Arxiu d'etiquetes: bisbat Vic

Tormo, Joan de

Deixa un comentari

(Albaida, Vall d’Albaida, vers 1490 – Barcelona, 13 gener 1553)

Eclesiàstic i jurista.

Com a bisbe de Vic (1511-53), tingué un pontificat llarg i molt actiu: lluità contra el bandolerisme, féu recopilar un ritual per a l’administració dels sagraments i imprimí un missal i breviari, i visità sovint les parròquies.

Participà en les corts i en els concilis del seu temps i fou diputat de la generalitat de Catalunya i es convertí durant uns mesos (1552-53) en el 62è. president de la Generalitat, i a la seva mort, fou nomenat president el seu nebot, Miquel de Tormo (1553-54).

Morí a Barcelona, on residia temporalment, i fou enterrat a la catedral de Vic.

Tocco, Benet de

3 Respostes

(Nàpols, Itàlia, 1510 – Montserrat, Bages, 31 gener 1585)

Abat benedictí i bisbe. Fou successivament abat de Montserrat (1556-59 i 1564-64), bisbe de Vic (1564-72) i de Girona (1572-83). Del 1569 al 1572 fou nomenat president de la Generalitat.

El 1583 passà a governar la seu de Lleida, com a successor de Carles Domènech i fou succeït per Gaspar Joan de la Figuera.

Fou enterrat a Montserrat.

Tavertet, Guillem de

2 Respostes

(Tavertet, Osona, segle XII – Sant Pere de Casserres, Osona, 1233)

Eclesiàstic. Canonge de Vic des del 1181 i bisbe del 1195 al 1233. Fou un dels principals consellers del rei Pere I el Catòlic. Intervingué en tots els afers importants del seu temps, i fou ambaixador a Roma davant el papa.

Home enèrgic i violent, s’oposà a la casa de Montcada, que tenia la senyoria de part de la ciutat de Vic. Fou denunciat per violències per uns canonges, i hagué de sotmetre’s, a Roma, a un judici (1232), que acabà amb la seva renúncia (1233).

Es retirà al monestir de Sant Pere de Casserres.

Sunyer, Brauli

Deixa un comentari

(la Pobla de Massaluca, Terra Alta, 1608 – Lleida, 21 setembre 1667)

Prelat. Fou bisbe de Vic des del 1662. El 1664 fou nomenat per a la diòcesi de Lleida. A Vic el reemplaçava Jaume de Copons.

Tot seguit assistí al concili de Tarragona d’aquest any, abans de prendre possessió del nou bisbat, la qual cosa féu el 1665.

Strauch i Vidal, Ramon

Deixa un comentari

(Tarragona, 7 octubre 1760 – Vallirana, Baix Llobregat, 16 abril 1823)

Prelat. Ingressà al convent franciscà de Palma de Mallorca, i hi ensenyà teologia a l’Estudi General. Durant la seva estada a l’illa publicà “El Semanario Cristiano Popular de Mallorca” (1813-14) i “El Semanario Político” (1813-17).

El 1816 fou nomenat bisbe de Vic. Traduí obres sobre la Revolució francesa, de la qual fou un gran detractor. El 1820 escriví un Catecismo popular.

Morí assassinat.

Sentmenat i de Lanuza, Ramon de

1 Resposta

(Barcelona, 1596 – 11/feb/1663)

Eclesiàstic. Fill de Galceran de Sentmenat i d’Oms, baró de Castelldosrius.

Era canonge ardiaca major i vicari general de la diòcesi de Barcelona, i fou preconitzat bisbe de Vic (1639). Prengué possessió del bisbat el 1640.

En iniciar-se la guerra dels Segadors prengué primer una actitud expectativa i tot seguit d’oberta oposició als francesos. Per això fou desterrat de la diòcesi el 1646, li foren confiscades les rendes de la mitra i hom intentà de posar-hi un nou bisbe en lloc seu. El 1654 el bisbat fou objecte de robatoris i vexacions per tropes franceses; per això el seu vicari general, d’acord amb ell, llançà una solemne excomunió contra ells.

El 1654 fou preconitzat per al bisbat de Barcelona, del qual prengué possessió el 1655. En aquesta ciutat desplegà una forta activitat pastoral per reparar els efectes de la llarga lluita soferta.

Foren germans seus:

Antoni de Sentmenat i de Lanuza  (Catalunya, segle XVII – 1640)  Noble. Serví a les guerres contra França. en 1639 era governador de la plaça de Cotlliure. Hi féu canonejar, per imposar ben dràsticament l’ordre, grups de soldats espanyols que es barallaven entre ells. El seu hereu traspassaria el mateix any, essent solter. Per aquesta raó la baronia de Dosrius anà al seu germà Galceran.

Galceran de Sentmenat i de Lanuza  (Barcelona, segle XVII – Roma, Itàlia, 1663)  Canonge i vicari general de Barcelona. El 1643 fou expulsat pels francesos.

Enric de Sentmenat i de Lanuza  (Catalunya, segle XVII – 1652)  Baró de Dosrius. Es casà dues vegades, la segona d’elles (1643) amb la seva cosina germana Maria de Lanuza i de Raset, que li aportà la casa de Raset. El 1646, a la mort del seu germà Galceran, n’heretà la baronia. Fill seu fou Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza.

Sentjust-Pagès i de Paixau -germans-

3 Respostes

Josep de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1647 – Catalunya ?, segle XVIII)  Militar. Senyor de la Morana i Albors. Fou capità de la coronela de Barcelona i com a tal lluità contra els francesos el 1697. Austriacista, el 1708 fou nomenat governador de Menorca pel rei arxiduc Carles III.

Manuel de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1648 – l’Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 18 juny 1720)  (o Santjust)  Eclesiàstic i polític. Canonge prior de Tortosa, el 1702 fou nomenat canceller de Felip V, però aviat acceptà la causa de l’arxiduc Carles. El 1705 fou nomenat membre de la Junta d’Estat de Catalunya i el 1706 bisbe de Vic, càrrec del qual no es possessionà fins el 1710. A causa de friccions amb el nou govern de Felip V, fou desterrat del bisbat (1717) i es retirà a l’Ametlla del Vallès.

Galderic de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1657 – Catalunya ?, segle XVIII)  Religiós. El 1700 figurava entre els membres de la junta que es constituí a Barcelona per deliberar sobre la conveniència d’admetre el nomenament del cardenal Portocarrero com a governador general, fet per Carles II, ja gairebé moribund. Formà amb els seus germans un grup familiar addicte al nou rei Carles d’Àustria, el qual el nomenà abat del monestir de Camprodon. El 1713 assistí a la Junta de Braços de Barcelona, i fou membre de la ponència especial per aconsellar els parlamentaris. Després de la victòria de Felip V fou expulsat del país.

Sarmentero, Bartolomé

Deixa un comentari

(Valdetronco, Castella, 9 setembre 1696 – Vic, Osona, 6 desembre 1775)

Eclesiàstic. Frare franciscà, era catedràtic de Valladolid i qualificador del Sant Ofici, quan fou nomenat bisbe de Vic (1752).

Home actiu, traslladà el seminari al carrer de Sant Just i l’amplià, féu edificar la Casa de Convalescència annexa a l’Hospital de Vic i el convent franciscà del Remei. És autor d’un sínode publicat el 1753, i d’una revisió del pla de beneficis de tota la diòcesi.

Escriví sempre en castellà i fou un important factor castellanitzador de la societat vigatana del seu temps.

Saguàrdia, Berenguer de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Barcelona, 1328)

Eclesiàstic. Fill probable de Ramon de Saguàrdia i parent pròxim de la reina Elisenda de Montcada. Era canonge d’Elna i de Barcelona.

Fou elegit bisbe de Vic el 1306. Augmentà l’esplendor del culte i inicià el toc de l’àngelus a la catedral. El 1315 cedí al rei el domini de la part episcopal de la ciutat de Vic, que els bisbes posseïen des del 890. També li cedí el domini dels castells i termes de Montbui, Tous i l’Espelt.

Celebrà un notable sínode el 1318 i començà la construcció del claustre gòtic de la catedral.

Morí a la casa Cervelló de Barcelona, on havia anat per entrevistar-se amb el rei. Fou enterrat a la catedral de Vic.

Sacosta, Galceran

Deixa un comentari

(Tavertet, Osona, segle XIII – Vic, Osona, 1345)

Eclesiàstic. Fill de Guillem d’Avenc i de Bondia, senyors dels casals de l’Avenc i Sacosta, de Sant Cristòfol de les Planes d’Hostoles (Garrotxa).

Ardiaca d’Andorra a la Seu d’Urgell (1310), entre el 1312 i el 1315 féu una visita en nom de l’arquebisbe de Tarragona a tot el bisbat d’Urgell, de la qual es conserven les actes a Vic.

Bisbe de Vic (1328-45), edificà la capella del Corpus Christi de la catedral (on fou enterrat) i ordenà la celebració de la festa del Corpus (1330). Enriquí de llibres i ornaments la catedral i amplià el palau episcopal. Celebrà un sínode el 1340. Posà interdicte a la ciutat de Manresa per la qüestió de la sèquia de Manresa.