(València, 1938 – Sevilla, Andalusia, 25 setembre 2011)
Metge. Especialitzat en radiologia, forense (1962) i professor d’història de la medicina. Catedràtic de terapèutica física de la universitat de Sevilla (1970).
És autor de Medicina y sociedad en la España romana, coautor de Manual de terapéutica física y radiología i de Tabaco y salud (1980), i molts altres llibres. També ha cultivat la literatura i guanya el premi Nadal de 1980 amb la novel·la Concerto grosso.
Antolí Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1762 – Madrid ?, segle XVIII) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid. Treballà a les ambaixades de Lisboa, Viena i París i fou oficial de la secretaria d’estat.
Dídac Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1765 – Granada ?, Andalusia, segle XVIII) Advocat. Treballà a la chancillería de Granada.
Manuel Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1768 – València ?, segle XIX) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid, oïdor i governador de la sala del crim de València i diputat a les corts de Cadis.
(Benimarfull, Comtat, 1782 – Cadis, Andalusia, 1835)
Escriptor. Prengué part en la guerra del Francès i fou milicià (1820-23). El 1834 fou pres, acusat de voler alçar una partida carlina.
Conegut com el Tio Melcior, compongué un gran nombre de poemes en català i castellà, sobretot de caràcter humorístic, religiós o patriòtic (romanços, gloses, el Col·loqui entre Francesc Blanes i Venturo Mullor), que es transmeteren per tradició oral entre els camperols del Comtat i l’Alcoià i que només en una mínima part foren aplegats per Gregori Gisbert i Gonsálvez, que els publicà a “El Fénix”.
(Albaida, Vall d’Albaida, 1872 – Sevilla, Andalusia, 23 desembre 1934)
Músic i compositor. Fou mestre de capella a la seu de Tortosa i a la de Sevilla. Allí fundà i dirigí l’orquestra Bética.
És autor, en col·laboració, de la partitura de la sarsuela titulada El puente de Triana. Escriví també moltes composicions sacres vocals, coreogràfiques i per a orgue. Aquestes últimes foren editades a París i a Nova York i constitueixen la part més important de la seva producció.
(Gata, Marina Alta, 1707 – Cadis ?, Andalusia, 1785)
Prelat i frare franciscà. Professà el 1723. Després d’ocupar diversos càrrecs de l’orde i ser-ne provincial, fou successivament bisbe de Canàries i de Cadis.
Deixà sermons i pastorals remarcables.
(Algesires, Andalusia, 1851 – València, 17 febrer 1908)
Erudit i bibliòfil. Delegat regi d’ensenyament primari, era membre de diverses entitats, com ara l’Acadèmia de Sant Carles i Lo Rat Penat. Va escriure en diversos periòdics i reuní una biblioteca molt important (12.000 volums i diversos documents), que llegà a l’ajuntament valencià.
Entre els seus treballs excel·leix Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia desde la introducción del arte tipográfico en España hasta el año 1868 (1898).
(Castalla, Alcoià, 1740 – Cadis, Andalusia, 1799)
Frare mínim. Era examinador sinodal a Cadis.
Publicà una traducció al castellà dels salms i els càntics.
(Torrevella, Baix Segura, 24 març 1919 – Granada, Andalusia, 18 abril 1984)
Escriptora. El 1936 es traslladà al Marroc, on treballà per a l’administració del protectorat espanyol. Des del 1958 visqué a Granada. Fundà la revista “Al-Motamid”, editada en castellà i en àrab.
És autora dels llibres de poesia Pequeños poemas (1944), que signà amb el pseudònim de Tímida, i Tiempo a salvo (1956).
(Palma de Mallorca, 26 setembre 1761 – Cadis, Andalusia, 26 gener 1852)
Marí de guerra. El 1776 entrà a l’armada en el departament de Cadis i acabats els seus estudis seguí una llarguíssima carrera, en una època de contínues hostilitats amb França i Anglaterra, navegant generalment entre Cadis i el continent americà.
Del 1836 al 1839 fou comandant general del departament de Cadis i el 1847 fou nomenat capità general i president de la junta directiva i consultiva de l’armada.
(Sevilla, Andalusia, 27 desembre 1532 – València, 6 gener 1611)
Eclesiàstic, alt funcionari reial i sant. Fou elegit bisbe de Badajoz el 1562 malgrat no tenir encara l’edat canònica. El 1568 el papa Pius V li atorgà el títol de patriarca d’Antioquia i l’ascendí a arquebisbe de València (1568), on entrà oficialment el 1569. Celebrà set sínodes i complí personalment la visita pastoral a la diòcesi (deixà 91 volums d’actes).
Per a la formació de sacerdots fundà el Col·legi del Corpus Christi (dit també del Patriarca), del qual redactà personalment les constitucions a partir del 1600 i que dotà amb obres d’art i una biblioteca de gran valor. Reformà la Universitat de València, de la qual fou canceller, i es preocupà de la formació dels fills dels nobles, alguns dels quals educà al seu propi palau arquebisbal i obligà a cursar estudis universitaris -molts d’ells es destacaren després en alts càrrecs eclesiàstics i diplomàtics-.
Nomenat lloctinent general de València per Felip III el 1602, l’oposició de part de l’aristocràcia l’obligà a renunciar el 1604.
Respecte al problema morisc dugué a terme durant trenta anys frustrats intents d’atracció i conversió: envià predicadors a les moreries, dugué a terme una reestructuració parroquial, féu publicar el 1599 un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros, però des del 1602 es convertí en un dels més ferms advocats de llur expulsió i dirigí al rei diversos memorials justificatius de llur dràstica liquidació en un esperit intransigentment contrareformista i una actitud ètica discutible.
La seva figura fou objecte de diverses biografies escrites ja en vida d’ell. Beatificat el 1796, aquest fet donà origen a una abundosa producció literària popular en català. Iconogràficament és representat sempre amb emblemes eucarístics. Fou canonitzat el 1960.
Dades dels Països Catalans 