(Catalunya, segle XIV – Santes Creus, Alt Camp, 1428)
Cronista. Monjo de Santes Creus.
És autor d’una història de Catalunya, inèdita, referent al segle XIII i d’un Compendi de les coses del monestir de Santes Creus.
Es destacà per les llegendes que creà i divulgà, en especial la de Galceran de Pinós (segle XVI).
Antic monestir cistercenc femení (Santa Maria de les Franqueses), situat 3 km al sud de la ciutat, prop del Segre.
Fundat per la comtessa Dolça d’Urgell el 1186, la primera abadessa fou Guillema. Sembla que era de la filiació de Vallbona de les Monges.
Suprimit el 1470, fou donat a Poblet en qualitat de priorat masculí i les monges que hi restaven s’uniren a les de Vallverd. Era encara priorat el 1579. Poblet el vengué el 1700.
Només en resta l’església (segles XII-XIII), en mal estat, de creu llatina i tres absis, els dos laterals oberts en el gruix del mur.
(Barcelona, 1691 – Poblet, Conca de Barberà, 1769)
Historiador. Germà de Josep, Daniel, Francesc, Pere Joan, Marià i Ignasi. Ingressà a l’orde del Císter (1715), a Poblet, on professà (1716) i fou ordenat sacerdot (1721).
Ensenyà en els col·legis de l’orde a Osca i a Cervera, on fou rector del 1732 al 1736.
Per encàrrec de l’abat Francesc Fornaguera escriví una Historia del Real Monasterio de Poblet, en publicà el primer volum el 1746 i una edició completa, en cinc volums, entre el 1753 i el 1765 (reeditada a Barcelona el 1948).
(Catalunya ?, abans 1194 – Aragó ?, 1 juliol 1248)
Infant d’Aragó i eclesiàstic. Fill d’Alfons I el Cast i de Sança de Castella; oncle de Jaume I.
Ingressà a l’orde del Císter, del qual arribà a ésser abat de Montaragó. Fou cap d’un dels bàndols de l’aristocràcia aragonesa durant la minoritat del rei Jaume, en contra del regent comte Sanç I de Rosselló.
El 1218, a les Corts, es mostrà favorable als procediments de concòrdia, encara que després els dificultà i els ajornà fins a la pau d’Alcalá (1227), en què es decidí a sotmetre’s a l’arbitratge de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Lleida i del mestre del Temple.
Participà en la conquesta de València. El 1245 ostentava el càrrec de procurador dels regnes.
(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1190)
IX Abat perpetu del monestir de Poblet. Fou elegit el 1188, després de Pere de Talladell.
El seu abadiat, caracteritzat per l’activa marxa de les construccions al monestir, seria molt breu, ja que morí el 1190.
Fou succeït per Pere Maçanet.
(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1151)
I Abat perpetu del monestir de Poblet. Fou nomenat per l’abat cistercenc de la Fontfreda en constituir-se la comunitat sobre terrenys donats per Ramon Berenguer IV de Barcelona.
El comte li confirmà la donació (1150) i començà a construir-se el primer edifici.
Esteve morí aviat, i fou succeït per l’abat Vidal.
(Catalunya, segle XVII – Poblet, Conca de Barberà, 1716)
Abat de Poblet (1713-16). Fou nomenat a l’acabament de la guerra de Successió. Era el LXXVI abat de la sèrie general, i el XXII dels quadriennals.
Abans hi havia hagut un llarg període de seu vacant sota la governació del prior president Baltasar Fontanilles.
A la darreria de la resistència contra els borbònics, aquests entraren a l’hospital per matar guerrillers catalans que hi eren atesos. L’abat hagué de subornar amb mil escuts el cap de les tropes, coronel Solís, perquè aquelles renunciessin a cremar el monestir com a represàlia.
A la seva mort, fou succeït per Baltasar Suñol.
Monestir cistercenc (Santa Maria d’Escarp), filial de Citeaux, a la dreta del Segre, prop de la confluència amb el Cinca.
Fou fundat el 1213 per Arnau II, abat de Citeaux, a instàncies de Pere I de Catalunya. Aviat esdevingué una important abadia i als segles XII i XIV els seus abats tingueren una gran activitat dins l’orde i intervingueren en el pas de Lavaix a l’orde cistercenc.
Però a partir del segle XV fou encomanat normalment a monjos de Poblet, alguns dels quals prengueren el títol abacial i altres només de comunitaris d’Escarp.
Després d’un cert redreçament dels segles XVI al XVIII (hom reedificà l’església aquest darrer segle), s’extingí amb l’exclaustració del 1835.
El monestir és actualment arruïnat.
(Rocafort de Queralt, Conca de Barberà, 1509/15 – Santes Creus, Alt Camp, 30 agost 1593)
XXXIII abat de Santes Creus (1560-93). Fou comissari general de l’orde del Cister.
Féu bastir el castell proper de Conesa, en 1569. Foren construïdes sota el seu govern algunes obres de millora general per al monestir, i també el palau de l’abat.
Instituí la salve sabatina entre la comunitat.
(la Riba, Alt Camp, 29 setembre 1810 – el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 3 desembre 1852)
Eclesiàstic. Ingressà el 1828 al monestir cistercenc de Poblet. En temps de l’exclaustració del 1835 tenia ordes majors.
Refugiat a la Riba, intentà la restauració de l’orde a Poblet i a Santes Creus, però, tot i que després d’un viatge a Roma fou nomenat prior de Poblet (1847), la restauració monàstica no fou possible.
Col·laborà amb Antoni Maria Claret, quan aquest fundà l’orde dels claretians (1849), predicant per diverses poblacions catalanes.
Deixà inèdits un Diari i unes Breves biografías de personalitats que havia conegut.
Dades dels Països Catalans 