(Alcúdia de Mallorca, Mallorca, 1854 – Palma de Mallorca, 1928)
Escultor. Deixeble d’Antoni Vaquer, que treballà dins la tendència neogòtica.
Col·laborà a les façanes principals de la seu de Mallorca i de Santa Eulària de Palma i a la façana i escala de la diputació provincial de les Balears.
(Castelló de la Plana, 30 novembre 1928 – Barcelona, 22 març 2020)
Filòleg. S’ha dedicat especialment a l’estudi de temes de dialectologia, lingüística històrica i descriptiva, lexicografia i etimologia.
Ha col·laborat a l’Encliclopedia Lingüística hispánica, ha editat textos clàssics: Llibre d’hores (1960), Furs de València (1970, en col·laboració amb A. Soberanas), Llibre del Consolat de Mar (1981-87, en col·laboració), ha fet estudis a les edicions dels diccionaris de Nebrija.
També ha escrit nombrosos articles i llibres com ara: El léxico catalán en la Romania (1976), La llengua catalana en els seus textos (1978-79), una síntesi per a castellanoparlants de Literatura catalana (1975), el polèmic Problemes de la llengua valenciana i els seus voltants (1987), Español y catalán, juntos y en contraste (1989) i Estudis de filologia catalana i romànica (1997).
Fou president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1976-82) i conseller d’honor. Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1988) i doctor honoris causa de la Universitat d’Alacant.
(Alacant, 1856 – Buenos Aires, Argentina, 1928)
Baríton. Actuà amb èxit a Europa i Amèrica durant uns trenta anys; Carmen, de George Bizet, fou una de les seves millors interpretacions.
Retirat de l’escena, es dedicà a l’ensenyament del cant a Sant Petersburg, Barcelona, Buenos Aires (on fundà una acadèmia amb Joan Goula) i Tucumán.
Deixà inèdit un Método para la impostación de la voz.
(Benissa, Marina Alta, 29 febrer 1928 – 14 març 2017)
Periodista i escriptor. Col·laborador habitual en la premsa valenciana, és un actiu divulgador cultural.
Membre de diverses organitzacions culturals, fou soci fundador d’Acció Cultural del País Valencià i fundador de l’Associació Hispano-Àrab Alacantina, que també presidí.
És autor de moltes obres centrades en el paisatge i en la gent de la seva comarca. És també autor d’un Costumari valencià en dos volums (1992 i 1994) i té, a més, obra en castellà.
(Sueca, Ribera Baixa, 21 juliol 1928 – 16 octubre 2015)
Escriptor i polític. Ha escrit poesia (Ara que sóc ací, 1949), teatre (L’home de l’aigua, 1958) i ha col·laborat en diverses publicacions.
Com a polític, fou dirigent del Partit Demòcrata Liberal del País Valencià i fou elegit candidat en les eleccions del 1977 per UCD, que aviat abandonà per incorporar-se al grup mixt.
Promotor del Partit Nacionalista del País Valencià, en fou secretari general fins al 1982.
(Palma de Mallorca, 14 febrer 1928 – 25 gener 1966)
Ciclista. Fill de Miquel Bover i Salom. Es destacà sobretot en la modalitat en pista.
Fou campió d’Espanya de persecució en la categoria professional (1953, 1954 i 1955).
Morí en un accident de cotxe.
(New York, EUA, 28 febrer 1928 – )
Escriptor i naturalista. Es traslladà a Mallorca el 1954, on s’establí i treballà en estret contacte amb la cultura catalana. Cofundador del Grup Ornitològic Balear (GOB) el 1983, del qual fou president des del 1989, com a naturalista és autor del Llibre de les plantes de Balears (1976).
Com a músic, fundà i fou membre de la Camerata Barroca de Puigpunyent, que oferí nombrosos concerts. Interessat per la figura i l’obra de Ramon Llull, en publicà diverses antologies comentades, en anglès (1985) i en català (1989).
El 1986 rebé el premi Crítica Serra d’Or de catalanística, i el 1997 la Creu de Sant Jordi.
(Mutxamel, Alacantí, 17 gener 1928 – Majadahonda, Madrid, 15 març 2013)
Pintor, ceramista i dibuixant. Després d’estudiar a l’escola de San Fernando de Madrid i a Roma, on fou Influït per Massimo Campigli, s’especialitzà en ceràmica (n’aprengué la tècnica en tallers artesans de Conca i Triana) i en la confecció de vidrieres, mosaics, baixos relleus i vitralls (catedral de Tànger).
Són molt característics els seus plafons a base de formes orgàniques. Bon coneixedor de la ceràmica popular, s’ha preocupat per la recuperació de les tècniques tradicionals.
Ha participat en moltes exposicions individuals i col·lectives i hi ha obres seves als museus de Tòquio, Nova York, San Francisco, Madrid, etc.
(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)
Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, La Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.
Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).
La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.
A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.
Fou el pare de Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco.
(Barcelona, segle XIX – 1928)
Actor. S’especialitzà en papers còmics. Actuà sovint amb companyia pròpia.
Dades dels Països Catalans 