(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)
Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.
El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.
(Oms, Rosselló, 1924 – 1977)
Pintor. Estudià a les acadèmies d’André Lhote i de Fernand Léger i, al Brasil, amb Portinari (1948-50).
Després del viatge a Amèrica abandonà la pintura figurativa i es dedicà a la pintura abstracta, de factura lineal i evocadora de moviment.
Obtingué el premi Joan Miró els anys 1964, 1965 i 1966.
(Illa, Rosselló, 1881 – 1977)
Comediògrafa. Autora de nombroses comèdies de costums i de sainets en un llenguatge senzill i popular, com Primers passos (1931), Retalls (1933), Rialles (1942), Els set pecats capitals (1948), etc.
També ha publicat dues obres en francès.
(València, 1910 – 1977)
Arqueòleg. Era membre del Servei d’Investigacions Prehistòriques de València.
Ha participat en excavacions de jaciments valencians i publicat treballs sobre prehistòria del País Valencià, especialment sobre l’edat del bronze, com el Catálogo de la colección Federico de Motos en el Museo de Prehistoria de Valencia (1972).
(Barcelona, 1903 – 1977)
Dibuixant i decorador. Féu caricatures i acudits per a diversos periòdics de Barcelona. Del 1939 el 1960 visqué exiliat.
Ha il·lustrat algunes edicions literàries i ha fet exposicions de pintura. Col·labora a “Tele/eXprés” de Barcelona i a “L’Indépendant”, de Perpinyà.
(Barcelona, 1977 – )
Sala d’exposicions, inaugurada per A. Maeght -marxant d’art contemporani, editor i mecenes-, situada a l’antic palau Cervelló del carrer de Montcada.
Josep Farreras en fou el primer director fins el 1990, en què el substituí José Muñoz.
La seva tasca se centra sobretot en la difusió de l’obra d’artistes espanyols ja coneguts a l’estranger, juntament amb la d’altres artistes més joves, i també la d’artistes estrangers de renom.
El 1990 obrí una llibreria especialitzada en art contemporani.
(Cervera de la Marenda, Rosselló, 20 maig 1886 – Barcelona, 3 desembre 1977)
Eclesiàstic i gramàtic. Estudià filosofia i lletres a Barcelona i magisteri a Madrid.
Fou professor de l’Escola Normal de Girona, on féu cursos especials de gramàtica i literatura catalanes.
Publicà una gramàtica castellana.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 16 febrer 1893 – Barcelona, 14 febrer 1977)
Anarco-sindicalista. Treballador del suro.
Membre del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1920-21 i 1931-36), durant la guerra civil fou conseller de Defensa de la Generalitat (desembre 1936-maig 1937).
Fou un dels fundadors, a Perpinyà, del Moviment Llibertari Espanyol (març 1939).
Tornà de l’exili el 1976.
(Olot, Garrotxa, 28 juny 1921 – Santa Pau, Garrotxa, 1 octubre 1977)
Escriptor. Amb els seus treballs ha contribuït a fer conèixer més bé la història i el present de la Garrotxa.
És autor de Besalú, un país aspre i antic (1968), Olot: els homes i la ciutat (1969), Santa Pau i la seva baronia (1971), Carlins i liberals (1972) i Olot i les seves valls (1975).
(Catalunya, octubre 1977 – )
Institució política. Hereva de la Generalitat de Catalunya existent durant la Segona República,
Fou recobrada amb la democràcia, després de les primeres eleccions generals de l’estat espanyol, la Generalitat de Catalunya fou restablerta per segona vegada.
Redactat l’Estatut d’Autonomia (1979) i celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya (1980), Jordi Pujol fou elegit cinquè president de la Generalitat de Catalunya restaurada i cent quinzè des de l’origen de la institució.
Enllaç: Generalitat de Catalunya
Dades dels Països Catalans 