(Barcelona, 15 març 1886 – 17 maig 1972)
Metge oftalmòleg. Introduí diversos instruments quirúrgics per a la pràctica de l’oftalmologia, entre els quals l’anomenada pinça capitular d’Arruga, per a l’extracció de cataractes.
Autor del tractat Cirurgia ocular (1946), obra bàsica, que ha estat traduïda a diversos idiomes.
Li ha estat concedida la medalla Gomín (1950); màxima distinció oftalmològica mundial.
(les Borges Blanques, Garrigues, 1897 – Barcelona, 1981)
Escriptor i activista polític. Afiliat a Estat Català.
De família camperola, es traslladà a Barcelona el 1925. Escriví a “Estat Català” i a “La Nació Catalana”.
Ha publicat Catalunya poble dissortat (1933), en col·laboració amb J. Casals i Freixes, Catalunya, Pi i Margall i el catalanisme (1934) i, amb el pseudònim de Ramon de les Borges Blanques, La solució Cambó (1946).
“El nacionalisme català no reeixirà mentre ens preocupem de la sort o dissort de la política espanyola” (Ramon Arrufat i Arrufat)
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 26 maig 1819 – Barcelona, 5 novembre 1906)
Metge. Doctor en Medicina des de 1844, fou cap dels Serveis Sanitaris de la Companyia dels Ferrocarrils Catalans, director d'”Enciclografia de Industrias, Artes y Oficios” (1846) i “La Abeja Médica Española”, anys més tard succeí Josep Armenter en la direcció de “Revista de Ciencias Médicas” (1877-85).
Autor d’estudis sobre les epidèmies de febre groga (1870) i còlera (1884) de Barcelona.
(Barcelona, 1774 – 1818)
Poeta i dramaturg. Era pintor i fou sots-director de l’Escola de Nobles Arts de Llotja des del 1803.
Autor de poemes neoclàssics en castellà, i de patriòtics -en castellà i en català- durant la guerra contra Napoleó. Escriví el sainet popular L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta.
Fou el pare del pintor Josep Arrau i Barba.
(Barcelona, 4 maig 1802 – 2 gener 1872)
Pintor. Fill de l’escriptor Josep Arrau i Estrada. Deixeble primer a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, després hi exercí com a professor. Fou nomenat membre de l’Academia de San Fernando (1833) i fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1866).
Conreà el paisatge, natures mortes, temes religiosos i especialment retrats. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
És un dels iniciadors de la pintura romàntica a Catalunya.
(Saragossa, 1895 – Barcelona, 1972)
Capità de la marina mercant (1926). A partir dels anys trenta residí a Barcelona.
El 1936 fundà el Museu Marítim de Catalunya, del qual fou director, així com de l’Escola de Marina Mercant de la Mediterrània. El mateix any, la Generalitat el nomenà comandant del vaixell-escola “President Macià”.
Després de la guerra civil es dedicà a l’ensenyament privat.
(Barcelona, 9 octubre 1941 – Vallvidrera, Barcelona, 20 octubre 2023)
Pintor. El 1968 guanyà el premi de dibuix Ynglada Guillot.
La seva obra evolucionà cap al pop i col·laborà amb Rafael Bartolozzi fins al 1982.
De la seva producció es destaca la decoració mural d’una fàbrica a Parets del Vallès (1971), la d’un centre comercial a es Magaluf (1973) i la de la casa de Camilo José Cela a Mallorca (1979).
El 1989 exposà a Barcelona una mostra de l’obra realitzada entre 1961-89, i posteriorment en diverses ciutats d’Europa i Amèrica.
També ha realitzat escultures.
Enllaç web: Fundació Arranz Bravo
(Barcelona, 27 març 1909 – 28 febrer 1992)
Comediògrafa i novel·lista. Ha publicat contes amb el pseudònim de Rosa de Sant Jordi i narracions: Història d’una noia i vint braçalets (1934) i Home i dona (1936). Ha conreat un teatre de tipus humorístic: Es rifa un home! (1935), L’inconvenient de dir-se Martínez (1957).
L’any 1930 va fer un seguit de reportatges de caràcter social a la revista “Imatges”. Col·laborà al setmanari “La Rambla”, amb una columna nomenada Films&Soda. Els seus articles sovint provocaven polèmica amb els diaris de caràcter més conservador.
Va participar en la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les catalanes a favor del vot femení. Va ser presidenta del Front Únic Femení Esquerrista, a més de militant d’Esquerra Republicana.
(Barcelona, 21 març 1820 – 2 desembre 1890)
Financer i banquer. Germà de Manuel. D’origen humil, fou funcionari d’hisenda de l’Ajuntament de Barcelona des del 1840 fins al 1843.
Entrà a la Borsa, i el 1852 inaugurà la seva casa de banca, que es convertí en una de les més fortes de la ciutat.
Fou el primer promotor del Casino Mercantil Barcelonès (1860). Fundà el Teatre Líric de Barcelona (1881), i fou president de la Casa de Caritat de Barcelona. Fou un dels promotors de l’Exposició Universal del 1888.
D’ideologia liberal i moderadament lliurecanvista, fou amic i col·laborador de Sagasta, del qual rebé el nomenament de senador vitalici, i del grup liberal barceloní de Comas i Masferrer.
El seu nét Gonçal Arnús i Pallós fundà el 1910 la Banca Arnús.
(Barcelona, 8 setembre 1863 – 2 juliol 1933)
Escultor i medallista. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona. Deixeble de Ll. Domènech i Montaner i Antoni M. Gallissà (1888), col·laborà amb els principals arquitectes modernistes.
Dotat d’un cert sensualisme i amb gran domini en el modelat del cos i els plecs de les robes, és un dels escultors més representatius del modernisme.
El seu estil es manifestà en els seus monuments a diversos poetes, al parc de la Ciutadella de Barcelona, i en l’abundant ornamentació escultòrica.
Dades dels Països Catalans 