(Altea, Marina Baixa, 5 febrer 1841 – Granada, Andalusia, juny 1901)
Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i a la de San Fernando. Residí un quant temps a Roma i a Buenos Aires. Treballà molt a Granada.
Destaquen entre les seves obres: Fra B. de les Cases emparant un indi, estàtues per a l’església de San Francisco el Grande de Madrid i el Monument a Narváez.
(Sàhara, Àfrica, segle XI – Mastana, Còrdova, 1115)
Conqueridor almoràvit. Mort el Cid, assetjà València (1101), i, després de derrotar Alfons VI de Castella -que hi acudí en socors de Ximena Díaz– a Cullera, s’emparà de la ciutat (1102), el govern de la qual fou encomanat a ‘Abd Alläh ibn Fätima.
(Requena, Plana d’Utiel, 1858 – Baeza, Andalusia, 1933)
Pintor i crític. Estudià a l’Escuela de Bellas Artes de Madrid. Fou pensionat a diversos països. Fundà les escoles de Belles Arts de Castelló de la Plana i de Requena, on excel·lí com a professor.
És autor de diversos treballs crítics i de nombroses conferències sobre temes d’art.
(Borriana, Plana Baixa, 23 abril 1727 – San Roque, Andalusia, 1782)
Erudit. Estudià filosofia i lletres i dret a la Universitat de València i fou catedràtic de dret natural i de gents a Madrid. Nomenat alcalde del Crim de València, morí abans de prendre possessió d’aquest càrrec.
Cal esmentar les seves obres Historia de la milicia española desde las primeras noticias que se tienen por ciertas hasta los tiempos presentes (1776), Historia del Derecho Natural y de Gentes (1776) i Memoria genealógica justificada de la familia Garcés de Marcilla (1780).
(Sevilla, Andalusia, 26 juliol 1875 – Cotlliure, Rosselló, 22 febrer 1939)
Poeta. Hom sol adscriure’l a la Generació del 98, perquè la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l’actitud espiritual i de la consciència dels homes que la formaren.
Durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel gener de 1939 s’exilià al Rosselló.
(Almeria, Andalusia, 1851 – Santander, Cantàbria, segle XX)
Polític republicà. Catedràtic de geografia a Palma de Mallorca des del 1889. Dirigent del partit d’Unió Republicana de Mallorca (1896), fou regidor des del 1899.
Organitzador, amb Francesc Julià, del Partit Republicà Radical (1911). Marxà a Santander l’any 1914.
(Xella, Canal de Navarrés, 7 abril 1938 – Màlaga, Andalusia, 11 febrer 2017)
Historiador. Professor de la universitat de Màlaga i catedràtic d’institut.
Ha publicat el llibre Crisi i revolució al País Valencià (1917) (1968).
(Xàtiva, Costera, 1752 – Cadis ?, Andalusia, 1835)
Militar. Actuà de corsari per la Mediterrània durant els anys 1771-81, i participà en el blocatge de Gibraltar (1779). Amb Antoni Barceló participà en l’expedició contra Alger (1783-84).
Lluità contra els francesos (1795) a Sant Feliu de Guíxols, i contra els anglesos a les Antilles. Degradat (1797), fou rehabilitat (1805) i participà en campanyes contra vaixells anglesos a Algesires.
El 1809 fou nomenat brigadier i el 1825, cap d’esquadra de l’Armada.
(Granada, Andalusia, 1074 – Oriola, Baix Segura, vers 1162)
Poeta i historiador andalusí. Cadí de València.
Ultra la seva abundant obra poètica, és notable per la seva història de la dinastia almoràvit, Ta’rïh al-dawla al·lamtüniyya, avui perduda, però conservada fragmentàriament al Bayän al-mugrib d’Ibn ‘Idärï.
(València, 926 – Còrdova, Andalusia, segle X)
Escriptor àrab. Fou valí de València sota el califat de Muhammad II.
Lluità al costat d’aquest i dels seus aliats catalans contra el partir bereber, durant la guerra civil que determinà la famosa expedició de Ramon Borrell I de Barcelona a Còrdova (1010). Quan els berebers recuperaren la ciutat, el mataren.
És autor d’unes biografies de sarraïns il·lustres.
Dades dels Països Catalans 