Arxiu d'etiquetes: bisbat Vic

Perelló i Pou, Joan

(Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 abril 1870 – Vic, Osona, 27 juliol 1955)

Bisbe de Vic (1927-55). Cursà estudis al seminari de Mallorca i el 1890 ingressà a la congregació de missioners dels Sagrats Cors, fundada feia poc. S’ordenà el 1894 i amplià estudis a Roma.

Entre el 1909 i el 1927 fou el segon superior general de la seva congregació i professor d’ètica i moral del seminari de Mallorca a partir del 1910. Tingué també diferents càrrecs a la cúria diocesana de Mallorca fins que fou nomenat bisbe de Vic.

Edificà el nou seminari diocesà i donà un gran impuls a l’obra restauradora de la diòcesi després del 1940. La seva obra fou eminentment pietista i es mantingué molt al marge de l’evolució del país.

Pere -bisbe Osona, s. XII-

(Catalunya, segle XII)

Prelat. Fou bisbe d’Osona, successor de Ramon.

Segurament és el canonge vigatà Pere que col·laborà amb aquell a la solució del litigi entre Ramon Berenguer IV i el veguer de Barcelona (1160). Ramon morí poc després.

El 1162 fou un dels signants de l’acta de convalidació del testament sacramental de Ramon Berenguer IV, mort aquell any.

Exercí una considerable influència durant la minoritat d’Alfons I. El 1174 assistí al matrimoni d’aquest amb Sança de Castella, a Saragossa.

Peralta, Joan de

(Barcelona, vers 1430 – 19 novembre 1505)

Abat de Montserrat (1483-93) i bisbe de Vic (1493-1505). De família noble, senyors de Castellet del Penedès, fou degà de l’església de Girgenti i abat comendatari del monestir basilià de la Grotta (Sicília).

Fou nomenat abat comendatari del monestir de Montserrat. Rebé del papa Alexandre VI la dignitat de bisbe de Vic.

Durant el seu episcopat, manà imprimir el missal de Vic (1496) i volia imprimir el breviari. Arranjà els problemes de jurisdicció que mantenien els canonges de Manresa amb l’església de Vic. Assistí a la cort de Barcelona (1493), ciutat on féu llargues estades.

Fou president de la generalitat de Catalunya (1491-93).

Pasqual i Lleu, Antoni

(Arenys de Mar, Maresme, 7 març 1643 – Vic, Osona, 25 juliol 1704)

Prelat. Estudià dret a Bolonya, d’on fou professor de la universitat. Després fou visitador de Toledo, ardiaca de Girona i auditor de la Rota.

Bisbe de Vic (1684-1704), celebrà sínodes els anys 1685 i 1700 que féu imprimir i edità el ritual en català de la seva diòcesi, en tres volums (1688-89). Visità tres vegades la diòcesi i deixà minuciosos llibres de visita pastoral, on consignà l’estat de totes les parròquies amb el cens de població, capelles i altres peculiaritats sobre la seva vida i pietat.

Es remarcà per la seva rectitud i sentit de justícia i alhora per una popularitat que pocs bisbes de l’època tingueren.

Palau i Térmens, Antoni

(Valls, Alt Camp, 27 juliol 1806 – Barcelona, 8 juliol 1862)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona, a Cervera i a Tarragona i s’ordenà el 1837.

Fundà la “Revista Católica” (1844) i publicà obres piadoses i apologètiques. Fou catedràtic als seminaris de Barcelona i Tarragona.

Bisbe de Vic (1854), inicià la reforma parroquial i la publicació del “Boletín Oficial del Obispado”.

El 1857 fou traslladat a la diòcesi de Barcelona, que substituí a Josep Domènec Costa i Borràs, i fou substituït per Pantaleó Montserrat i Navarro.

Ornós, Jordi d’

(Perpinyà, abans 1390 – Carpentràs, Provença, 1452)

Doctor en dret civil i canònic. Prior del monestir de Sant Pere de Casserres i ardiaca major d’Elna i de Barcelona.

El 1423 el papa Martí V el delegà per resoldre els efectes del cisma d’Avinyó. El 1424 fou nomenat cardenal cismàtic i bisbe de Vic, càrrec que li comportà diversos problemes: els canonges de Manresa es negaren a prestar-li obediència i hagué de sostenir-hi un llarg plet sobre els drets del monestir de l’Estany.

Intervingué en el concili de Tortosa (1429), on s’extingí definitivament el cisma i fou remarcable la seva actuació al sínode diocesà de Manresa del 1433, on tingué per vicari general a Jaume Marquilles.

Assistí al concili de Basilea (1437), on el nou papa Fèlix V el nomenà cardenal amb el títol de Santa Anastàsia i després amb el de Santa Maria de Trastevere.

El papa Eugeni IV el deposà tot seguit de la seu de Vic i del cardenalat; però hom continuà considerant-lo bisbe de Vic fins el 1445. Es reconcilià amb el papa Nicolau V el 1449 i fou nomenat bisbe de Carpentràs.

Oliba -comte i bisbe, v971/1046-

(Besalú ?, Garrotxa, vers 971 – Cuixà, Conflent, 30 octubre 1046)

Noble i eclesiàstic. Comte de Besalú-Vallespir (988-vers 993) i de Cerdanya-Conflent-Berguedà (988-1002), abat de Ripoll i de Cuixà (1008-46) i bisbe de Vic (1018-46). Fill del comte Oliba Cabreta i de la comtessa Ermengarda de Cerdanya.

A la seva infantesa conegué l’oncle Miró II Bonfill (mort 984), personatge que influiria decisivament en el seu pensament religiós, polític i fins i tot literari. De la seva activitat com a comte, governant conjuntament amb els seus germans Bernat I Tallaferro (fins vers 993) i Guifre II de Cerdanya (fins al 1002), no se’n conserven testimonis documentals.

Cap al 1002 renuncià al govern dels comtats i es féu monjo a Ripoll. En aquest cenobi, fins i tot un cop constituït abat, Oliba portà una vida retirada dels afers públics, alterada només per dos viatges a Roma (1011 i 1016). En el primer viatge, fet en companyia dels seus germans, obtingué del papa dues butlles que detallaven les propietats dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i els atorgaven una sèrie d’exempcions. El segon, que realitzà acompanyat del seu germà Bernat Tallaferro i del fill d’aquest, Guillem, tenia per objecte d’endegar el monestir de Sant Joan de les Abadesses i erigir un nou bisbat que reunís en diòcesi única tot el conjunt del patrimoni comtal de Besalú i Cerdanya.

Elegit bisbe de Vic (1018), possiblement per desig de la comtessa Ermessenda de Barcelona, fou aleshores quan va emprendre la seva activitat pública més ben coneguda. Valent-se de mitjans jurídics (apel·lacions a la Cort comtal, judicis) i religiosos (sancions, decrets), lluità contra les usurpacions dels béns monàstics de Ripoll i de Cuixà i de la seva seu de Vic.

Es preocupà de la repoblació i guarda de la Segarra i part d’Anoia, comarques del seu bisbat i zones de contacte amb la frontera sarraïna. Tous, Montbui, Calaf, Clariana i Queralt foren castells repoblats i endegats sota la seva tutela.

També va ésser un gran constructor; inicià la repoblació i la restauració de l’església i la ciutat de Manresa, poc abans destruïda pels sarraïns, renovà la basílica de Ripoll (1032), reformà la de Cuixà (1035) i construí la nova església catedral de Vic (1038).

El seu esperit pacificador es va fer patent en les nombroses intervencions per arranjar conflictes entre les autoritats civils i les eclesiàstiques del país, però la seva gran aportació a la causa de l’ordre i de la pau fou la creació de la coneguda institució de pau i treva de Déu (vers 1021), que va implantar a la seva diòcesi de Vic l’any 1033.

Com a literat, les seves obres principals són l’Encíclica mortuòria, en recordança del seu germà Bernat Tallaferro (mort 1020), en la qual parodia versos de Virgili, i el famós poemet In laudem monasterii Rivipullensis, inspirat en escrits del seu oncle Miró II Bonfill.

Navès, Miquel de

(Lleida o Benasc, segle XIV – Catalunya, vers 1423)

Eclesiàstic i ambaixador reial. Doctor en dret civil i canònic i ardiaca de Benasc, a la catedral de Lleida.

Fou ambaixador d’Alfons IV de Catalunya-Aragó al concili de Constança (1416) per a tractar de la solució del Cisma d’Occident.

Bisbe de Vic (1423), prengué possessió de la diòcesi, però morí, sembla, abans de residir-hi.

Mur, Bernat de

(Mur, Pallars Jussà, segle XIII – Barcelona, 1264)

Eclesiàstic i jurista. El 1238, essent ardiaca de Tremp, anà a estudiar dret a Bolonya.

Fou nomenat bisbe de Vic el 1244. Canvià amb el rei Jaume I el Conqueridor les possessions que aquest havia donat a Bernat Calbó a València pel castell de Sallent (Bages), i cedí al rei el castell de Gurb en canvi de certes compensacions.

El seu esperit jurista el portà a pactar amb els principals monestirs de la diòcesi (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Benet de Bages) els límits de llurs drets d’exempció. S’oposà a les pretensions del rei i de la casa montcadina dels Bearn sobre Vic.

Celebrà un important sínode diocesà (1252), i abans havia intervingut al concili provincial de Tarragona (1246) i a la cort del 1247.

Lluità contra l’heretgia a les muntanyes d’Urgell i de Cerdanya i tingué una gran amistat amb Ramon de Penyafort, per inspiració del qual es féu dominicà sense renunciar a la diòcesi.

Morí al convent de Santa Anna de Barcelona.

Muñoz i Izquierdo, Francesc

(Burjassot, Horta, 28 abril 1868 – 12 abril 1930)

Prelat. Era professor del seminari de València, on ocupà el càrrec de vice-rector.

Fou successivament secretari de les diòcesis d’Urgell (1902), Jaén (1907) i Barcelona (1909). El 1910 era arxiprest de Barcelona.

Fou nomenat bisbe de Vic el 1916. L’any 1925 deixà la diòcesi per haver estat nomenat procapellà del rei Alfons XIII i patriarca de les Índies Occidentals.

Col·laborà amb el règim de Primo de Rivera. El 1926 fou conseller d’estat.