(València, 1938 – Sevilla, Andalusia, 25 setembre 2011)
Metge. Especialitzat en radiologia, forense (1962) i professor d’història de la medicina. Catedràtic de terapèutica física de la universitat de Sevilla (1970).
És autor de Medicina y sociedad en la España romana, coautor de Manual de terapéutica física y radiología i de Tabaco y salud (1980), i molts altres llibres. També ha cultivat la literatura i guanya el premi Nadal de 1980 amb la novel·la Concerto grosso.
(Palma de Mallorca, juny 1914 – març 1938)
Setmanari en castellà. Aparegut com a òrgan del Foment de Civisme. Animada bàsicament per Jeroni Massanet, que hi popularitzà el pseudònim de Manitas, mantingué sorolloses polèmiques amb les autoritats locals, que li valgueren alguns entrebancs (detenció del director oficial i del mateix Massanet el 1927, etc).
El seu desenvolupament estigué molt lligat al de la societat: a partir del 1927 Massanet perdé preponderància i es creà un comitè de redacció, alhora que prenia un to més culturalista. El 1930 tornaren a sovintejar les col·laboracions de Massanet, però la publicació deixà d’aparèixer com a òrgan del Foment el 31 de desembre de 1930.
Pel gener de 1931, i amb una periodicitat mensual, aparegué de nou com a òrgan exclusiu i personal de Massanet, que hi utilitzà diversos pseudònims.
(València, 15 novembre 1884 – 1938)
Títol de diversos setmanaris publicats a la ciutat en diferents èpoques i que van coincidir en l’anticlericalisme i en el republicanisme més abrandats. La més antiga edità 113 números (15 novembre 1884 – 13 març 1887). Dirigida per Manuel Lluch i Soler, el qual fou empresonat algunes vegades per suposades injúries al rei.
L’any 1908 tornà a publicar-se com a segona època, però amb una vida molt curta. Una altra represa (28 setembre 1909 – 1938) amb canvis de títol (“La Chala” i “La Sombra”, entre ells), a causa de suspensions governatives. Els seus acudits i dibuixos foren molt agressius.
(Alacant, 21 abril 1848 – Madrid, 9 febrer 1938)
Escriptor. Visqué bastants anys a Madrid. El seu prestigi com a poeta fou considerable. S’inspirà sobretot en la bellesa del país natal i en temes religiosos, on s’observa una influència de les doctrines espiritistes.
Publicà els llibres Pepín (1911), Lepra (1912), Judas (1914), Alicante, poema extens (1916), Satán (1918), El Profeta en su patria (1923) i El Sermón del Monte, de Jesús (1935).
(Manacor, Mallorca, 9 juny 1938 – )
Prevere (1960), escriptor, polític i activista social. Estudià al Seminari Conciliar de Sant Pere (1949-59). Exercí de missioner al Perú (1964-69), d’on sorgí la novel·la El denari del profeta (1988). Des del seu retorn a Mallorca s’ha dedicat intensament a la problemàtica derivada de la marginació social.
En política milità en partits comunistes i al Partit Socialista de Mallorca (1981-83), amb el qual es presentà a les eleccions autonòmiques del 1983. Posteriorment participà en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya a Balears, partit del qual fou president a les Illes (1988-92).
Ha publicat llibres de poemes: Dos pams d’home (1970) i novel·les: Camí de Coix (premi Ciutat de Palma 1979) i Mamil·la, encara (premi Andròmina 1984).
(València, 25 agost 1881 – Ginebra, Suïssa, 27 octubre 1938)
Polític i advocat. Adscrit al radicalisme, col·laborà primerament a València amb el partit de Blasco i Ibáñez i fou regidor de l’ajuntament valencià (1911 i 1920), diputat provincial i batlle de la ciutat (1920-22). Amb la proclamació de la II República, fou elegit diputat per a les corts constituents i va ocupar la cartera de treball dins el govern presidit per Lerroux (1933).
Pel seu caràcter conciliador fou nomenat president del consell de ministres (abril 1934). Va haver d’enfrontar-se amb els greus problemes provocats per les vagues de pagesos, la detenció dels diputats socialistes, el conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la petició d’autonomia del País Basc.
Combatut per les dretes, que l’acusaven d’incapacitat per reduir els partits d’esquerra, i atacat per aquests per la duresa excessiva amb que havia actuat en la repressió de les vagues, el seu govern fou derrotat l’1 d’octubre, quan la CEDA va retirar-li l’ajut. Formà part del govern presidit per Lerroux, però hagué de dimitir en ésser-li discutides les responsabilitats de la Revolució d’octubre.
El 1936 s’exilià a Suïssa.
(Onil, Alcoià, 4 juny 1938 – Madrid, 28 agost 2015)
Poeta. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ha publicat llibres de poemes com En la noche (1976) i Memorial de la noche (1976).
(Favara de la Ribera, Ribera Baixa, 1938 – )
Historiador de la medicina. Catedràtic d’història de la medicina de la Universitat de Valladolid (1973), fou un dels motors més actius de la historiografia mèdica estatal.
És autor d’un gran nombre de treballs, entre els quals: Idealisme i positivisme en la medicina catalana (1973), La introducción en España del método antiséptico de Lister (1973), Planos de hospitales españoles del siglo XVIII (1975), Carlos III y los chuetas mallorquines (1975), Cirugía española ilustrada y su comunicación con Europa (1976), Las polémicas lulistas y el Consejo de Castilla (1977), José Masdevall y la medicina española ilustrada (1980) i Medicina y ciencia en la España ilustrada (1981).
(Illes Balears, abril 1934 – 1938)
Grup polític. Fundat per la fusió dels partits Republicà Radical i Socialista Independent i de l’Acció Republicana de Mallorca; posteriorment s’hi afegiren les seccions d’Izquierda Comunista de Menorca i Eivissa.
Els dirigents principals foren Bernat Jofre, Francesc Carreras, Manuel Cirer (president honorari) i Emili Darder.
Adoptà un fort caràcter regionalista i defensà l’autonomia de les Illes i va publicar el setmanari “República”, el diari “Antorxa” i el butlletí “Mallorca Nova”, editat a Barcelona durant la guerra civil (1937-38).
(Benetússer, Horta, 18 maig 1938 – Berlin, Alemanya, 14 gener 1999)
Violinista. Ha estat deixeble de Joan Massià, a Barcelona, ciutat on oferí la seva primera actuació pública en 1952. Poc després actuà a Saragossa, València, Copenhague i d’altres ciutats.
Actuà novament a Barcelona en 1954. abans d’emprendre una àmplia sèrie de recitals a Dinamarca. El 1958 oferí un programa amb totes les sonates i partitures de Bach a Barcelona, València, Saragossa i Madrid.
S’establí a Alemanya, on fou primer violí en una orquestra de Colònia.
Dades dels Països Catalans 
