(Sabadell, Vallès Occidental, 29 març 1891 – Barcelona, 4 gener 1979)
Pintor. De nom autèntic Rafael Duran i Camps. Deixeble de Vila i Cinca i de Joaquim Mir.
Treballà a Madrid i després a París, on celebrà amb èxit nombroses exposicions. Formà part de l’Associació d’Amics de les Arts.
Conreà un estil realista de les natures mortes i els paisatges. Decorà el Saló de l’Ajuntament del Poble Espanyol de Barcelona (1929).
Publicà el llibre Durancamps (1972).
(Vitòria, País Basc, 14 febrer 1823 – Barcelona, 13 juliol 1855)
Militar. Protagonista d’un fet sagnant que apassionà l’opinió pública catalana.
Enamorat de la baronessa de Senellers, que no li corresponia, la féu objecte d’un crim passional, el 1855. Li clavà tretze punyalades quan ella sortia de casa seva, al carrer de la Unió de Barcelona, tot i que anava acompanyada dels seus germans.
Fou condemnat a morir a garrot. Duran sol·licità en va l’afusellament. Aconseguí emmetzinar-se i el trobaren mort en anar a executar-lo. La pena es complí tanmateix sobre el cadàver.
La truculència del drama n’assegurà, a l’època, un amplíssim ressò.
(Barcelona, 1864 – 27 novembre 1925)
Arquitecte, obtingué el títol el 1888. Fill de Manuel Duran i Bas i germà de Raimon, Manuel i Lluís.
És autor de l’església parroquial d’Artés (Bages) i d’altres temples. Fou arquitecte titular de la diócesi de Solsona.
Construí també algunes colònies industrials d’importància, com la Sedó, d’Esparreguera, i la Palà, de Súria.
(Barcelona, 14 desembre 1935 – 11 novembre 1988)
Realitzador i productor cinematogràfic. Després d’estudiar cinema a París, fou un dels creadors de l’Escola de Barcelona.
En aquest context dirigí Cada vez que… (1967) i Liberxina 90 (1970), però els problemes amb la censura li feren abandonar la realització i aleshores exercí tasques de producció amb diversos directors.
Participà en les Converses de Cinema a Catalunya, fou fundador de l’Institut del Cinema Català i responsable de l’oficina institucional de promoció del cinema català, activitats amb les quals s’acredità com un dels impulsors més entusiastes d’aquest art a Catalunya.
(Barcelona, 15 octubre 1849 – desembre 1928)
Pintor. Exposà regularment a Barcelona del 1870 al 1882, i també a Girona i a Olot.
Seguidor tardà d’un cert natzarenisme (Lectura, 1872, Museu d’Art Modern de Barcelona), aviat es dedicà de ple al costumisme.
El Museu Provincial de Girona, ciutat a la qual estigué vinculat, en posseeix cinc quadres.
(Barcelona, 12 octubre 1895 – 21 maig 1966)
Arquitecte. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Estanislau i Francesc. Estudià a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es graduà el 1926.
Formà part de la generació d’arquitectes catalans adscrits al noucentisme, moviment en què és distingí per la predilecció a adoptar les formes toscanes renaixentistes.
Realitzà a Barcelona el Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929 (actual Museu Arqueològic), amb Pelai Martínez; el vestíbul de l’estació de França i l’església de Montserrat, amb Nicolau M. Rubió i Tudurí, i restaurà la sala capitular de Poblet i el monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Durant el període de la República a la postguerra s’integrà al moviment nacionalista i fou membre del GATCPAC.
(Barcelona, 1894 – 1950)
Advocat, orador i polític. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Francesc i Raimon.
Membre d’Acció Catalana i, posteriorment, del Partit Catalanista Republicà, formà part del comitè consultiu d’aquest; fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i, en 1934-36, tinent d’alcalde.
Ocupà diversos càrrecs en el Col·legi d’Advocats i tingué una intervenció destacada en el Congrés Jurídic Català del maig de 1936.
És autor, amb Elies Rogent, d’una Bibliografia de les impressions lul·lianes (1927).
(Barcelona, segle XVIII – vers 1744)
Negociant i donzell. Fill de Josep de Duran i Móra.
Partidari de Felip V de Borbó, fou, amb el seu pare, empresari de forniments militars per a les expedicions borbòniques a Itàlia.
El 1732 envià a José Patiño un projecte de junta de comerç per a Barcelona que fou aprovat (1735) gràcies a la seva insistència. En fou nomenat director, però no assolí d’obtenir del govern els mitjans econòmics que n’asseguressin la continuïtat.
El 1735 llançà una vasta subscripció per a finançar la construcció del canal d’Urgell, operació que concebé com una empresa capitalista.
(Barcelona, 19 setembre 1792 – 20 juny 1858)
Metge. Estudià medicina a la Universitat de Cervera, i es doctorà en cirurgia a Barcelona, on fou deixeble de Pere Castelló.
Fou metge major de l’Hospital de la Santa Creu, catedràtic de clínica mèdica, secretari de la Junta Superior de Medicina i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Arribà a ésser metge de cambra de Ferran VII de Borbó.
Publicà nombrosos articles i discursos, entre els quals destaca la clau topogràfica com a model de tots els metges del Principat.
Alertà sobre els perjudicis dels gasos de les fàbriques per a la salut pública.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 30 abril 1814 – Barcelona, 16 setembre 1888)
Filantrop i industrial. Enriquit a Amèrica, donà part del seu patrimoni per a la fundació de l’anomenat Asil Duran, a Gràcia (Barcelona), perquè hi fossin instruïts i hi aprenguessin un ofici els joves internats per llur rebel·lia a l’autoritat paterna, i que fou confiat a l’orde de Sant Pere ad Vincula.
Finançà una institució semblant a Castelló d’Empúries, inaugurada pòstumament el 1898.
Dades dels Països Catalans 