(Torroella de Montgrí, Baix Empordà)
Poble, situat a la desembocadura del Ter.
Primitiu nucli de pescadors, al segle XVIII esdevingué un dels principals ports de la zona per donar sortida cap a Barcelona als productes de l’interior.
Cap a la meitat del segle XIX, amb l’auge del turisme al Principat, ha esdevingut un nucli important del turisme de la Costa Brava, en especial des del 1950.
Poble, al sud del terme. L’església de Sant Esteve depengué de la de Palafrugell i després de la de Llofriu.
Hi ha un notable castell medieval, dit torre d’Esclanyà.
Depengué de la baronia de Cruïlles.
Nom popular de la comarca del Baix Empordà.
(Palafrugell, Baix Empordà, 1865 – )
Cooperativa de consum. Creada per un grup d’obrers, probablement de tendència federal, influïts per Holoyoake. És la més antiga de les catalanes.
A la fi del 1865 tenia 78 socis. Tancada pel govern, fins al 1881 s’anomenà Botiga de Diversos Gèneres de Rafael Martinell.
Els estatuts són del 1870, i l’actual edifici fou reformat en 1925-26 per Rafael Masó.
(Torroella de Montgrí / Ullà, Baix Empordà)
Dues coves del massís de Montgrí, properes, que corresponen als dos termes municipals.
Excavades el 1927 per Maties Pallarès i Lluís Pericot, hi foren trobades indústries prehistòriques considerades de tècnica asturiana i d’època mesolítica.
Una revisió posterior dels materials ha fet inclinar a H. de Lumley i Eduard Ripoll a classificar-los com a mosterians.
(s’Agaró, Baix Empordà, 8 gener 1937 – 12 gener 1937)
Nom donat a 58 disposicions (decrets i ordres) del departament de finances de la Generalitat de Catalunya.
El pla fou preparat en aquesta localitat per un grup d’alts càrrecs de la Generalitat i d’economistes convocats pel primer conseller i conseller de finances, Josep Tarradellas, arran del decret de Facultats Excepcionals aprovat pel Consell de la Generalitat (20 novembre 1936), el qual li concedia àmplies facultats per a endegar l’activitat financera i administrativa del departament.
El pla, amb els problemes de guerra civil com a punt de referència, intentà de sistematitzar les institucions financeres de Catalunya, de normalitzar la vida administrativa i municipal i d’eixugar el dèficit del sector públic.
Les disposicions regularen la vida municipal, el règim d’apropiacions, el sistema creditici i financer, les finances de la Generalitat (hom creà nous imposts, com el de la xifra d’afers), l’estatge, el comerç exterior, la radiodifusió, la remuneració de funcionaris, etc.
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà)
Monument funerari dolmènic, un dels dòlmens més coneguts i visitats de Catalunya, gràcies a la bona restauració que en féu Lluís Esteve l’any 1954 i el seu fàcil accés des de la carretera de Romanyà de la Selva, a poca distància del mateix poble.
Es tracta d’una gran galeria, de planta en V, feta de granit, amb la cambra i el corredor una mica diferenciats, que es devia construir vers la meitat del III mil·leni aC.
Les seves dimensions són de 7 m de llarg per 1,5 m d’ample a la cambra i una alçada màxima de 2 m. El túmul és circular, d’uns 10 m de diàmetre, i acaba amb un cromlech de lloses grosses clavades, únic per les seves dimensions a Catalunya.
(Calonge i Sant Antoni, Baix Empordà)
Antic castell, en un cim, contrafort meridional de les Gavarres, dominant la vall dels Molins. En resta una torre enrunada de planta rectangular.
És esmentat el 1058, pertangué al monestir de Sant Feliu de Guíxols, i al segle XII fou concedit en feu a la família dels Gaufred, senyors de Fenals.
Al seu costat hi ha les restes d’un poblat ibèric.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà)
Poble (75 m alt) i antic municipi (5,28 km2), agregat el 1972 a l’actual, situat a la dreta del Daró.
La parròquia (Sant Martí) és esmentada el 1101; l’actual església és de mitjan segle XVI.
Pertangué al comtat d’Empúries, a la frontera històrica amb el de Girona, el comte Ponç V hi bastí (1300) una força, coneguda amb els noms de Castellempordà i de casal dels Margarit, oposat al castell veí de la Bisbal (2 km al sud), de la mitra gironina. En féu donació a Guillem de Vilaragut, els descendents del qual el mantingueren durant el segle XIV.
El 1413 passà als Santfeliu i, per matrimoni (1421), als Margarit, que en foren senyors fins al segle XIX.
(Castell i Platja d’Aro, Baix Empordà)
(o la Vall d’Aro) Poble, aturonat a l’esquerra del Ridaura i esmentat ja el 1362, es formà prop d’un castell, probablement el castrum Benedormiens, donat el 1041 al monestir de Sant Feliu de Guíxols.
El segle XIX es convertí en municipi, del qual fou el cap i li donà el nou nom, dins el mateix segle se segregà el municipi de Santa Cristina d’Aro.
L’església parroquial de Santa Maria, consagrada el 1078, depengué de Santa Cristina d’Aro fins al segle XVII.
Fins el 1991 fou cap del municipi, al qual també donà nom.
Dades dels Països Catalans 