(Girona, Gironès, segle XVIII – 1814)
Antic fort, un dels que defensava la ciutat, el més meridional. Fou construït el segle XVIII a l’extrem meridional de la muntanya de les Pedreres, damunt la riba dreta de l’Onyar, davant el Montlliví, a l’antic convent caputxí; en aquest indret hom ja havia establert una defensa avançada dels forts de la reina Anna i del Constable el segle XVII.
Fou fet volar el 1814 en abandonar els francesos la plaça.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)
(o Canalsroges) Antiga quadra, a l’oest de Valldoreix.
L’antic castell de Canals, enrunat, passà, el segle XIII, dels Cervelló al monestir de Sant Cugat (l’abat es titulà baró de Canals).
El centre era l’església, desapareguda, de Sant Martí de Bosquerons.
Poble (1.153 m alt), situat sobre la serra de Canalda (contrafort meridional de la serra del Port de Comte), a la dreta de la riera de Canalda (que neix als prats de Bacies i s’uneix a la rasa d’Encies, afluent de la ribera Salada).
Domina el poble, a l’oest, l’alta cinglera del puig Sobirà de Canalda (1.943 m alt), dita la roca de Canalda (hi ha hagut tradicionalment habitatges troglodítics), i al nord, la de la serra de Querol, al peu de la qual s’estenen els prats de Canalda, destinats a pastura i al conreu de patates, on hi ha el refugi de Canalda.
L’església (Sant Julià) és del segle XII; la parròquia ja és esmentada el 839. El castell de Canalda pertanyia al vescomtat, després comtat i ducat, de Cardona.
Poble, al sud-est de la vila. El castell de Canadal, enrunat, formà part del vescomtat de Rocabertí.
L’església és dedicada a santa Cristina.
Al sud-est hi ha els estanys de Canadal, on neix el Merdançà.
Poble (132 m alt), al sud-est de la vila, a la plana al·luvial estesa a la dreta del Fluvià, regada per la sèquia del molí de Calabuig.
L’antic castell de Calabuig, del comtat d’Empúries, pertanyé fins vers el 1175 al monestir de Banyoles, que havia fundat anys abans el priorat de Calabuig a l’església parroquial de Sant Nicolau de Calabuig (avui arruïnada), situada a 1 km del castell, al nord.
El castell fou destruït per ordre de Jaume I de Catalunya durant l’expedició de càstig contra el comtat d’Empúries (1275). El priorat perdurà fins el 1618.
El 1691 la parròquia fou traslladada al clos de l’antic castell, on s’havia anat traslladant la població, sota l’advocació de sant Feliu.
Plataforma tabular i acinglerada, d’1 km de longitud, que forma part de la Serralada Transversal (1.312 m alt), al límit de les dues comarques.
És separada del pla d’Aiats d’estructura similar, pel collet de Cabrera i pel coll de Bram. Al peu dels cingles de Cabrera s’obre la falla que separa les plataformes residuals d’Aiats i de Cabrera de la plana de Vic.
Damunt el pla, vora el collet de Cabrera, hi havia emplaçat el castell de Cabrera, pertanyent al comtat de Besalú, esmentat ja el 1017, que fou el lloc d’origen de la família Cabrera; el seu terme jurisdiccional rebé el nom de Cabrerès. Abandonat el castell i afectat pels terratrèmols de 1427-28 i desaparegué.
La seva església de Santa Maria fou reconstruïda el 1429 i renovada el 1611 (i encara el 1731 i el 1775) i esdevingué santuari de la Mare de Déu de Cabrera (imatge d’alabastre perduda el 1936), dependent de la parròquia de Sant Julià de Cabrera.
(Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà)
Castell, actualment del tot en ruïnes, situat damunt un cim espadat, a ponent del coll de les Illes.
És esmentat ja el segle XI; pertangué als senyors de Cabrenys. Fou pres i destruït pels francesos el 1288.
(Montoliu de Segarra, Segarra)
Poble (710 m alt), als altiplans que separen les valls dels rius Cercavins i Corb.
El lloc és esmentat ja el segle X. L’antic castell de Cabestany fou adquirit, amb el poble, pels hospitalers el 1273, i n’obtingueren el mer i mixt imperi el 1381.
Al segle XIX formà municipi, l’església de Sant Salvador depenia de la parròquia de la Guàrdia Lada.
(Sant Fost de Campsentelles, Vallès Oriental)
Antiga parròquia (Sant Cebrià de Cabanyes) i castell, situada en una vall del vessant interior de la serra del Maresme.
L’església, romànica, és enrunada; el frontal de l’altar (obra de fusta del segle XIII) es conserva al Museu Episcopal de Vic. Consagrada el 1192, fou parròquia independent fins al 1504, que fou agregada a la de Sant Fost.
El 1867 la part del seu terme a la dreta del Besòs, l’actual poble de la Llagosta, fou agregada a Santa Perpètua de Mogoda.
(o castell de Sant Vicenç de Burriac) Antic castell, situat al cim del turó de Burriac (401 m alt), a l’extrem d’un contrafort de la Serralada Litoral. Conserva restes de les fortificacions medievals (torre circular i part de la capella de Sant Vicenç).
El castell és esmentat ja el 1017, però hi ha vestigis d’una torre de defensa anterior. Als segles XII i XIII foren construïdes la torre de l’homenatge, les sitges i la capella.
El militar i escriptor Pere Joan Ferrer obtingué (1471) de Joan II el Sense Fe la senyoria del Maresme, amb centre al castell de Burriac, el qual reconstruí i amplià (1473). Fou definitivament abandonat al segle XVIII.
Al vessant de migdia del turó hi ha importants restes d’un poblat ibèric, identificat per alguns estudiosos amb Ilduro -que encunyà moneda ibèrica-, predecessora de la Iluro romana (Mataró). Al seu vessant occidental hi ha la font Picant.
Dades dels Països Catalans 