(Barcelona, 6 abril 1835 – 7 desembre 1913)
Compositor i organista. Succeí (1863) al seu pare, Josep Marraco i Xauxas, en el càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona, que exercí fins a la mort.
El 1860 estrenà una Simfonia al Teatre dels Camps Elisis, en honor d’Isabel II, composta per encàrrec de l’ajuntament de Barcelona.
Autor també de misses de rèquiem (1860; en memòria del general Dulce, 1869) i un Te Deum (1871).
Fou un gran improvisador a l’orgue.
(Arbeca, Garrigues, 1582 – Montserrat, Bages, 1658)
Compositor i frare benedictí. Pertanyia a la comunitat de Montserrat. Fou mestre de capella notable.
Visqué algun temps a Madrid, on exercí el mateix càrrec.
Altra vegada a Montserrat, en seria abat.
És autor de nombroses composicions de música sacra, avui perdudes o no estudiades.
(Barcelona, 14 març 1883 – 26 juny 1971)
Violinista i compositor. Inicià la carrera de concertista als set anys. Posteriorment féu concerts per Europa i Amèrica.
Escriví les òperes Acté (1903), Joana de Nàpols (1903) i Neró i Acté (1928).
També va compondre, entre d’altres, el poema Nova Catalònia, la simfonia poemàtica Juventus i el quartet Mobilis in mobili, a més de nombroses sardanes.
Publicà unes memòries en tres volums, Mis experiencias (1944-57), i el tractat El violín (1958).
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 4 març 1872 – Barcelona, 7 octubre 1912)
Pianista i compositor. Deixeble de Joan B. Pujol, amplià els seus coneixements al conservatori de París, on guanyà el primer premi de piano.
Inicià la carrera internacional l’any 1905, amb una gira per l’Amèrica del Nord.
Compongué la suite simfònica Impresiones de España, un trio de cambra i nombroses obres pianístiques.
(Ripoll, Ripollès, 3 maig 1893 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 8 gener 1971)
Organista i compositor. Deixeble de Lluís Romeu i Josep Colomer. Fou nomenat el 1912 organista de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
Compongué nombroses obres religioses i col·leccionà dos reculls de cançons populars catalanes. Intervingué en l’elaboració del Cancionero popular español.
(Igualada, Anoia, 24 setembre 1900 – Montevideo, Uruguai, 2 novembre 1965)
Pianista i compositora. Germana del violinista Enric. Deixebla d’Enric Granados i de Frank Marshall, debutà a tretze anys a l’Albert Hall de Londres.
Realitzà una curta però notable carrera concertística internacional fins a l’any 1920, en què es retirà.
Escriví obres per a piano i de cant.
(Barcelona, 1883 – segle XX)
Compositor, crític i pianista. Fou deixeble del mestre Millet.
Dirigí l’Orfeó Núria. Fundà i dirigí la societat de concerts Catalònia.
Era crític i col·laborador musical a “El Poble Català” i a algunes publicacions periòdiques espanyoles i franceses.
És autor de diverses partitures per a l’escena i d’obres corals.
(Barcelona, 18 octubre 1878 – 22 febrer 1938)
Guitarrista. Deixeble de Magí Alemany i de Francesc Tàrrega, de l’escola del qual va ésser continuador.
Va viure a París del 1904 al 1914, i actuà als països germànics i llatinoamericans. Fou un dels millors intèrprets musicals de la seva època.
Harmonitzà per a guitarra obres d’Isaac Albéniz i Enric Granados i cançons populars catalanes, entre les quals destaquen El testament d’Amèlia i L’hereu Riera. Compongué Dos preludis, Capritx i Mazurca.
(Granollers, Vallès Oriental, 3 desembre 1891 – Buenos Aires, Argentina, 5 setembre 1967)
Compositor i director. Fundà i dirigí l’Orfeó Granollerí. També fou director de l’Orfeó Germanor Empordanesa de Figueres (1920) i del Quartet Català.
Escriví obres corals, harmonitzacions per a cançons populars i diverses sardanes.
(Barcelona, 1899 – 15 abril 1973)
Escriptor, compositor i crític musical. Llicenciat en dret, fou un dels capdavanters de l’esperit bohemi de les penyes i les tertúlies en cases benestants.
Col·laborà, entre altres publicacions, a “El Be Negre” i “Mirador”. Se n’anà el 1936 i, empresonat i depurat a l’Espanya de Franco, retornà el 1939.
Poeta postsimbolista, publicà Poemes lírics (1924) i Sentiment i paisatge (1946). Publicà també Resum de poètica catalana (1932), juntament amb A. Serra-Baldó; Francesca Bonnemaison de Verdaguer (1972), juntament amb Maria Cinta Balagué; Beethoven. Vida i obra. Visió actual (1970), juntament amb Maria Remei Canals, la seva muller, a més de dos llibres de memòries que destaquen, sobretot, per les dades i anècdotes: Trenta anys de vida catalana (1969) i Ésser català no és fàcil (1971).
Com a compositor escriví cançons i obres per a piano i orquestra.
Dades dels Països Catalans 