(Saragossa, Aragó, 1854 – Barcelona, 1928)
Banquer. Fill de Manuel Garriga i Nogués i cosí de Josep Garriga i Roig, que adoptaren (1913) com a primer cognom el de Garriga-Nogués.
Fou el pare de Pilar Garriga-Nogués i Coll (Barcelona, 1881 – 1972) Es casà amb el seu cosí germà Josep Garriga i Roig.
(Barcelona, 1921 – 15 desembre 1972)
Pintor. Ha destacat com a paisatgista i pintor de monuments.
Conreà també el dibuix i l’aquarel·la.
(l’Havana, Cuba, 1868 – Barcelona, 1972)
Empresari i polític. Fill de Pere Coll i Rigau.
Instal·lat de jove a l’Empordà, es dedicà a explotacions agropecuàries. Alhora mantingué puixants les empreses familiars a Cuba.
Fou nomenat comissari d’ordre públic de la Generalitat, càrrec que ocupa fins a l’octubre de 1934. S’exilià el 1939 i visqué molts anys a l’estranger.
(França, segle XIX – segle XX)
Dinastia de músics originària de Figueres (Alt Empordà).
Els membres més destacats foren Francís Casadesús (París, 1870 – Suresmes, França, 1954), compositor; i el seu nebot, Robert Casadesús (París, 1899 – 1972), pianista i compositor.
(Artà, Mallorca, 1905 – Barcelona, 1972)
Advocat i arqueòleg. Distingit per la seva aportació a l’arqueologia de Mallorca.
Ha fet diverses excavacions des del 1929, la major part del material de les quals és al museu d’Artà. Col·laborà amb la Fundació Bryant a les excavacions de Pollentia (Alcúdia).
Com a darrera aportació científica, presentà les excavacions de la cova sepulcral de Son Maimó (Mallorca) al “Symposium de Prehistoria y Arqueología de Baleares”, celebrat a Palma el 1972.
(Barcelona, 9 agost 1883 – 13 abril 1972)
Escriptor i polític. Fou redactor del “Diario de Barcelona” i fundador de la Juventud Monárquica, de la qual fou elegit president (1913).
El 1918 fou un dels impulsors de la Federació Monàrquica Autonomista, molt propera a les posicions polítiques de la Lliga Regionalista, a la qual acabà adherint-se després de la mort de Maura. Regidor de Barcelona l’any 1921, fou tinent d’alcalde de cultura.
Fou secretari polític de Francesc Cambó del 1930 al 1936, diputat a les corts espanyoles i president de la Lliga de Defensa Industrial de Barcelona i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.
L’any 1952 fou nomenat cronista oficial de Barcelona.
És autor de Per les terres de Crist (1926), La inquietud oriental (1942), Mi calle Fernando (1943), Recuerdos y chismes de la Barcelona ochocentista (1944), Seis años con don Francisco Cambó (1957) i Memòries. Vuitanta anys de sinceritats i de silencis (1965).
(El Buste, Aragó, 17 novembre 1890 – Barcelona, 16 gener 1972)
Eclesiàstic. Bisbe auxiliar de Toledo i bisbe de Barcelona.
Sota el seu pontificat se celebrà el Congrés Eucarístic (1952).
Afrontà amb habilitat els problemes que li oposà el catalanisme.
(Barcelona, 16 juny 1898 – 1 octubre 1972)
Financer i polític. Fill de Damià Mateu i Bisa i germà de Maria dels Àngels.
Director de les empreses familiars, en iniciar-se la guerra civil passà al bàndol franquista. Amic personal de Franco, entrà amb el seu exèrcit a Barcelona, d’on fou nomenat alcalde el dia següent.
El 1945 fou nomenat ambaixador a França.
Des del 1923 era propietari del castell de Peralada.
(Montsó, Aragó, 16 abril 1972 – )
Tennista. Es formà esportivament a Catalunya i entrà en el món de la competició sota el guiatge del tècnic holandès Eric van Harpen.
Formant parella de dobles amb Arantxa Sánchez i Vicario, aconseguí la medalla de plata als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 i la Copa Federació l’any 1996 contra l’equip de França.
(Llorac, Conca de Barberà, 23 desembre 1900 – Calaf, Anoia, 15 abril 1972)
Veterinari. S’especialitzà en patologia equina.
Creà una unitat d’assegurança de bestiar equí, qualificada de modèlica, i desenvolupà una tasca docent notable.
Fou president de la secció de patologia de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Barcelona (1960-70).
Dades dels Països Catalans 