(Barcelona, s XIV – Sogorb, Alt Palància, 1409)
Religiós franciscà i bisbe.
Regí les diòcesis d’Osca (1384-93), de Vic (1393-1400) i de Sogorb (1400-09). Assistí al concili de Perpinyà (1408).
Les seves intervencions en el Cisma d’Occident palesen el seu esperit pacífic i conciliador.
Es féu enterrar al convent de Sant Francesc de Barcelona, on havia professat.
(Granollers, Vallès Oriental, segle XIV – Barcelona, 7 maig 1361)
Prelat. Fou nomenat bisbe de Vic el 1345 i bisbe de Barcelona en 1346, com a successor del prestigiós Bernat Oliver, traslladat aleshores a Tortosa.
És autor de diverses constitucions sinodals, encara que passà anys residint fora del seu bisbat.
En ocasió d’una gran epidèmia de pesta convertí el palau episcopal en hospital, i vengué les seves joies per auxiliar els malalts. Ell mateix caigué empestat, però se salvà. En agraïment per la seva guarició fundà la confraria de Santa Eulàlia, que existí fins al segle XVIII.
A la seva mort fou succeït per Guillem de Torrelles.
(Catalunya, segle XII – Vic, Osona, 4 setembre 1185)
Bisbe de Vic (1147-85). Senyor de Voltrera i Olesa. Fill de Guillem (IV) de Castellvell.
Era canonge de la catedral quan fou elegit bisbe. Successor de Ramon Jofre. S’esforçà a apaivagar els nobles de la comarca establint moltes concòrdies per tutelar els drets de l’església.
En 1151 era jutge del plet entre l’arquebisbat de Tarragona i els Bordet-Aguiló. El 1176 dividí el patrimoni de la catedral en dotze prepositures regides pels canonges.
Consagrà moltes esglésies, entre elles les de Sant Joan de les Abadesses, la de la Redona de Vic i la de Santa Eugènia de Berga. El 1179 assistí al concili III del Laterà i el 1183 rebé al seu palau el rei Alfons I.
Les necrologies el recorden com a pacífic i amant de la justícia. Seria succeït pel bisbe Ramon.
(Perpinyà, 1551 – 13 octubre 1622)
(o Rard) Bisbe d’Elna (1599-1608), de Vic (1608-12) i de Girona (1612-21). Fill de mercader Pere Rard i d’Elisabet.
Ja abans del 1596 era canonge penitencier de Barcelona. Els seus germans, burgesos honrats de matrícula, aconseguiren el privilegi de ciutadans honrats de Barcelona.
El 1602 traslladà definitivament la seu episcopal, el capítol i les relíquies d’Elna a Perpinyà, designada com a centre episcopal de la diòcesi, i inicià l’establiment dels jesuïtes a Perpinyà.
A Vic, celebrà dos sínodes el 1609 i el 1610 i fundà un convent de caputxins (1610).
Dividí la diòcesi de Girona en deganats i la visità en detall. Renuncià la mitra el 1616, però no fou acceptada la renúncia fins el 1621, any en què es retirà a Perpinyà.
(Catalunya, segle XI – 1146)
Prelat. Fou bisbe de Vic.
Sancionà el traspàs de la responsabilitat de la restauració de la seu tarragonina del bisbat de Vic al de Barcelona, tal com havia disposat Ramon Berenguer III (1129). Fou marmessor del comte esmentat, que morí el 1131.
El 1143 fou un dels signants del privilegi d’instauració i dotació al país de l’orde del Temple.
(Catalunya, segle XI – Cardona, Bages, 26 novembre 1146)
Bisbe de Vic (1109-46).
Fou molt amic i col·laborador del bisbe Oleguer, que li concedí, com a premi pel seu ajut en la conquesta de Tarragona, l’església de Sant Salvador, aleshores única parròquia de la ciutat.
Amb Oleguer consagrà el monestir de l’Estany (1133) i assistí a sínodes i concilis provincials. Fou marmessor de Ramon Berenguer III i arranjà les diferències entre el gran senescal Guillem Ramon de Montcada i Ramon Berenguer IV.
Sovint s’oposà al monestir de Ripoll.
(Catalunya, segle XII)
Prelat. Fou bisbe d’Osona.
El 1160 actuà de jutge en una causa entre Ramon Berenguer IV i el vicari o veguer de Barcelona.
Col·laborà a la seva governació el canonge Pere, que probablement era l’homònim que seria successor seu al bisbat, no gaire després de la data esmentada.
(Catalunya, segle XVIII)
Prelat. Fou rector de Balsareny.
Nomenat bisbe de Vic, hi tingué una governació encertada.
És autor de diversos escrits religiosos, com un Catecisme, un Curs de moral i unes Instruccions de bon govern i premi de les tropes.
(Mallen, Aragó, segle XIV – Roma, Itàlia, 12 novembre 1404)
Teòleg, jurista i cardenal.
Era canonge i degà de l’església de Tarassona quan fou elegit bisbe de Vic (1387). Assistí com a ambaixador del rei catalano-aragonès a la coronació del rei de Navarra.
El seu pas per Vic fou molt accidentat a causa del cisma d’Avinyó, i els canonges instaren el papa Benet XIII perquè fos tret de Vic.
El papa el nomenà bisbe de Tarassona el 1392; el 1397 el nomenà cardenal i li encarregà moltes missions diplomàtiques.
(Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 abril 1870 – Vic, Osona, 27 juliol 1955)
Bisbe de Vic (1927-55). Cursà estudis al seminari de Mallorca i el 1890 ingressà a la congregació de missioners dels Sagrats Cors, fundada feia poc. S’ordenà el 1894 i amplià estudis a Roma.
Entre el 1909 i el 1927 fou el segon superior general de la seva congregació i professor d’ètica i moral del seminari de Mallorca a partir del 1910. Tingué també diferents càrrecs a la cúria diocesana de Mallorca fins que fou nomenat bisbe de Vic.
Edificà el nou seminari diocesà i donà un gran impuls a l’obra restauradora de la diòcesi després del 1940. La seva obra fou eminentment pietista i es mantingué molt al marge de l’evolució del país.
Dades dels Països Catalans 