del ballet Vis vitalis, etc.

Ha compost música per a curts-metratges sobre pintors catalans.

Ha realitzat sobre ceràmica algunes de les seves partitures.

Pi de la Serra i Valero, Francesc

1 Resposta

(Barcelona, 6 agost 1942 – )

“Quico Pi de la Serra”  Autor i intèrpret de cançons. Un dels exponents més qualificats del moviment de la Nova Cançó. S’inicià com a guitarrista l’any 1962, i el 1963 formà el conjunt Els 4 Gats.

Influït per Georges Brassens i Léo Ferré i els intèrprets de blues i de jazz més purs, les seves cançons, d’una agressivitat extraordinària, apunten cap a la denúncia i la crítica socials.

Discografia principal: Les corbates (1963), L’home del carrer (1964), Francesc Pi de la Serra (1967), Disc-conforme (1971), Fills de Buda (1974), Pi de la Serra a l’Olympia (1975), Quico i Maria del Mar (1979), Katalonien (1980), Quico, rendeix-te (1988) i Amunt i avall (1995).

Pelegero i Sanchis, Ramon

5 Respostes

(Xàtiva, Costera, 2 desembre 1940 – )

“Raimon”  Cantant i compositor. Es llicencià en història a la Universitat de València. Simultàniament treballà a Ràdio Xàtiva, practicà oboè i flauta i inicià estudis de teatre.

Debutà com a intèrpret amb la cançó Al vent! (1962), que obtingué un èxit immediat; l’any següent edità un primer disc (1963) i guanyà, a més, el festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb el tema Se’n va anar. Integrat en certa manera en el moviment de la Nova Cançó, el 1964 publicà un segon disc que contenia el tema Diguem no, convertit en un himne reivindicatiu i de denúncia que li reportà una gran popularitat.

Els seus textos, de profund i emocionat lirisme (A copls, Som, La pedra), i el registre melòdic personalíssim de les seves cançons el convertiren en un dels compositors més destacats del gènere.

Conreà amb encert la cançó protesta, sense abandonar però el contingut emocional i poètic de les seves lletres, moltes de les quals esdevingueren cèlebres, com Cantarem la vida, D’un temps d’un país, La nit, Cançó de la mare, El país basc, Sobre la pau, Sobre la por, Es veu, Qui ja ho sap tot, Jo vinc d’un silenci, T’adones amic, etc.

Al llarg de tota la seva carrera ha destacat també per musicar i interpretar poemes de grans poetes catalans, tant clàssics com contemporanis (d’Ausiàs Marc a Salvador Espriu –Cançons de la roda del temps, Inici de càntic-, passant per Anselm Turmeda, Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Valeri Fuster o Pere Quart).

Ha cantat per a tota mena d’auditoris en diversos països d’Europa i d’Amèrica, ha editat nombrosos discs, com Cançons de la roda del temps (1966), Raimon a l’Olympia (1966), Per destruir aquell qui l’ha desert (1970), Lliurament del cant (1977) o Presència i oblit (1987), entre d’altres, i ha publicat el recull Poemes i cançons (1973), el dietari Les hores guanyades (1983) i el recull de poemes D’aquest viure insistent (1986).

El 1993 celebrà els 30 anys de carrera artística amb un multitudinari recital a Barcelona, i edità un disc recopilatori de totes les seves cançons titulat Integral. Al maig de 2017 es retirà dels escenaris oferint 12 concerts al Palau de la Música Catalana.

Pedrell i Sabaté, Felip

40 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 19 febrer 1841 – Barcelona, 19 agost 1922)

Compositor i musicòleg. De formació autodidàctica, aconseguí una erudició excepcional. Les seves investigacions sobre música antiga foren molt importants: publicà l’obra completa de Victoria, una bona part de les Cantigas d’Alfons X i nombrosos tractats musicals teòrics i monogràfics.

Com a compositor, fou el primer a concebre la creació de l’òpera espanyola autòctona, basant-se en els principis dels orígens de l’òpera en el s XVII, en els del s XVIII (Gluck) i en la reforma wagneriana. Va servir-se de material temàtic procedent de cançons catalanes, música popular, polifònica i tota mena de música espanyola antiga o moderna. En la composició emprà els procediments de desenvolupament wagnerià a partir de motius fonamentals significatius i moviments harmònics cromàtics.

Les seves obres més importants són la trilogia Els Pirineus (1893), en tres jurnades i un pròleg, sobre un poema de Víctor Balaguer, La Celestina (1902) i El comte Arnau (1904), amb text de Joan Maragall; va escriure moltes obres de cambra, simfòniques i les òperes Mazzepa (1881), El último Abencerraje (1874) i Il Tasso a Ferrara.

Des de la càtedra d’estètica al Conservatori de Madrid va influir molt sobre el desenvolupament de la música espanyola. Fou mestre de Granados, Gerhard, Anglès, Octaño, Donostia i Falla.