(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Abat quadriennal del monestir de Santes Creus. Fou elegit per a dos períodes, el 1696 i el 1704. Deixà l’abadiat per ser almoiner de Carles d’Àustria.
Més tard fou abat del monestir de Sant Cugat del Vallès.
(Catalunya, segle XVI)
Senyor de Maçanet. Nét de Berenguer de Foixà i de Bordils. Es casà amb la seva cosina Dionisa de Vilanova, senyora de Castellet de Cornet. Es distingí en les guerres de l’emperador Carles I de Catalunya.
Fou el pare de:
Hug de Foixà i de Vilanova (Catalunya, segle XVI – 1589) Senyor de Maçanet i de Castellet de Cornet. Morí sense descendència, i heretà el seu germà Octavi.
Octavi de Foixà i de Vilanova (Catalunya, segle XVI) Abat de Sant Cugat del Vallès. Heretà del seu germà Hug les senyories de Maçanet i de Castellet de Cornet. Fou fill natural seu:
Lluís de Foixà (Catalunya, segle XVI – 1619) Fou legitimat (1599) i obtingué la successió i les senyories de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia. Féu testament el 1619. Del seu matrimoni amb Anna de Comelles deixà dos fills i successors: Lluís i Ignasi de Foixà i de Comelles.
(Catalunya, segle XIV)
Abat de Sant Cugat del Vallès (1351-85).
El capítol de la congregació claustral benedictina tarragonina i saragossana li encarregà (1358) una recopilació de les constitucions de la congregació nova (enllestides el 1361).
Féu construir l’arxiu del monestir.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1670 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 15 setembre 1726)
Eclesiàstic i monjo benedictí. Fou prior d’Àger, visitador de l’orde i abat de Sant Pere de Galligants.
Diputat eclesiàstic de la Generalitat durant el trienni 1710-13, aquest darrer any assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V i procurà que el braç eclesiàstic restés al marge d’aquella decisió. Al cap de pocs dies cessà reglamentàriament el seu mandat. Se n’anà de Barcelona, i evità així de viure-hi el setge borbònic.
Fou nomenat abat de Sant Cugat del Vallès, malgrat la seva timidesa política, no volgué col·laborar amb els borbònics, i fou desterrat el 1715.
És autor de l’obra La apología sobre el orígen, fundación y fundador del imperial monasterio de San Cucufate i d’altres escrits.
(Catalunya, segle XI)
Abat de Sant Cugat del Vallès (1011-1053).
Desplegà una gran activitat en la defensa i el repoblament de les terres del seu monestir al Penedès (Olèrdola, Santa Oliva, Albinyana, estanys de Calders), que li disputaven la casa vescomtal barcelonina i els Santmartí i altres nobles (hagué de recòrrer sovint al tribunal comtal: 1011, 1013, 1017).
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XIV – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, després 1419)
(o Astruc) Humanista benedictí i doctor en dret.
Abat de Santa Maria de Roses (1396-1401), de Sant Esteve de Banyoles (1401-08), de Rodes (1410-13) i de Sant Cugat (1416-19).
Estigué al servei de Joan d’Aragó, comte d’Empúries. Partidari del papa Benet XIII, fou durant deu anys capità del palau apostòlic d’Avinyó.
Es conserva d’ell un Tractatus contra alchimistas, escrit el 1404.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 6 gener 1640)
Eclesiàstic. Essent abat de Sant Cugat del Vallès (des del 1618), pretengué la cancelleria de l’Audiència de Barcelona (1621), però trobà l’oposició del virrei duc d’Alcalà, motiu pel qual fou el dirigent de la campanya contra la continuació del seu virregnat. Nomenat, tanmateix, canceller de l’Audiència, més tard (1631) restà fidel als designis de Felip IV.
El 1634 es manifestà contra el Consell de Cent en les negociacions de l’impost del quint, i el 1639 desfermà una onada de terror damunt Barcelona d’acord amb el virrei de Santa Coloma, que havia de dur, l’any següent, a la Guerra dels Segadors.
(Catalunya, segle XVII – Sant Pere de Rodes, el Port de la Selva, Alt Empordà, 1673)
Religiós i erudit. Durant els darrers anys de la seva vida fou abat del monestir de Sant Pere de Rodes, i abans ho havia sigut del de Sant Cugat del Vallès, on ocupà el càrrec de prior i de vicari general.
Escriví un Índice o repertorio por orden alfabético de las cosas notables del archivo de San Cugat, i una història dels abats d’aquest establiment. Les dues obres han restat inèdites.
(Catalunya, segle XIV – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 25 desembre 1350)
Eclesiàstic. L’any 1348 fou nomenat abat del monestir de Sant Cugat del Vallès.
La nit de Nadal fou assassinat, a l’església, per Berenguer de Saltells, el pare del qual havia fet testament a favor del monestir pensant que el fill era mort. El crim fou execrat públicament pel rei Pere III el Cerimoniós.
Una escultura del Museu d’Art de Catalunya, és dubtosament atribuïda al sepulcre de l’abat. Fragments de l’alba i de la capa que duia el dia de la seva mort són conservats en diversos museus de Barcelona i dels EUA.
(Catalunya, segle XI – Barcelona, 1107)
Prelat. Fou abat del monestir de Sant Cugat. El 1098 o 1099 fou nomenat bisbe de Barcelona, a la mort del seu antecessor Folc II de Cardona.
El 1100, en unió dels bisbes de Girona i de Carcassona, aplegat amb ells a Vilabertran, ordenava als clergues de la diòcesi de viure segons la regla de sant Agustí, per acabar amb la relaxació dels costums eclesiàstics.
Consagrà almenys nou esglésies, entre elles les de Sant Sadurní d’Anoia i de Sant Andreu de Palomar.
Fou succeït a la seu barcelonina per Ramon Guillem.
Dades dels Països Catalans 