(València, 29 octubre 1880 – 7 abril 1956)
Erudit. Baró de San Petrillo.
S’especialitzà en investigacions relacionades amb la genealogia i l’heràldica valencianes –Los malteses en Valencia (1911), Cosas añejas (1919), Los Próxitas y el Estado de Almenara (1932), Los Cruïlles y sus alianzas (1946)-.
Publicà també la sèrie d’estudis Filiación histórica de los primitivos valencianos (1932-41), sobre pintura medieval.
(Epinay-sur-Seine, França, 26 gener 1887 – Ceret, Vallespir, 1 juny 1956)
Pintor. Malalt, s’instal·là el 1916 a Ceret, al Castellàs. Conreà sobretot el paisatge.
Fundà el 1950 el Museu d’Art Modern de Ceret.
(València, 1884 – 1956)
Escultor. Sobresortí com a imatger. Era professor de talla a l’Escola d’Arts i Oficis de València.
(Mallorca, 1956)
(o La sala de les Nines) Novel·la de Llorenç Villalonga. Publicada després d’una versió castellana i diverses de catalanes incompletes.
Obra cabdal de l’autor, sòlidament construïda, densa i d’estil acuradíssim, narra amb una mescla d’ironia i melancolia la decadència d’una classe concreta, l’aristocràcia mallorquina, i en general d’un estil de vida en via d’imminent desaparició.
Plena de connotacions autobiogràfiques, els protagonistes, Don Toni, fervent admirador de la il·lustració, i la seva muller, Maria Antònia, esdevenen els símbols d’una Mallorca que s’esfondra.
(València, 3 desembre 1907 – 11 desembre 1956)
Torero. Es féu ja famós, de ben jove, com a novillero. Prengué l’alternativa a València el 1927, i es retirà el 1935. Entre aquestes dates intervingué en cinc-centes corridas.
Tornà a les places durant la guerra civil de 1936-39, i es retirà definitivament el 1942.
Fou molt hàbil i vistós amb la muleta. Escassament afortunat a l’hora de matar, es distingí, altrament, en la sort del descabello.
(Barcelona, 1875 – 1956)
Periodista. Escriví a “La Tralla” amb el pseudònim Fibló i polemitzà amb els lerrouxistes.
Membre de la Unió Catalanista, fou processat i s’exilià uns quants anys a França.
(Barcelona, 1873 – 1956)
Músic. Fill de Pauleta Pàmies i Serra. Fou catedràtic de declamació del conservatori del Liceu durant més de quaranta anys.
Ferran Fuster (Catalunya, 1878 – segle XX) Religiós jesuïta. Es doctorà en dret canònic a Roma. Fou catedràtic d’aquesta disciplina al Col·legi Màxim de Sarrià. Era redactor molt actiu de la revista “Razón y Fe”.
Jeroni Fuster (València, segle XV – segle XVI) Eclesiàstic i poeta. Mestre en teologia, fou beneficiat de la seu de València. Participà amb una composició en català en el certamen poètic celebrat a València el 1511 en honor de Santa Caterina de Siena. Escriví també una Homilia sobre lo psalm “De profundis” (1490), en prosa i algunes parts en vers, que reflecteixen una clara influència de la Divina Comèdia de Dant.
Josep Fuster (Perpinyà, 1801 – 1876) Metge. Ensenyà a Montpeller. Escriví en francès remarcables estudis mèdics.
Just Fuster (País Valencià, 1815 – segle XIX) Compositor. És autor de diverses obres que foren populars.
Melcior Fuster (València, 1607 – 1686) Eclesiàstic. Publicà part dels seus escrits en castellà i en llatí. La seva obra es compon de sermons i treballs teològics.
Pere Joan Fuster (Illes Balears, segle XIV) Arquitecte. L’any 1343 treballava a les obres de la seu de Palma.
Ramon Fuster (Anglès, Selva, segle XIV) Mestre d’obres i tallista. Treballà en 1327-28 a l’església de Santa Maria de Montserrat. Li fou encomanada l’ampliació del primitiu temple romànic i sembla que aixecà un cor als peus de la nau central.
Ricard Fuster (Catalunya, segle XX – 1956) Baríton. Destacà per la seva tècnica acurada i pel seu gran temperament, que li aconseguiren èxits remarcables. Actuà fins a una edat molt avançada. La seva millor interpretació era la de Rigoletto de Verdi.
Tomàs Fuster (Castelló de la Plana, 1660 – 1714) Frare dominicà. Obtingué els càrrecs de predicador del rei, missioner apostòlic i qualificador del Sant Ofici. És autor d’escrits religiosos.
Valeri Fuster (València, segle XVI) Poeta. Hom en coneix els poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant, inclosos en un plec poètic imprès a València el 1556. De llenguatge, to i caràcter populars, gaudiren d’èxit entre els seus contemporanis.
Eren fills i deixebles de Joan Baixas i Carreter.
Mercè Baixas i Castellví (Barcelona, 1900 – segle XX) Pintora. Ha conreat l’aquarel·la amb qualitat remarcable.
Montserrat Baixas i Castellví (Barcelona, 1900 – segle XX) Pintora. Ha practicat especialment l’aquarel·la, i ha obtingut diverses distincions.
Josep Maria Baixas i Castellví (Barcelona, 1902 – segle XX) Dibuixant. Dirigí la famosa acadèmia del seu pare. Ha destacat com a aquarel·lista.
Ignasi Baixas i Castellví (Barcelona, 11 abril 1904 – Santiago de Xile, Xile, 1956) Pintor i aquarel·lista. Professor de dibuix a la càtedra d’arquitectura de la universitat catòlica de Santiago de Xile, assolí gran fama com a aquarel·lista. Es dedicà també a la pintura mural (església dels passionistes de Los Andes).
(Palma de Mallorca, 11 maig 1899 – Bogotà, Colòmbia, 20 gener 1956)
Polític i escriptor. El 1921 es llicencià en ciències a la Universitat de Barcelona. Durant la II República realitzà una gran activitat cultural i política a Mallorca.
Entre el 1936 i el 1939, residint a Barcelona, presidí el consell executiu d’Esquerra Republicana Balear a Catalunya.
Al seu exili colombià fou secretari del Patronat de Cultura Catalana i publicà diversos poemes i articles polítics, com els assaigs Gabriel Alomar, el futurista (1949) i Bartomeu Rosselló-Porcel, català de Mallorca (1951). editats a Bogotà.
Dades dels Països Catalans 