(Barcelona, 19 març 1910 – San Diego, EUA, 26 octubre 1999)
(Maria Pilar Casajuana i Martínez) Actriu. Entre el 1927 i el 1946 treballà a Hollywood, com a protagonista de les versions castellanes de films nord-americans.
Durant tota la seva carrera va aparèixer en 25 llarg-metratges, sobretot en papers secundaris. Potser el seu treball més notable és al film Mr. Robinson Crusoe, al costat de Douglas Fairbanks.
(Reus, Baix Camp, 13 abril 1889 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 27 novembre 1946)
Polític. Germà de Jaume, d’orientació política semblant a la seva.
Fou conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil (1937).
El 1939 s’exilià a França i, posteriorment, a Mèxic.
(Barcelona, 1748 – Veracruz, Mèxic, 1812)
Enginyer i militar. Graduat d’alferes d’enginyers a Barcelona (1769), intervingué en la fortificació del castell de Sant Ferran de Figueres, i posteriorment dirigí l’Acadèmia Militar de Matemàtiques d’Orà (1771).
Ja tinent, embarcà cap a Amèrica (1778). Projectà el poblat d’Arizpe (a l’actual Sonora), a Ciutat de Mèxic construí el castell de Chapultepec (1785-87) sobre una antiga fortificació asteca i tolteca.
També treballà a la fortalesa i el port d’Acapulco i projectà l’ampliació urbanística de Veracruz, regió on ocupà diversos càrrecs militars.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 18 juliol 1888 – Montevideo, Uruguai, 25 abril 1969)
Actriu. Germana del pintor i escenògraf Miquel.
Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules, que obtingué un gran èxit.
Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica (1910) i La reina jove (1911), d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva. Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona.
El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí, com Alejandro Casona i, sobretot, Federico García Lorca. De manera innovadora representà diversos clàssics castellans del Segle d’Or i també altres escriptors moderns com Valle-Inclán, Pérez Galdós o Unamuno.
A partir de 1927 donà suport, mitjançant el seu prestigi, a les obres de García Lorca, que estrenà a Barcelona i Madrid i després a diversos països d’Amèrica.
El seu primer contacte amb Amèrica fou el 1914 en què actuà a Buenos Aires (Maria Rosa de Guimerà) i a altres poblacions argentines, a l’Uruguai, a Montevideo, i a Xile. El 1921 féu una gira per Uruguai, Xile, Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. Artista ja ben coneguda, el 1926 rebé un homenatge a Caracas.
El 1936 l’esclat de la guerra civil la sorprengué a Amèrica, on adoptà una postura activa a favor del govern republicà. Ajudà, després de la derrota, els catalans exiliats, i estrenà en català Maria Rosa, de Guimerà, a Buenos Aires. El 1939 féu actuacions a l’Havana, Mèxic, Colòmbia i Perú.
El 1941, fundà a Xile l’Escuela de Arte Dramático, que assumí després la Universitat a través del ministeri d’educació, i actuà des de la Radio Nacional de Santiago. El 1944 tornà a Buenos Aires amb la seva Compañía Escuela, amb la qual féu gires teatrals per l’Argentina, Uruguai i Xile.
Es traslladà a Montevideo, on residí de 1948 a 1957, i dirigí la Comedia Nacional Uruguaya i l’Escuela Municipal de Arte Dramático. El 1957 feu actuacions a Mèxic i als Estats Units, a Northampton (Massachusetts), on adaptà i dirigí versions en castellà i anglès de Yerma. El 1958 actuà en teatre i TV (La dama del alba) a Buenos Aires, on també fou promotora de la fundació de la Casa del Actor i del Teatro de Verano.
El Casal de Catalunya de Buenos Aires li féu un homenatge i donà el seu nom al teatre de la entitat. El 1943 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile i el 1963 els de Montevideo.
La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d’actors, fou el focus de renovació del teatre sud-americà.
(Poboleda, Priorat, 19 setembre 1837 – l’Havana, Cuba, 23 juliol 1893)
Meteoròleg. Ingressà a la Companyia de Jesús. Hagué d’exiliar-se arran de la Revolució de Setembre del 1868, i completà la seva formació a França. Passà a l’Havana, a l’observatori del Colegio de Belén, on féu estudis climatològics.
Publicà Apuntes relativos a los huracanes de las Antillas (1877) i diverses altres monografies.
Inventà dos aparells, que anomenà ciclonoscopi i ciclononefòscop, premiats a l’exposició de Chicago del 1892, per a detectar els huracans i deduir el moment de llur arribada.
(Figueres, Alt Empordà, 21 juliol 1899 – Ithaca, EUA, 14 setembre 1950)
Economista i demògraf. Estudià dret a Barcelona (1921), estadística a Itàlia (1924) i economia a Anglaterra (1925-26). Fou professor de l’Institut d’Estudis Comercials i, el 1930, fou nomenat director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del qual dirigí el “Butlletí”.
En començar la guerra civil s’exilià a Veneçuela, on arribà a ésser director d’estadística del Ministeri de Foment; el 1945 es traslladà als EUA, on professà a la Universitat de Colúmbia.
Entre les seves obres destaquen el primer estudi estadístic sobre la renda nacional d’Espanya i els primers llibres científics sobre la demografia de Catalunya: Catalunya, poble decadent (1935), que combat la minva de natalitat i causà un gran impacte, i La immigració a Catalunya (1935), que l’acredita, juntament amb l’anterior, com el primer investigador de la demografia de la Catalunya contemporània.
(Barcelona, 13 setembre 1874 – Barranquilla, Colòmbia, 31 octubre 1950)
Metge i polític. President de la Unió Catalanista i del Comitè de Germanor per als Voluntaris Catalans de la guerra 1914-18. Durant la II República fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i delegat de la Generalitat a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. S’exilià el 1939.
Fou director d'”Universitat Catalana” (1900-02) i col·laborà a “D’Ací i d’Allà”, “Nosaltres Sols!” (1931-38), “La Tralla” (1938) i en diverses publicacions catalanes editades a Amèrica i a França durant el seu exili.
(Barcelona, 12 agost 1879 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 12 gener 1965)
Fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. El 1902 fundà la Societat de Biologia de Barcelona i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d’investigació (al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l’Institut de Fisiologia).
A partir del 1916, fou durant cinc anys diputat a corts pel districte de Figueres com a republicà federal. El 1920 promogué, sota els auspicis i la dotació de la Mancomunitat de Catalunya, la creació d’un institut que havia d’esdevenir l’Escola de Fisiologia catalana.
El 1939 es traslladà a Veneçuela, on fou nomenat professor de la universitat de Caracas; a Amèrica va seguir la seva tasca científica, reconeguda internacionalment. Les seves investigacions es refereixen als més diversos camps de la fisiologia. Premi Kalinga de la Unesco (1955) pels seus treballs de biologia.
A més a més d’haver dirigit les publicacions periòdiques “Treballs de la Societat de Biologia” i “Annals de l’Institut de Fisiologia”, sobresurten de la seva obra Tratado de fisiología (1902), La infección (1911), La unidad funcional (1917), Los mecanismos de correlación fisiológica (1920), Les distròfies per retard (1929), Los fundamentos de la biología (1943), El sistema neurovegetativo (1946), Filosofía y biología (1954) i el tractat Fisiología humana (1962).
(Manresa, Bages, 8 gener 1878 – Cuernavaca, Mèxic, 7 desembre 1943)
Filòsof i polític. Estudià a la Universitat de Barcelona, on des del 1913 exercí de catedràtic d’història de la filosofia i psicologia superior. El 1914 fundà el Seminari de Filosofia, el primer que funcionava a la universitat barcelonina. Fou també professor als Estudis Normals de la Mancomunitat i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i donà cursos a l’Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Polytechnicum i al Conferentia Club.
En proclamar-se la República, fou nomenat degà comissari de Filosofia, rector de la universitat i president del Consell de Cultura de la Generalitat, càrrecs dels quals dimití el 1932 per integrar-se a la política activa com a diputat d’ERC al Parlament de Catalunya (novembre 1932). Durant la República, a més de la càtedra, professà al Seminari de Pedagogia i a l’Escola d’Estiu.
Exiliat, formà part del Consell Nacional de Catalunya (abril 1940) i col·laborà a la “Revista de Catalunya”, fundada a París el 1940.
Deixeble de Llorens i Barba, pensava que la filosofia havia de tractar successivament el problema gnoseològic, el metafísic i l’ètic.
Entre les seves obres cal esmentar: Programa sumario de lógica fundamental (1911), Alguns aspectes de la vida universitària del Dr. Llorens i Barba (1920), Idealitat, Metafísica, Espiritualisme (1923), Nacionalitat i cultura (1925), Tendències filosòfiques a Catalunya durant el segle XIX (1925), Filosofia i cultura (1930-32), Spinoza (1933), Figures i perspectives de la història del pensament (1935) i El pensament i la vida. Estímuls per a filosofar (pòstuma, 1945).
(Palma de Mallorca, 13 gener 1895 – Woodland Hills, EUA, 2 abril 1969)
“Fortunio Bonanova” Actor i cantant. De jove es dedicà al periodisme. Format a Barcelona, estudià dret i música. Com a cantant, debutà a l’Òpera de París, i actuà per tot Espanya, Itàlia i Moscou.
En el camp del cinema, interpretà a Barcelona el Don Juan Tenorio de Ricard de Baños (1921). Defensor teòric de l’avantguardisme signà a Mallorca el Manifest de l’Ultra (1921). Estrenà a Barcelona el Socrate.
El 1923, anà a Buenos Aires, on representà Doña Francisquita, Maruxa i La Canción del olvido. S’establí als EUA per enregistrar-hi discos i intervingué després (1927-32) en diverses produccions als EUA, amb Gloria Swanson, Mary Astor i Joan Bennet; romangué a Nova York, on féu revista.
Novament a Barcelona, féu alguns dels primers films sonors del país: El desaparecido (1934) i Poderoso caballero (1935). Tornà a marxar als EUA, on actuà durant un any i mig a Nova York, i després a diverses companyies durant un llarg temps, fins que es dedicà de ple al cinema a Hollywood i a Mèxic.
Va fer versions espanyoles de cintes nord-americanes; El capitán Tormenta (1936), El carnaval del diablo (1936) i La inmaculada (1939), entre altres. Intervingué en uns quaranta films nord-americans tan notoris, com: Citizen Kane, d’Orson Welles (1941); Per qui toquen les campanes (1942), de Sam Wood, i Monsieur Beaucaire, de George Marshall (1946).
A Mèxic, cal destacar la seva intervenció en els films La pícara Susana (1944), Pepita Jiménez (1945), El fugitivo (1946-47) i La diosa arrodillada (1947). Participà també en films com Rosa of Santa Rosa (1947), The Angel of the Amazon (1948) i, esporàdicament, al cinema espanyol (La muerte silba un blues, 1962).
És considerat un secundari eclèctic, però sòlid, del cinema de l’època.
