Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Bofill i Pichot, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 abril 1860 – Sant Julià de Vilatorta, Osona, 15 abril 1938)

Metge i entomòleg. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de l’Institució Catalana d’Història Natural, de la qual fou president dues vegades (1906-11), i de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció de Ciències, del qual fou també president (1911).

Dirigí la col·lecció de la “Fauna a Catalunya”, una publicació de l’Institut de Ciències.

La seva obra més important, en col·laboració amb Pere Antiga, és el Catàleg d’Insectes de Catalunya. Himenòpters (1902-96), publicat per l’IEC.

Bofill i Leví, Anna

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 abril 1944 – )

Arquitecta (1972) i compositora. Com a membre del taller d’arquitectura dugué a terme el projecte d’ordenació urbanística Antigone, a Montpeller. Posteriorment obrí despatx propi i ha realitzat uns blocs d’apartaments a la platja de Sant Cebrià (Rosselló).

Com a compositora és autora d’obres de caràcter experimental en les quals incorpora instruments tradicionals i procediments electroacústics. Sobresurten Poema per a piano o Septet de set sous.

Bofill i Fransí, Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 6 maig 1937 – 30 març 2021)

Ceramista. Després d’estudiar a l’Escola Massana, es traslladà a Anglaterra i al Japó.

Professora a l’Escola Massana, ha estat invitada per a ensenyar a Mèxic (1976-77), a Nova York (1979) i a Bohèmia (1980). Col·laborà amb Jordi Aguadé i féu la primera exposició el 1968.

Es caracteritzà per les seves peces al torn, de formes molt depurades, bé que també ha realitzat obres de caire escultòric, fruit de la lliure inspiració.

Bofill i Ferro, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, 28 febrer 1893 – 12 juliol 1968)

Crític literari i poeta. Fou deixeble de Carles Riba a la Fundació Bernat Metge per a la qual traduí poetes grecs, Rilke i Proust.

Del grup de Josep Carner, fou un crític sobresortint del noucentisme; aplica a la crítica el seu humanisme i la seva sensibilitat amb un mètode lliure.

Va exèrcir com a crític a “La Publicitat” i a la “Revista de Catalunya”, des d’on va defensar un nou concepte de la crítica entesa com a activitat artística.

Publicà Vint-i-cinc anys de crítica (1959) i Cent anys de poesia catalana (1968). Deixà un extens estudi inèdit sobre els poetes catalans moderns.

Bofill i Bofill, Jaume

5 Respostes

(Barcelona, 30 novembre 1910 – 20 octubre 1965)

Filòsof. Fill del poeta Jaume Bofill i Mates. Estudià filosofia i lletres, després de deixar incompleta la carrera de dret.

Des de l’any 1950 fou catedràtic de metafísica a la Universitat de Barcelona. Fundador de la revista “Convivium” i autor de molts articles en diverses revistes.

La escala de los seres o el dinamismo de la perfección (1950) i Obra filosófica (1967) són els seus escrits més importants.

El 1969 i en memòria seva va ser creada a Barcelona la Fundació Jaume Bofill, dedicada a promoure l’estudi de les ciències socials.

Bofarull i Sans, Francesc de

4 Respostes

(Barcelona, 2 setembre 1843 – 6 febrer 1938)

Arxiver. Fill de Manuel de Bofarull i de Sartorio, i germà de Carles. Estudià dret i seguí els cursos de l’escola superior de diplomàtica. Succeí el seu pare en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1893-1911). Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1883) i corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.

Col·laborà a l’Exposició Universal de París (1900) amb diversos treballs relacionats amb la fabricació del paper, especialment a Xàtiva i a València, durant l’edat mitjana.

Intervingué en la publicació del darrer volum de la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1910). Publicà, entre d’altres obres, Bibliología (1890), El Testamento de Ramon Llull (1899), que ell descobrí, Antigua Marina Catalana (1901), La heráldica en la filigrana del papel (1901), Los animales en las marcas del papel (1910).

Bofarull i Sans, Carles de

4 Respostes

(Barcelona, 3 octubre 1852 – 21 desembre 1927)

Arqueòleg. Fill de Manuel de Bofarull i de Sartorio, i germà de Francesc. En ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 entrà a formar part dels serveis artístics municipals i es féu càrrec de la secretaria de la secció arqueològica.

El 1903 passà a ser director del Museu Municipal, càrrec que ja ocupava interinament des de feia sis anys. Fou soci activíssim del Centre Excursionista de Catalunya.

Formà una col·lecció notable, de caràcter particular, d’instruments d’il·luminació, partint de troballes del segle XIII. Publicà diversos escrits.

Bofarull i de Sartorio, Manuel de

6 Respostes

(Barcelona, 1816 – 26 novembre 1892)

Arxiver i historiador. Fill de Pròsper de Bofarull i Mascaró, al qual succeí (1849) en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Estudià lleis a la Universitat de Cervera i es llicencià als Estudis Generals de Barcelona.

Des del 1860 prosseguí la publicació iniciada pel seu pare de la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Vocal de la Comissió de Monuments històrics i artístics, incorporà a l’arxiu 6.506 volums procedents de les biblioteques dels convents i monestirs suprimits.

Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1844). Dirigí també les obres de conservació del claustre de Sant Cugat del Vallès, iniciades el 1850.

Publicà, entre altres treballs, Documentos inéditos relativos a la historia del virreinato de San Francisco de Borja en Cataluña i Les funeràries dels reis d’Aragó (1886), i deixà inèdita una monografia sobre Montblanc, una biografia sobre Mossèn Borra, una història de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i un estudi sobre els jueus en els territoris de la corona catalano-aragonesa.

Fou el pare de Carles i de Francesc de Bofarull i Sans.

Bocous, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1772 – Florència, Itàlia, 1835)

Escriptor. Passà la seva joventut a Itàlia. Tornà a Catalunya per tal de fer les campanyes de 1793 i 1794 contra França.

Durant la guerra del Francès es negà a prestar jurament a Josep Bonaparte. Aquest determini motivà la confiscació dels seus béns, que ja no havia de recuperar, i un temps de captiveri a Dijon (França).

Escriví indistintament en italià, castellà i francès: Racolta di varie poesie (Milà, 1792), Comedias (Madrid, 1797), Poesies, Amélie et Clotilde (París, 1813), Mémoires sur l’expedition de Quiberon (París, 1820), Museum moral (París, 1823) i Angélique (París, 1930).

Boadella i Sanabra, Ricard

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 febrer 1912 – 2 octubre 1977)

Violoncel·lista. El 1930 debutà com a concertista. Ha actuat en diverses orquestres i en conjunts de cambra.

Ha escrit a revistes musicals i ha editat obres de teòrics musicals antics, com Tomás de Santa Maria.