Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Marimon i de Corbera-Santcliment, Josep de

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)

Noble filipista. Marquès de Cerdanyola. Fill de Feliu de Marimon i de Tord i germà de Ramon.

El 1684 fou capità de la Coronela de Barcelona durant l’alerta pel perill francès.

En 1701-02 es mostrà molt favorable, en Corts, al nou rei Felip V de Borbó. Des d’aleshores es convertí en un dels botiflers més destacats del país.

Seguí la guarnició castellana quan aquesta abandona Barcelona el 1705. L’any següent acompanyà Felip V al fallit atac contra la capital. Era membre del Consell d’Aragó borbònic.

El 1714, finida la guerra, fou membre de la Junta Superior de Justicia y Gobierno constituïda a Barcelona després de l’ocupació.

El 1718, un fill homònim seria regidor del primer ajuntament definitiu format pels borbònics a la capital.

Marimon, Joan de -militar-

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1697)

Cavaller i militar. Pertanyia a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. De jove estudià música a l’Escolania de Montserrat.

Lluità durament a les guerres contra França. fou mestre de camp del terç de la Generalitat. El 1690 no pogué socórrer la vila de Sant Joan de les Abadesses, voltada per l’enemic, tot i que ell arribà a entrar-hi amb dos homes.

El 1697 destacà entre els defensors de Barcelona contra el setge del mariscal Vendôme que reeixiria a expugnar la ciutat. Dirigí el contraatac per reprendre el baluard del Portal Nou, i expulsà als francesos. A la tarda del mateix dia 23 de juliol, defensà el baluard contra un nou assalt, que no pogué sostenir.

Després d’una lluita aferrissada caigué malferit, i el feren presoner. Morí de les resultes.

Mariezcurrena i Corrons, Heribert

(Girona, 17 juny 1847 – Barcelona, 30 maig 1898)

Gravador. Format als tallers de Guillot, a París.

Introduí la tècnica del fotogravat a Catalunya.

Fou un dels fundadors de la Societat Heliogràfica Espanyola.

Marial i Tey, Juli

(Barcelona, 20 abril 1853 – 16 agost 1929)

Polític i mestre d’obres. Republicà federal i amic de Vallès i Ribot, participà en el moviment d’Unió Republicana del 1903, i després en el de Solidaritat Catalana, i fou elegit diputat a corts per la Bisbal d’Empordà el 1907.

Adherit a Esquerra Catalana, fou un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) (1910), i en fou expulsat el 1913. Finalment passà als radicals.

Fou regidor de Barcelona a partir del 1901 i després del 1909, i tingué una intervenció directa en la resolució del dèficit municipal, mitjançant l’entesa amb el Banc Hispano Colonial, el 1905, i posteriorment en la qüestió de la municipalització de les aigües de Barcelona, en 1912-13.

Maria de Xipre

Maria de Xipre i d’Ibelin

(Xipre, vers 1279 – Barcelona, 1322)

Reina de Catalunya-Aragó. Segona muller de Jaume II el Just. Princesa xipriota, filla d’Hug III i d’Isabel d’Ibelin, i, per tant, germana d’Enric II de Xipre.

Les negociacions matrimonials dutes a terme per Martí Pérez d’Orós, almirall de l’orde de l’Hospital, s’allargaren des del 1311 fins al 1315, any en què se celebraren les noces per poders a Nicòsia i les solemnes a Girona.

Matrimoni malaurat per la manca de descendència, cosa que impedí que la corona de Xipre passés a mans de Jaume II.

Maria d’Aragó i d’Anjou

(Catalunya, 1297 – Barcelona, 1347)

Infanta de Castella. Filla de Jaume II de Catalunya i de Blanca de Nàpols.

El 1312 fou casada, a Calataiud, amb l’infant Pere, senyor de Cameros, germà de Ferran IV de Castella. El seu marit morí el 1319, i li deixà una filla, pòstuma, de nom Blanca.

El seu caràcter, difícil i impulsiu, i l’enemistat de Castella envers la casa de Catalunya-Aragó, a causa del repudi d’Elionor de Castella per part de l’infant Jaume, germà de Maria, la feren decidir a abandonar Castella i a refugiar-se a Barcelona (1320).

Ingressà com a monja a Sixena (1322), però després tornà a Barcelona, on fundà el monestir de Montsió (1374). Fou soterrada al convent de Santa Caterina.

Margarit i Calvet, Arnau

(Rubí, Vallès Occidental, 14 abril 1882 – Barcelona, 1974)

Enginyer industrial. Fou professor de l’Escola d’Indústries de Terrassa (1907-09), de l’Escola del Treball (1918-24) i de la d’Agricultura (1930-32). El 1912 fundà el Gremi d’Electricitat de Barcelona.

Fou ajudant de Cèsar Molinas a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic (EET) (1921-24), i posteriorment en fou director (1931-39). Dirigí també el Polytechnicum Postal (1924-31).

Publicà diversos texts de la col·lecció de l’EET, entre els quals cal destacar Instruments per a corrent continu, Motors de corrent continu, Transformadors estàtics i Línies electríques.

Marès i Gribbin, Joaquim Pere

(Barcelona, 2 gener 1888 – 9 setembre 1964)

Violoncel·lista. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i realitzà el seu perfeccionament a Brussel·les i a Berlín.

Actuà amb gran èxit a Alemanya i fou fundador del Trio Barcelona, juntament amb Marià Perelló i Ricard Vives.

Marco i Urrútia, Santiago

(Tarragona, 1885 – Barcelona, 1949)

Decorador. Estudià les diferents branques de les arts a l’Escola de Llotja i en tallers especialitzats en les arts decoratives (amb Antoni Rigalt i amb Francesc Vidal).

Es dedicà a l’elaboració i direcció de tota mena d’obres sumptuàries: ebenisteria, escultura, tapisseria, daurats, fosa, metal·listeria, vidrieria, etc, amb un gran coneixement de l’ofici i un elevat gust artístic, tenint sempre en compte els problemes de la llum, del color i de les formes.

Emigrà un quant temps a Mèxic, on completà la formació artística i on executà els grans vitralls, esmaltats al foc, de la porta de la sala d’armes del llavors president, Porfirio Díaz.

Fou president del Foment de les Arts Decoratives (FAD).

Les seves obres de conjunt més remarcables foren l’exhibició de la Casa Humil, a l’Exposició del Moble, i la participació a l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1929. Repetidament exposà també a la Cúpula del Coliseum, seu del FAD.

Entre els seus escrits, cal destacar Per la humanització del moble i diversos articles, apareguts en revistes com “D’Ací i d’Allà”, “Claror”, etc.

Marco i Revilla, Joaquim

(Barcelona, 7 gener 1935 – 2 juliol 2020)

Escriptor. Es llicencià en lletres a la Universitat de Barcelona (1958), d’on fou professor. Fou lector de castellà a Liverpool (1961-62).

Com a poeta –Fiesta en la calle (1961), Abrir una ventana a veces no es sencillo (1965), Algunos crímenes y otros poemas (1971), Aire sin voz (1974), Esta noche (1978), El significado de nuestro presente (1983) i El muro de Berlín (2003)-, combina el realisme amb una lírica imatjada.

Crític i historiador de la literatura, ha col·laborat a “Destino”, “Ínsula”, “Estudis Romànics”, etc, i ha publicat Poesia popular política del segle XIX (1967), Sobre literatura catalana i altres assaigs (1968), Ejercicios literarios (1969), La nova poesia catalana (1980) -en col·laboració amb Jaume Pont-, La literatura hispanoamericana (1983) i El modernisme literari (1984).