(Castella, segle XV – 1538)
Comte d’Osona i vescomte de Cabrera i de Bas, pel seu matrimoni amb Anna I de Cabrera.
No fou present, a Barcelona, a la cerimònia de la imposició del Toisó d’Or, que li havia estat concedit (1520), i, desenganyat per la partença de Carles I de Catalunya a Alemanya, es retirà al vescomtat de Cabrera.
(Medina de Rioseco, Castella, 1531 – Valladolid, Castella, 27 maig 1596)
Almirall de Castella. Successor dels vescomtats de Cabrera i de Bas, que els vengué, amb el comtat d’Osona, gradualment, entre el 1566 i el 1574, a Francesc (I) de Montcada, comte d’Aitona, el qual formà una de les més poderoses senyories jurisdiccionals del Principat de Catalunya.
(Catalunya, segle XIII – Castella, 1259)
Noble. Fill tercer del comte Guerau I d’Urgell (Guerau IV de Cabrera) i germà de Guerau V de Cabrera (Catalunya, s XIII – 1242) Vescomte de Cabrera.
A la mort del seu pare, esdevinguda en 1229, en rebé la senyoria de Folc i Estopanyà.
És possible que aquest personatge sigui identificable amb un cert Ruy Guerau o Fernández de Castro, el cognom matern, que alguns autors fan vescomte d’Àger.
En tot cas, aquesta branca dels Cabrera, molt poc aclarida, s’extingiria dues generacions després.
(Castella, segle XVII – segle XVIII)
Militar i polític. Fou intendent (1711) i superintendent de València (1713), i els anys 1717-20 superintendent del Principat.
Estimulà l’establiment de fàbriques a Catalunya per tal d’assolir un bon nivell d’exportacions.
(Castella, 1319 – Catalunya ?, segle XIV)
Neta de Jaume II de Catalunya-Aragó. Filla pòstuma de l’infant Pere de Castella i de Maria d’Aragó i d’Anjou. La seva mare la portà a Calataiud.
Fou projectat el seu matrimoni amb Alfons XI de Castella i, després, amb el senyor de Biscaia, projecte, aquest darrer, rebutjat pel mateix rei. Tampoc no arribà a terme el seu prometatge amb Pere, hereu de Portugal.
Retirada la seva mare, de Blanca hom només sap que tingué poca salut, i ha sospites que fou monja del monestir de Sixena.
(Sòria, Castella, 1155 – Gutierre Muñoz, Castella, 1214)
Rei de Castella. Concertà amb Alfons I de Catalunya-Aragó el tractat de Cazola (1179).
Abd al-Rahman I (al-Andalus, segle VIII – Còrdova, Andalusia, segle VIII) Primer emir independent d’al-Andalus. Perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats.
Abd al-Rahman II (Toledo, Castella, 792 – Còrdova, Andalusia, 852) Emir de Còrdova (822-852). Va debilitar amb ràpides campanyes de devastació la tendència expansiva cristiana. Envià les seves tropes contra Barcelona i Girona, i arrasà el Vallès (827).
Abd al-Rahman III (al-Andalus, 891 – Còrdova, Andalusia, 961) “al-Nasir” Emir omeia (912-29) i primer califa de Còrdova (929). El 950 va rebre un delegat del comte Borrell II de Barcelona.
Abd al-Rahman IV (al-Andalus, segle X – Guadix, Andalusia, 1018) “al-Murtada” Califa omeia de Còrdova. Fou proclamat califa a Xàtiva, on Ramon Borrell I de Barcelona hi havia enviat també una expedició (1017).
(Castella, segle XV – Palència ?, Castella, després 1495)
Inquisidor. Fou delegat de Tomás de Torquemada a Barcelona (1487-90).
Les seves primeres disposicions foren encaminades a evitar la fugida de conversos i a emparar-se de llurs béns.
Inaugurà, amb espectacular solemnitat, el tribunal de la nova inquisició, amb un acte de desgreuge, i el 1488 inicià una sèrie d’actes de fe, a la plaça del Rei de Barcelona, que se seguiren fins el 1489.
(Palenzuela, Palència, Castella, 2 agost 1758 – Tierra de Campos, Castella, 2 abril 1824)
Eclesiàstic il·lustrat liberal. Membre de la Junta Suprema del Principat durant la guerra del Francès.
El 1810, la Junta l’elegí diputat de les Corts de Cadis, i en fou també membre de la Comissió permanent. Lluità per la supressió del tribunal de la Inquisició i propugnà la unificació legislativa d’Espanya, idea que no progressà a causa de l’oposició de Felip Aner i de Ramon Llàtzer de Dou.
El 1820 fou diputat i president de les Corts i designat arquebisbe de Sevilla, si bé no fou reconegut per la Santa Seu.
(Castella, segle XVII – 1724)
Vocal del Consell de Castella.
Fou encarregat per Felip V de Borbó de la redacció del decret de fundació de la Universitat de Cervera (1716), de la qual fou protector fins a la seva mort.
Fixà el pla de la institució i les rendes absorbides de les diverses universitats i estudis generals del Principat de Catalunya i l’organització del col·legi d’estudiants pobres a Cervera.
Dades dels Països Catalans 