(Barcelona, 1840 – 1910)
Gravador. Fou deixeble de Santiago Farriols. Excel·lí en treballs al coure, a l’acer i al boix. Des del 1865 gravà dibuixos d’Eusebi Planas per il·lustrar revistes i novel·les.
Sobresortí per la matisació d’ambient que donava a les escenes i per la dignitat gairebé insòlita de les figures dels protagonistes.
Fou mestre dels seus fills Josep Brangulí i Emili Brangulí (Barcelona, segle XIX), també destacats gravadors.
(Barcelona, 1913 – 5 novembre 1991)
Fotògraf. Fill del reporter Josep Brangulí, que fou un dels pioners en aquesta activitat a Catalunya.
Abans de la guerra civil de 1936-39 col·laborà en diverses publicacions, principalment “L’Instant”, i després a “Diario de Barcelona”.
S’ocupà de camps molt diversos però excel·lí particularment en l’esportiu.
Fou germà seu Xavier Brangulí i Claramunt (Barcelona, 1918 – 30 gener 1986) Fotògraf. Fou col·laborador d’“El Noticiero Universal”.
(Barcelona, 1953 – )
Actor i director de teatre. Integrant i director del grup Dagoll Dagom, des del 1978.
Ha dirigit també altres espectacles, com Sin palabras (1987), de Josep Rubianes, i Quartetto da cinque (1987), espectacle musical. També ha realitzat sèries per a la televisió.
(Barcelona, 1857 – segle XIX)
Escriptor i metge. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Edità sengles llibres narratius en català i castellà, titulats respectivament En Pauet de Casa en Jordi (1888) i Generoso (1889). Posteriorment presentà la novel·la La historieta i estrenà una comèdia catalana en un acte, en col·laboració amb Ramon Surinyac.
(Barcelona, 1802 – 11 agost 1866)
Escultor. Neoclàssic amb tocs naturalistes.
L’estil acadèmic definí les seves primeres obres: Gladiador vençut (1824) i Gladiador vencedor (1828).
Després evolucionà cap a solucions expressives més naturals, com Les quatre estacions (1837), les estàtues de Jaume I i de Joan Fiveller a la façana de la Casa de la Ciutat de Barcelona (1841-44), l’escultura sedent de Jaume Balmes al claustre de la catedral de Vic (1851), etc.
(Barcelona, 1660 – 1731)
Militar. Primer marquès de Rupit i tercer vescomte de Jóc. Nebot d’Alexandre de Bournonville, fou capità de les seves guàrdies cuirasseres, lloctinent de Catalunya i regidor degà del primer ajuntament borbònic de Barcelona (1718).
Com a president nat del braç militar, gosà proposar-ne la convocatòria, però no hi reeixí. Sota amenaça de dimissió, féu valer les seves prerrogatives com a regidor degà per al dret d’iniciativa i la direcció del municipi, malgrat l’oposició del corregidor.
(Barcelona, 3 març 1954 – )
Crític literari i historiador de la literatura catalana. Estudià filosofia i lletres i es doctorà en filologia catalana amb una tesi sobre Guerau de Liost.
Professor universitari, ha exercit la docència a universitats dels EUA.
Ha publicat diversos llibres sobre les obres d’escriptors catalans i ha estat un dels col·laboradors de la Història de la Literatura Catalana de Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas.
(Poblenou, Barcelona, 26 novembre 1931 – Maconi, Querétaro, Mèxic, 14 abril 1996)
Sacerdot escolapi. Preocupat per les classes més necessitades i marginades, com les dels immigrants i els gitanos, desenvolupà una valuosa tasca social en aquest sentit, especialment la dels barraquistes del Camp de la Bota.
Col·laborador, entre altres, de “Serra d’Or”, ha publicat El gitano, una cultura folk a casa nostra (1970).
(Barcelona, 14 setembre 1855 – 27 setembre 1927)
Metge. Un dels iniciadors de l’otorinolaringologia a Catalunya.
Fundador i director dels “Archivos Internacionales de Laringología, Otología, Rinología y de las enfermedades de las primeras vias respiratorias y digestivas” (1890) i autor, entre altres obres, de Higiene, desarrollo y conservación de la voz (1885, tercera edició, 1915) i del Tratado de Otorrinolaringología para médicos y estudiantes (1902).
(Barcelona, 26 octubre 1898 – 12 febrer 1987)
Militar. Nebot de Joaquim Botet i Sisó. Era capità d’artilleria, a Barcelona, en produir-se l’alçament militar del juliol de 1936, i es mantingué fidel a la República. El 24 de juliol sortí cap al front d’Aragó, on organitzà l’artilleria de les forces dependents del govern de la Generalitat.
Pel juliol de 1937 el govern republicà el nomenà cap de la reserva general d’artilleria, i l’any següent, comandant general d’artilleria. Intervingué, entre altres, en les accions de Brunete, de Quinto, de Belchite, de Terol i de l’Ebre, i en la retirada de Catalunya.
Acabà la guerra essent coronel. Refugiat a França, per l’abril de 1939 tornà a Catalunya. Detingut, fou condemnat a mort al setembre següent, pena commutada per la de trenta anys de reclusió.
Dades dels Països Catalans 