(Figueres, Alt Empordà, 1885 – Barcelona, 12 setembre 1971)
Artista de varietats, conegut per Oh, Gran Gilbert!.
Residí al Brasil del 1911 al 1928. Actuà a Barcelona i a París.
Es féu cèlebre, de gran, a la Bodega Bohèmia de Barcelona, amb el nom d’Oh Gran Gilbert!.
Intervingué en el film Juguetes rotos (1966).
(Catalunya, segle XIX – )
Família d’artistes.
Compta entre els seus membres amb un nombre important d’escultors, arquitectes, pintors, dibuixants i músics.
Argenters en un principi, la casa d’argenteria i joieria Masriera fou durant molt de temps la més important del Modernisme català, guanyadora de premis reputats.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1941 – )
Artista plàstic. Conegut amb el nom de Noguera. Es formà amb el terrissaire Lluís Puigdemont i a l’Escola Massana de Barcelona (1963-68).
Ha treballat sempre el fang, a partir del qual ha desenvolupat diverses experiències. Entre el 1968 i el 1972 realitzà escultures volumètriques i posteriorment emmotllats d’objectes.
D’aquesta activitat ha derivat vers una creació conceptual a partir de les formes tradicionals de la ceràmica per a la qual també utilitza la fotocòpia i material fotogràfic.
(Barcelona, 1984 – 2008)
Mostra d’arts escèniques i espectacles que hom celebrà anualment a la ciutat.
Fou ideada amb la intenció de crear un aparador perquè grups i artistes mostressin fragments dels seus treballs a programadors d’espectacles i públic en general.
Des del 1988 se celebrà al Mercat de les Flors. El 1996 els seus creadors, J.E. López i Arnau Vilardebò, reberen el Premi Especial de la Crítica Teatral de Barcelona.
L’equip de la Marató també organitzà des del 1992 Dies de dansa, festival orientat a combinar la dansa i l’arquitectura urbana, i des del 1999, Des de la Paraula, festival al voltant de l’oralitat i la narració escènica.
En les darreres edicions hom potencià molt la faceta audiovisual de l’esdeveniment, el cinema, el video-art, els videojocs, les projeccions flash, etc.
(Maraye-en-Othe, França, segle XIV – Catalunya, segle XV)
(o Colí de Moraia) Vidrier.
Actiu a Catalunya, fou autor de quatre vidrieres —perdudes— per a la sala del Consell de Cent de Barcelona (1415) i havia treballat també a Santa Coloma de Queralt (1411) i a Cervera, on havia fet, entre altres obres, les vidrieres altes del presbiteri de l’església de Santa Maria (1412-14), conservades en part.
El 1426 encara treballava a Cervera.
(Gènova, Itàlia, 1864 – Barcelona, 1944)
Mosaïcista. Feia mosaics de tipus romà, venecià i àrab.
Realitzà els conjunts moderns de mosaics de l’Orfeó Català, l’hospital de Sant Pau i la plaça de toros Monumental, així com en diversos edificis modernistes de Domènech i Montaner.
(Catalunya, març 1928)
Manifest literari avantguardista.
Signat per Salvador Dalí, L. Montanyà i S. Gasch, reproduït en paper de colors groc i que assolí una gran difusió, en el qual denuncien el Noucentisme i defensen els nous corrents artístics associats al progrès i a la tècnica.
Suscità nombroses controvèrsies.
(Barcelona, 18 març 1899 – 1 maig 1996)
Ebenista, historiador de l’art i folklorista. Decorà les instal·lacions d’alguns departaments de la Generalitat de Catalunya. Assumí la direcció tècnica del Saló de la Llar Moderna, que després es transformà en l’Hogarotel.
Conferenciant i publicista sobre temes de mobiliari i decoració d’interiors, col·laborà a l’obra L’art català.
Com a folklorista, fundà i dirigí la revista “La Sardana” (1921-23), iniciadora dels estudis teòrics dels sardanisme. Fou membre fundador de l’Obra del Ballet Popular (1950), entitat que presidí en el període 1958-64, i dirigí la redacció de l’obra La sardana (3 vols, 1970).
Fou el pare de Montserrat Mainar i Benedicto.
(Barcelona, 1928 – 22 febrer 2015)
Pintora i esmaltadora. Filla de Josep Mainar i Pons. Es formà a l’Escola Massana i aviat es convertí en figura important de l’art de l’esmalt.
És autora de l’antependi de l’altar major de Montserrat (1959).
Fou distingida amb el primer premi de l’Esmalt a la III Biennal Hispanoamericana (1955).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 desembre 1903 – 11 setembre 1995)
Ballarí i coreògraf. Deixeble de J. Llongueras i de T. Wassilier.
Ingressà al cos de ball del Gran Teatre del Liceu el 1926, i hi debutà aquest mateix any amb El burgès gentilhome. Amplià els estudis a París i a Londres i actuà en importants teatres d’Europa.
El 1940 fou nomenat primer ballarí, mestre de ball i coreògraf del Liceu, i el 1950 creà la Companyia dels Ballets de Barcelona.
Fou professor de l’Institut del Teatre (1944-74) i tingué la seva pròpia acadèmia.
Dades dels Països Catalans 