Arxiu d'etiquetes: benedictins/nes

Safont i de Ferrer, Joan de

1 Resposta

(Besalú, Garrotxa, 15 juliol 1789 – Barcelona, 23 febrer 1847)

Historiador i filòsof. Fill del donzell Joan Francesc de Safont-Cella i Pau. Fou el darrer representant d’aquesta família de Besalú.

Benedictí, fou abat de Sant Pau del Camp. Catedràtic de psicologia, ideologia i lògica a la Universitat de Barcelona.

Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1835 i hi llegí una Memoria sobre los condes de Besalú en tres parts (1840-45). És autor també d’una Breve historia de la vida de los principales filósofos.

Ruera i Pujol, Antoni

Deixa un comentari

(Puiggròs, Garrigues, 18 gener 1835 – Montserrat, Bages, 17 febrer 1913)

Sacerdot secular i més tard benedictí i abat titular de Ripoll. Estudià al seminari de Barcelona, d’on passà a Girona (1862) com a familiar del bisbe Constantí Bonet.

Ordenat de sacerdot (1866), exercí algun temps el ministeri parroquial, fins que professà com a benedictí a Montserrat (1876). Fou secretari de l’abat Miquel Muntadas, hostatger i majordom.

El 1890 fou nomenat prior de Montserrat i el 1892 visitador de la província espanyola de la Congregació de Subiaco. Aleshores fou nomenat abat titular de Ripoll. Exercí el càrrec fins el 1907, que, malalt, es retirà a Montserrat.

Sota la seva gestió s’expandí molt l’orde a tot l’estat espanyol i als països de l’Amèrica Llatina i a les Filipines.

Ridaura, monestir de

3 Respostes

(Riudaura, Garrotxa)

Monestir benedictí (Santa Maria de Ridaura) radicat a l’actual església parroquial de la població.

Fundat vers el 852 pel comte Guifred de Girona-Besalú, la seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred. A desgrat de les donacions inicials fou monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.

El 1592 el papa l’uní a Sant Pere de Camprodon. Aleshores ja no tenia comunitat.

L’església actual fou refeta el 1779.

Al seu costat hi ha una casa coneguda pel monestir o l’abadia, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que li resta d’antic.

Ribera i Faig, Joan Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 desembre 1919 – Worcester, EUA, 25 juny 1989)

Geòleg i monjo benedictí. Estudià geologia a la Universitat de Barcelona (1943), on també es doctorà el 1986.

Estudià inicialment el Pliocè continental de l’Alt Empordà (1945), el Quaternari de la comarca del Maresme (1945), la geologia de les serralades bètiques segons les idees de P. Fallot (1948), i la sèrie del Plioplistocè de la costa nord-est de la Península (1950).

Establert després als EUA, ensenyà a la Universitat de Harvard, on se li confià un estudi paleontològic de Nou Mèxic (1947) i s’especialitzà sobre els geòlegs angloparlants que havien estudiat la geologia peninsular des del segle XVII.

Posteriorment ingressà a l’orde benedictí, on adoptà com a nom de religió el de Stanislaus.

Ramon, Guillem

(Catalunya, segle XV – Montserrat, Bages, segle XV)

Frare benedictí. Pertanyia a la comunitat de Montserrat.

És autor d’alguns escrits.

Trameté diverses obres piadoses a la reina governadora Maria, muller d’Alfons IV el Magnànim.

Puigmarí i Funes, Pere

(Rosselló, segle XVI – Bellpuig d’Urgell, Urgell, 25 desembre 1634)

Eclesiàstic. Frare benedictí. Ocupà diversos càrrecs dins l’orde.

En 1631 era nomenat bisbe de Solsona, substituint Miquel dels Sants de Sant Pere, ja absent i promogut a arquebisbe de Granada.

Celebrà sínodes diocesans en 1631 i 1634. Publicà un ritual el 1633.

Fou succeït a la diòcesi per Diego Serrano de Sotomayor.

Portella, la -Berguedà-

(la Quar, Berguedà)

Antiga quadra i abadia benedictina (Sant Pere de la Portella).

Fou erigida pels senyors del castell de la Portella poc abans de l’any 997 a la vall aleshores dita de Frontanyà, i més tard vall de la Portella.

L’any 997 el comte Oliba (futur bisbe de Vic i abat de Ripoll) cedí a la casa de Sant Pere, aleshores en construcció, uns béns patrimonials. L’església monacal no fou consagrada, però, fins al 1035.

L’any 1617 se li uní el monestir de Sant Pau del Camp, de Barcelona, i durant la guerra carlina de 1833-40 s’hi traslladà la Universitat de Cervera.

Es conserven restes del claustre romànic.

Pinell i Pons, Jordi

(Barcelona, 17 maig 1921 – Montserrat, Bages, 8 gener 1997)

Escriptor i liturgista. Religiós benedictí. Pertanyia al consell de revisió de l’edició del Nou Testament.

Ha estat director de la revista “Serra d’Or”.

És autor del llibre de poesies Balades del Bon Pastor (1958).

Panyelles i Escardó, Benet

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1670 – Palma de Mallorca, 6 novembre 1743)

Bisbe de Mallorca (1730-43). Benedictí, professà al monestir de Sant Feliu de Guíxols (1689) i féu els estudis de filosofia i teologia a San Esteban de Ribas de Sil i a Salamanca.

Fou abat de Sant Feliu de Guíxols (1705-17), abat general de la congregació de Valladolid (1717-21) i del monestir de Montserrat a Madrid (1721-27).

Felip V, del qual era fervent partidari, el nomenà bisbe de Mallorca; construí una capella de Sant Benet i fundà una confraria de la Mare de Déu de Montserrat a la seu de Mallorca, on fou enterrat.

Féu quantioses donacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols i aplegà una notable biblioteca, conservada en bona part a Girona.

Olzinelles i Miquel, Roc d’

(Igualada, Anoia, 17 gener 1784 – Osseja, Alta Cerdanya, 13 octubre 1835)

Erudit i monjo benedictí. Estudià a Sant Pau del Camp, de Barcelona, d’on fou professor en 1800-03.

Paborde d’Àger i darrer arxiver del monestir de Ripoll, on adquirí anomenada pel seu intens treball en l’ordenació, pels seus apunts històrics manuscrits (guardats en part a l’arxiu de la mensa episcopal de Vic i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó), i pel seu carteig sobre temes d’història amb Pròsper de Bofarull, amb el canonge de Vic Jaume Ripoll i amb els historiadors La Caxal, continuador de l’España Sagrada, i Jaume Villanueva.

Es guanyà fama de molt erudit, malgrat que els seus escrits no arribaren, en general, a ésser impresos. El 1820 fou diputat a corts.

D’aquesta època es conserva un treball polèmic, en castellà: Contestaciones a Llorente (1821-22), amb motiu de l’obra que aquest va publicar (1820) sobre la constitució de la clerecia, i el Cristiano pacífico (1835), amb el pseudònim de Sebastián Driala.

La destrucció de Ripoll el 1835 fou causa de la seva fugida a Osseja.