(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1190)
IX Abat perpetu del monestir de Poblet. Fou elegit el 1188, després de Pere de Talladell.
El seu abadiat, caracteritzat per l’activa marxa de les construccions al monestir, seria molt breu, ja que morí el 1190.
Fou succeït per Pere Maçanet.
(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1151)
I Abat perpetu del monestir de Poblet. Fou nomenat per l’abat cistercenc de la Fontfreda en constituir-se la comunitat sobre terrenys donats per Ramon Berenguer IV de Barcelona.
El comte li confirmà la donació (1150) i començà a construir-se el primer edifici.
Esteve morí aviat, i fou succeït per l’abat Vidal.
(Catalunya, segle XVII – Poblet, Conca de Barberà, 1716)
Abat de Poblet (1713-16). Fou nomenat a l’acabament de la guerra de Successió. Era el LXXVI abat de la sèrie general, i el XXII dels quadriennals.
Abans hi havia hagut un llarg període de seu vacant sota la governació del prior president Baltasar Fontanilles.
A la darreria de la resistència contra els borbònics, aquests entraren a l’hospital per matar guerrillers catalans que hi eren atesos. L’abat hagué de subornar amb mil escuts el cap de les tropes, coronel Solís, perquè aquelles renunciessin a cremar el monestir com a represàlia.
A la seva mort, fou succeït per Baltasar Suñol.
Monestir cistercenc (Santa Maria d’Escarp), filial de Citeaux, a la dreta del Segre, prop de la confluència amb el Cinca.
Fou fundat el 1213 per Arnau II, abat de Citeaux, a instàncies de Pere I de Catalunya. Aviat esdevingué una important abadia i als segles XII i XIV els seus abats tingueren una gran activitat dins l’orde i intervingueren en el pas de Lavaix a l’orde cistercenc.
Però a partir del segle XV fou encomanat normalment a monjos de Poblet, alguns dels quals prengueren el títol abacial i altres només de comunitaris d’Escarp.
Després d’un cert redreçament dels segles XVI al XVIII (hom reedificà l’església aquest darrer segle), s’extingí amb l’exclaustració del 1835.
El monestir és actualment arruïnat.
(Rocafort de Queralt, Conca de Barberà, 1509/15 – Santes Creus, Alt Camp, 30 agost 1593)
XXXIII abat de Santes Creus (1560-93). Fou comissari general de l’orde del Cister.
Féu bastir el castell proper de Conesa, en 1569. Foren construïdes sota el seu govern algunes obres de millora general per al monestir, i també el palau de l’abat.
Instituí la salve sabatina entre la comunitat.
(la Riba, Alt Camp, 29 setembre 1810 – el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 3 desembre 1852)
Eclesiàstic. Ingressà el 1828 al monestir cistercenc de Poblet. En temps de l’exclaustració del 1835 tenia ordes majors.
Refugiat a la Riba, intentà la restauració de l’orde a Poblet i a Santes Creus, però, tot i que després d’un viatge a Roma fou nomenat prior de Poblet (1847), la restauració monàstica no fou possible.
Col·laborà amb Antoni Maria Claret, quan aquest fundà l’orde dels claretians (1849), predicant per diverses poblacions catalanes.
Deixà inèdits un Diari i unes Breves biografías de personalitats que havia conegut.
(Catalunya, segle XIV – després 1413)
XXXVII abat perpetu de Poblet. Als seus temps de monjo ja es destacà com a procurador del cenobi.
El seu antecessor a l’abadiat, Vicent Ferrer, dimití per raons d’edat i de salut el 1409. Fou l’encarregat de dur al papa Benet XIII la dimissió de l’abat i les recomanacions fetes per aquest, a favor de Carbó, al pontífex. El papa acceptà la dimissió de Ferrer i el nomenà abat.
Així hom prescindí per primera vegada de l’elecció comunitària que havia proveït fins aleshores els abadiats. Com a abat rebé donacions importants a nom del monestir, del rei Martí I l’Humà.
Durant la seva breu governació es produí a la comunitat la fugida de fra Marginet, figura importantíssima de la historiografia anecdòtica del monestir.
Potser per consciència de la il·legalitat del seu nomenament, Carbó dimití aviat, el 1413, posant el càrrec a disposició de Benet XIII. Aquest, infringint altra vegada les regles, proveí l’abadiat per nou nomenament, ara a favor de Juan Martínez de Mengucho, antic almoiner de Martí el Jove.
Aquest fou el primer abat no català de Poblet, coincidint per cert amb l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara.
(Penedès ?, 1318 – Catalunya, 1344)
Cronista. Monjo de Santes Creus, actuà com a notari el 1327 i el 1333.
És autor d’Opusculum, crònica llatina sobre fets del seu temps, el fragment conservat del qual abasta del 1282 al 1344, però sembla que l’original començava amb Ramon Berenguer IV de Barcelona.
L’obra ha estat estudiada modernament per Jordi Rubió i Balaguer. Part del seu contingut és pres pel Compendium de fra Bernat Mallol.
(Catalunya, segle XIV – Vallbona de les Monges, Urgell, 1446 ?)
Abadessa del monestir cistercenc de Vallbona. El governà del 1422 al 1446.
Al seu temps foren construïts el claustre major, el refetor i la sala capitular de l’estructura actual. Reorganitzà la biblioteca de la comunitat.
(Cabanes d’Empordà, Alt Empordà)
Abadia i antic priorat (Sant Feliu de Cadins) de monges cistercenques.
El 1169 Alexandre III el convertí de filial de Valldemaria, prop d’Hostalric (Selva), en abadia i cap de l’antiga matriu.
En resta l’església (final del segle XIII), de planta de creu llatina, i altres dependències.
El 1492 les monges es traslladaren a l’església de Santa Susanna del Mercadal, a Girona, on subsistiren fins al 1936.
Des del 1944 la comunitat resideix a Salt (Gironès).
Dades dels Països Catalans 