(Barcelona, Barcelonès)

Antic municipi i actual barri, annexionat a la ciutat el 1897; situat entre Sant Andreu de Palomar, al nord; Sant Adrià i la mar, al sud, i Barcelona i Gràcia, a l’oest.

El nucli s’inicià al voltant de l’església de Sant Martí, i es mantingué agrícola fins al segle XVIII, en què s’inicià un barri industrial d’indianes, a l’oest; al segle XIX sorgí un tercer nucli, incorporat a l’Eixample, el Poblenou, vora mar, amb indústria de pells i metal·lúrgia. Actualment, el barri conserva algunes indústries i és dividit per l’avinguda de la Meridiana.

L’església de Sant Martí fou bastida durant el segle XV al mateix lloc -Provençals- on ja existia des del segle XI una petita capella, de propietat particular, dedicada a Sant Martí de Tours.

L’actual temple consta d’una sola nau, amb absis poligonal i volta d’ogives; té capelles laterals, fruit de reformes posteriors. La façana fou contractada el 1432 per l’escultor Joan Aymerich. Al timpà hi ha la imatge de Sant Martí i el pobre, i la representació de Joan Sellerer i la seva esposa, donants de l’obra. El campanar, de planta quadrada, i el coronament de la façana són del segle XVII.

L’any 1936 un incendi va malmetre tota la decoració interior.

(Barcelona, Barcelonès)

Antic municipi i actual barri de la ciutat. Situat entre Sant Cugat del Vallès, al nord; Horta, a l’est; Gràcia, l’Eixample i les Corts de Sarrià, al sud, i Sarrià, a l’oest.

Fou annexionat a la ciutat el 1897 i el seu nom prové de l’església dels Sants Gervasi i Protasi, ja esmentada al segle XIII, i que després es convertí en centre de culte a la Verge de la Bonanova.

Fins a la segona meitat del segle XIX, que s’inicià la transformació, fou un poble de pocs habitants (no arribava als 400 el 1833) i de cases senyorials. La seva situació ha permès que fos un barri residencial, i l’aprofitament urbà n’ha fet desaparèixer nombroses torres i cases senyorials.

Compta amb diversos parcs, com el de Monterols i els Jardins Eduard Marquina, entre d’altres, i arriba fins al cim del Tibidabo. Institucions culturals i sanitàries. Ferrocarril de Sarrià i del Tibidabo. En l’actualitat pertany al districte V (Sarrià-Sant Gervasi).

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de la ciutat i antic terme del territori de Barcelona. Situat en un replà del vessant de la serra de Collserola, anomenada en aquest sector serra dels Agudells.

El seu origen és l’antic poble rural situat al voltant de l’església parroquial, que des del començament del segle XX es convertí en segona residència dels barcelonins.

Actualment constitueix un característic barri dormitori, queda limitat pel passeig de la Vall d’Hebron, la carretera de l’Arrabassada i la residència de la seguretat social. El petit barri prop l’església ha estat ofegat pels grans blocs de pisos construïts a partir de la dècada del 1970 que han provocat una gran destrossa ecològica a la muntanya i la petita vall.

Hom té notícia de la parròquia des del segle X; era la més petita i pobra del territori de Barcelona. El 1396 la seva rectoria fou unida al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Tingué com a església sufragània la de Sant Joan d’Horta. El fogatge del 1359 li atribuí 55 focs. L’església fou restaurada el 1671.

Al segle XVII constituïa ensems amb Horta un sol municipi i una sola parròquia, i fins al segle XIX s’anomenà el terme parroquial de Sant Genís d’Horta. Durant el segle XIX Sant Joan d’Horta es desenvolupà i s’independitzà de Sant Genís, que havia romàs estancat.

El 1888 era un dels quatre districtes en què era dividit el municipi d’Horta. Dins el seu terme hi havia també els nuclis de població de Sant Jeroni -vora el monestir de la Vall d’Hebron (segle XIV), incendiat el 1835-, de Collserola -a la carretera de l’Arrabassada-, dels Penitents, de la Farigola, de Vallcarca i de la Clota i l’ermita de Sant Cebrià d’Horta, prop de la qual hi ha el Laberint d’Horta.

(Barcelona, Barcelonès)

Barri de la ciutat, situat al sud-oest, entre la muntanya de Montjuïc, l’Eixample i l’antic municipi de Sants. La població activa és dedica bàsicament als serveis, especialment, al comerç, que ocupa tota la carretera de la Creu Coberta, mentre que minva la població industrial.

Des del 1970 el barri és sotmès a una renovació total, arran de l’establiment a Sants de l’estació ferroviària terminal de Barcelona. El paper de les comunicacions, sobretot amb el Baix Llobregat, ha estat sempre important, puix que fou la seva situació, vora la bifurcació de camins de la Creu Coberta, el que originà el barri. La primera construcció fou un hostal per als traginers, d’un veí d’Hostafrancs (Segarra), que donà nom al barri.

En aquest terreny era prohibit d’edificar per a defensar les muralles, i el 1839 fou cedit pel municipi de Sants a Barcelona, en canvi d’un tros de marina. Així la Creu Coberta deixà d’ésser termenal, i des del 1840 s’iniciaren les construccions, quan l’expansió industrial feia créixer la perifèria barcelonina.

Les fàbriques de vapor de Sants -sobretot L’Espanya Industrial– i les rajoleries (el 1851 n’hi havia 13) atragueren un fort nucli de població obrera, alhora que a la carretera de Madrid, i en funció del trànsit, es desenvolupà un important centre comercial. Aquesta dualitat econòmica i social caracteritzà sempre més el barri, amb conflictes polítics, que culminaren amb l’atemptat a Cambó del 1908.

El 1857 fou entronitzat l’àngel que presidí l’antic portal de l’Àngel, destruït el 1936, en una capelleta, la qual fins el 1877 no fou erigida en parròquia, i fins el 1891 no fou aixecada l’església actual.

Entre els edificis es destaca l’estructura metàl·lica del mercat (1889) i la tinença d’alcaldia, de Jaume Gustà (1915). Totalment construït al començament de segle, les obres de l’Exposició Internacional del 1929 ocasionaren l’agençament de la plaça d’Espanya, la desaparició de l’hostal i de la riera de Magòria i el seu pont i l’arribada del metro. Després de la guerra fou assolida la població màxima, però s’inicià la minva i l’envelliment.